Vicent Sanchís. Catalunya immadura?

Artur Mas acaba de definir amb traç fi el seu full de ruta nacional per a la pròxima legislatura. El candidat de Convergència i Unió ha proclamat que, si és el pròxim president de la Generalitat, no impulsarà un referèndum sobiranista perquè Catalunya encara no està prou “madura” per a segons quines propostes. Aquesta opció no hauria de sorprendre ningú. Perquè, malgrat les ambigüitats que els convergents havien anat administrant fins ara, Mas mai s'ha decantat de manera decidida cap a una opció que considera excessiva perquè pot restar-li el suport electoral necessari per guanyar de debò. I guanyar de debò vol dir acostar-se a la majoria absoluta. No és només ell qui considera que l'independentisme declarat resta més que no pas suma. Els dirigents del PSC li han exigit de manera reiterada que es definís amb claredat. Els socialistes es pensen que la centralitat política a Catalunya no va més enllà d'un autonomisme ambiciós, que ells defineixen, amb trampa, com a “federalisme”.

Com a mesura substitutiva, Artur Mas ha proposat una consulta perquè els catalans decideixin si volen o no el concert econòmic. Pregunta sobrera. És obvi que la majoria dels catalans amb un mínim de coneixement hi estan d'acord. Per això, el mateix Mas ha proclamat que aquesta qüestió “els uneix” i que la independència “els separa”. Es pot acceptar malta per cafè, però perquè el castell de focs d'artifici no quedi reduït a una traca, el candidat de CiU hauria també de definir què farà una vegada la consulta determini que la majoria dels catalans volen un sistema de finançament que no els perjudiqui. Si es limita a portar la proposta al Parlament o al govern espanyol, l'esforç no paga la pena. Per contra, si la decisió desemboca en una mesura unilateral per part del nou govern de la Generalitat, tot plegat almenys tindrà un cert sentit.

Sigui com sigui, Convergència i Unió tindrà un problema amb aquesta aspiració de mínims. Pot governar el país amb més solvència que l'actual tripartit. Això no és gaire difícil. Però una part bàsica del seu electorat no en tindrà prou. Hi ha centenars de milers de votants de CiU que s'han activat al darrere de les consultes sobiranistes escampades arreu del país. Difícilment es conformaran amb un nou “encaix” limitat a la reivindicació del concert econòmic. La relació de Catalunya amb Espanya s'ha embrutat i ha entrat en un pendent turbulent que es farà agre del tot quan el Tribunal Constitucional dicti sentència. Si Artur Mas pot ser president de la Generalitat, la part més activa i activada dels seus votants li exigiran un programa nacional més ambiciós. No entendran, una vegada més, un retorn al peix al cove.

El plantejament d'Artur Mas, a més, invalida hipotètics acords amb Esquerra Republicana. I no es tracta només de renunciar a formar govern amb un partit que sembla sentir-se feliç amb aquest rebuig. Agradi o no agradi als convergents, els avenços nacionals d'aquest país s'han de fer sobre la complicitat dels que realment els volen. El PP o el PSC poden ajudar CiU a governar, però mai l'ajudaran a construir un futur més ambiciós. La fractura entre els uns i els altres comporta esterilitat nacional. Aquesta condemna sembla ara eterna. CiU i Esquerra no se suporten. La llista de greuges d'una banda i de l'altra s'ha fet infinita. L'agror mútua creix. I la logística partidista s'imposa a l'estratègia nacional. La decisió d'Artur Mas, per molt políticament raonable que sembli, sacralitza la divisió entre “botiflers” i “friquis” que tant de mal ha fet a la causa que els uneix.

Encara cal fer una darrera reflexió. ¿Realment Catalunya no està prou “madura” perquè un dels partits majoritaris del país obri un procés sobiranista? La sentència és discutible. Depèn de què s'entengui per maduresa. L'única manera de determinar el percentatge de catalans independentistes són les enquestes. Les darreres han començat a detectar un empat tècnic. Però encara que passin els anys sempre hi haurà dues opcions. Avançar nacionalment acabarà implicant, poc o molt, un conflicte intern i un altre d'extern amb Espanya. Defugir-los vol dir, senzillament, resignar-se a la situació actual, poc o molt millorada. I això vol dir que, per no alterar una part dels catalans, l'altra s'ha de resignar a no moure's. És això el que vol Convergència?