A Catalunya, com a Espanya, hi falta cultura democràtica

Hola, Escòcia! Hola, Quebec!

Tot veient el programa de TV3 Adéu, Espanya? em va venir a la memòria la frase del president Pujol que deia que Espanya no és el Canadà, però que el Quebec tampoc és Catalunya. Vull dir que les conclusions que molts n'han tret corren el risc de consolidar determinats clixés que ens són poc útils. Una majoria romàntica pot concloure: “Si els nostres veïns, en lloc de ser espanyols, fossin canadencs o britànics, tindríem el problema resolt”.

Les frases més representatives del programa de TV3 posen de manifest un fet claríssim: la cultura anglosaxona (que inclou el Quebec, encara que hi parlin francès) col·loca la democràcia per sobre de qualsevol altre valor social. Molts de vostès devien quedar estupefactes quan els representants britànics dels partits Conservador i Laborista deien que si els escocesos decidien ser independents s'hauria de respectar la seva voluntat. Un d'ells recordava que això ja ho deia Margaret Thatcher –és clar, i què es pensaven?–. Tot porta a pensar: “Com de diferents serien les coses si així es manifestessin els polítics espanyols!”. I aquí és on vaig, perquè, si alguna cosa assimila els catalans amb Espanya, és que col·loquem la democràcia al capdavall de la llista de valors socials. Democràticament, tots caminem a quatre grapes.

Camina a quatre grapes el nostre Parlament, que organitza una comissió d'investigació amb l'objectiu d'atacar un partit que les enquestes donen com a guanyador indiscutible. Aquestes coses els Parlaments d'Escòcia o del Quebec no les fan. I camina a quatre grapes una societat que encara utilitza la superioritat moral, i no pas els vots, per promoure o abolir lleis i hàbits que algunes “elits intel·lectuals” creuen, o no, convenients. Tampoc les societats escocesa i quebequesa toleren que al govern del seu país hi arribin els hereus intel·lectuals del comunisme, perquè saben que la gent que ha simpatitzat amb règims que han matat milions de persones és nefasta. Són societats que tampoc es posaran incondicionalment del costat dels palestins pel simple fet que Israel actuï malament, perquè són conscients que Israel, al capdavall, és l'única democràcia homologada del Pròxim Orient. Aquestes coses els escocesos i els quebequesos no les fan perquè al capdamunt de la seva llista de valors hi ha la democràcia.

De diferències n'hi ha moltes més. Podríem explicar que els ministres d'Escòcia i del Quebec tenen una formació impecable i que molts han estat empleats i directius d'empreses, si no empresaris, abans d'entrar en política. O que els seus Parlaments no estan compostos en un 70% per empleats públics (a Escòcia són el 40%). O que els seus polítics no practiquen el nepotisme, ni reparteixen subvencions segons simpaties. Ni tampoc magregen la justícia o la premsa. Però tampoc aquelles societats estan envernissades del progressisme populista que caracteritza Catalunya. Ni les seves elits han adoptat com a propis els pitjors vicis dels seus veïns.

Jo els podria dir totes aquestes coses, i moltes més, que farien que vostès em diguessin que sóc un lliberal molest, un fan de la cultura democràtica anglosaxona. I jo els respondria que sí, que efectivament m'agradaria que, com succeïa fa uns anys, ens emmiralléssim una mica més en aquells models. M'agradaria tant que, en la llista de prioritats, col·loco aquest desig davant de l'anhel que els espanyols s'assemblin a canadencs o britànics.