Josep Gifreu. Televisió i independència

És imaginable la independència de Catalunya amb el règim de televisió actual? En el moviment i el nou discurs generat entorn del procés cap a la sobirania de Catalunya, causa estupor observar l'escassa atenció dedicada al paper central dels grans mitjans de comunicació, i especialment de la televisió. ¿Quines oportunitats tindrien els favorables a la independència durant la campanya televisiva a cara o creu d'un referèndum d'autodeterminació?

Els moviments independentistes són òbviament processos essencialment polítics. Però, a diferència d'altres, vénen caracteritzats per dos trets molt determinants. D'una banda, la qüestió afecta tots els ciutadans. De l'altra, mobilitza, més enllà del discurs racional, un arsenal de sentiments i de passions entorn del sí o del no. Les claus del procés es desplacen de la racionalitat de cada opció als mecanismes de control i de conformació de majories a favor o en contra.

En el cas espanyol, un dels fronts determinants de les batalles polítiques s'ubica en els estats majors dels grans mitjans de comunicació. Respecte a la qüestió de la independència de Catalunya hi poden haver –hi ha, de fet– alguns mitjans indígenes, sobretot digitals, declaradament sobiranistes. Ara bé, en aquest punt el mainstream de la comunicació de masses a Espanya i a Catalunya va en sentit contrari. I si els grans mitjans conformen encara l'agenda pública, orienten l'opinió i alimenten contínuament els imaginaris nacionals, ¿com es poden aconseguir majories a les urnes sense disposar de grans mitjans favorables o, pitjor encara, contra la proliferació de mitjans i discursos en contra?

El cas de la televisió és paradigmàtic. L'estructuració del sistema televisiu espanyol deriva d'una llarga sèrie de polítiques i de mesures per mantenir i garantir la unitat fonamental de l'imaginari nacional espanyol i del consens general sobre institucions com la Constitució de 1978, la unitat sagrada d'Espanya, la monarquia borbònica, l'oficialitat de la llengua espanyola o la unitat de mercat (també televisiu i publicitari). En termes generals, podem constatar que totes les grans televisions de l'Estat, públiques o privades, que per llei han de cobrir el territori de Catalunya, exerceixen el rol adjudicat: són constitucionalistes (és a dir, unionistes), monàrquiques i centralistes (amb seu per descomptat a Madrid), i emeten (per descomptat) només en espanyol i per a tot el mercat espanyol. Es tracta de cadenes, d'esquerra, de dreta o d'extrema dreta, que programen 24 hores sobre 365 dies, competint entre elles, però sense qüestionar els tabús de la nació única.

En aquest oceà visible de discurs nacionalista espanyol, el cas de TV3, certament únic, no sembla gaire més que una barca a la deriva. Sí, TV3 ha aconseguit per exemple de ser líder durant mesos. I la seva reputació a Catalunya en àmbits com els informatius, l'humor o els esports, és emblemàtica. Però, què representa TV3 (i el conjunt de canals de TVC) en el consum global de televisió a Catalunya? Les dades recents d'audiència diuen que TV3 obté un 18,4%, que està molt bé. Però TV3 no és independentista. Què pot representar, per exemple, l'emissió del documental Adéu, Espanya? Una gota de bilis enmig de l'oceà? De fet, l'ocupació del temps televisiu dels catalans és avui d'una contundència implacable: els canals d'obediència espanyola ocupen entorn del 75% del temps dels teleespectadors de Catalunya.

En realitat, l'èxit de les consultes populars, sense la col·laboració de cap gran mitjà, ha estat un miracle. La qüestió és: i després, què? Les grans televisions espanyoles han silenciat o han desacreditat les consultes. Ara bé, quan el moviment assoleixi la via del referèndum d'autodeterminació, com gestionaran el seu 75% de quota de l'atenció i de l'opinió dels catalans i catalanes? Callaran com ara? No, es comportaran com el que són. En els moments i en els temes fonamentals, faran com fan els dos grans partits espanyols. Seran bel·ligerants contra l'opció de secessió del poble de Catalunya. ¿Ho seran a favor de la secessió canals com TV3 o 8TV, d'obediència catalana? No, el primer per ser públic i el segon per convenciment. Per tant, la conclusió pot ser amarga, però realista: no sembla imaginable de poder guanyar el referèndum d'independència amb l'actual règim televisiu de plena subordinació als interessos i consignes dels unionistes. Perquè una majoria social –i electoral!– a favor del sí és avui impensable sense un ampli suport de la televisió.