Memòria històrica > Heràldica catalana a Espanya i el món

Joan Cavaller. Catalunya i Flandes. Una relació històrica (5). Aliances familiars

És força conegut que, per tal de consolidar i intensificar la posició de privilegi polític en els diferents estats, els monarques occidentals practicaven el costum d'enllaçar matrimonialment les pròpies famílies. Gràcies a aquesta pràctica, molts reis esdevenien caps d'estat d'altres regnes de forma pacífica i, a més, aconseguien estabilitat i influència en els assumptes internacionals.

Els reis catalans no hi van ser cap excepció.

És lògic pensar que, dins la pràctica política en qüestió, els reis intentaven sempre enllaçar la pròpia família amb la dels regnes més poderosos. No tindrà sentit, en canvi, crear lligams amb regnes febles.

I aquí també, els reis catalans no hi van ser cap excepció.

La qüestió és, doncs, determinar quins eren, a l'edat mitjana i l'edat moderna, els reis més poderosos. Per respondre aquesta qüestió, només cal fer un cop d'ull a un mapa. Ràpidament descobrirem que són dues les grans potències hegemòniques al món occidental: Catalunya i Alemanya.

La potència catalana es manifestava en el seu domini sobre la Mediterrània, amb un tràfec comercial molt intens i possessions a Itàlia (Sardenya, Sicília, Nàpols), Grècia (Atenes i Neopàtria), Malta, Albània i la presència institucional en una infinitat de ports marítims coneguts com a consolats de mar. També per la seva expansió cap a zones de l'Atlàntic com ara les Canàries i l'inici de l'exploració del continent africà.

Al seu torn, la potència alemanya es manifestava en el seu domini sobre un extens territori al bell mig europeu en els espais que ocupen actualment Alemanya, Àustria, Suïssa, Bèlgica, Holanda, Txèquia, Borgonya, el nord d'Itàlia i altres indrets.

No és estrany que tots dos regnes volguessin pactar polítiques d'unió dinàstica per a incrementar la pròpia força i influir en els assumptes polítics dels veïns comuns (França, Itàlia, la Mediterrània oriental, etc.).

En aquest context genèric, descobrim alguns capítols com ara l'assumpció de drets per part del rei català Pere II (I de València i III d'Aragó) (1240-1285), fill de Jaume I i Violant d'Hongria, sobre el regne de Sicília en contra dels interessos dels angevins francesos. Pere II va poder reclamar drets sobre el regne de Sicília i esdevenir-ne rei (1282-1285) a partir del seu casament el 1262 amb Constança, filla del rei Manfred de la casa alemanya dels Hohenstaufen, rei de Sicília entre 1258 i 1266, expulsat pels angevins.

Fruit d'aquesta relació entre el rei català i els Hohenstaufen, va emergir la figura política del cap dels almogàvers, Roger de Llúria (Loria-Basilicata o Scalatea-Calàbria, 1250- València, 1305), militar integrant del seguici de la reina Constança de Sicília, i fill del cavaller calabrès Ruggiero di Lauria, senyor de Lòria i gran privat de Manfred I de Sicília (de la casa dels Hohenstaufen).

La mateixa política catalana de preferència a l'emparentament amb llinatges centreeuropeus podria haver dut el rei Jaume I el Conqueridor a casar la seva filla Constança (1238-1275) amb Manuel de Borgonya i Suàbia (1234-1283), germà del rei castellà Alfons X el Savi, membres de la casa castellana dels Borgonya, descendents d'un príncep del Franc Comtat de Borgonya.

La persistència de la política catalana d'emparentament amb els reis alemanys va donar nous fruits en els fills del rei català Pere, rei de Sicília a partir de 1282, i la seva dona Constança de Hohenstaufen. Frederic II d'Aragó, rei de Sicília (1291-1337) en succeir el seu germà Jaume (qui va renunciar al tron sicilià per esdevenir rei de Catalunya, València i Aragó en succeir el seu pare), va casar amb Elionor d'Anjou (1289-1341), i fruit d'aquest matrimoni van néixer 9 fills:

Pere (1304-1342, successor del seu pare en el tron sicilià)
Roger (1305, mort jove)
Manfred (1306-1317) (duc d'Atenes i Neopàtria)
Constança, casada el 1317 amb Enric II de Xipre i el 1330 amb Lleó V d'Armènia
Isabel (1310-1349) (casada el 1328 amb Stephan II von Wittelsbach, Herzog von Bayern, fill de Ludwig IV von Wittelsbach, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, i de Beatrix von Schlesien-Glogau.
Guillem (1312-1338), príncep de Tarent, duc d'Atenes i Neopàtria
Joan de Randazzo (1317-1348), duc de Randazzo, duc d'Atenes i Neopàtria, regent de Sicília (des de 1338)
Caterina (1320-1342), abadesssa de Santa Clara de Messina
Margarida (1331-1360), casada (1348) amb Rudolf II del Palatinat (1306-1353)

Els casaments d'Isabel i Margarida persegueixen l'evident propòsit d'emparentar el casal de Barcelona amb els reis alemanys.

Podem citar també l'exemple de Beatriu (1326-1365), filla del rei Pere II de Sicília, casada el 1345 amb Rupert II, elector palatí, de la dinastia alemanya dels Wittelsbach.

Aquest és el context històric de la política internacional de penetració catalana al centre europeu i que fructificarà amb el matrimoni de Joana i Joan d'Aragó, fills del rei català Ferran el Catòlic amb Felip el Bell i Margarida, respectivament, fills de l'emperador alemany Maximilià d'Habsburg, i que, com hem comprovat, obeeix a una tendència específica de la política catalana. Els vincles que relacionen Catalunya amb el centre europeu, Alemanya però també Borgonya, Bèlgica i Holanda (com hem vist en articles anteriors en els casos dels Berthout i els Malines), són doncs ben antics, i per acabar de certificar la vocació centre europea dels reis catalans atendrem un últim cas de ben significatiu. El 1462, el rei català Joan II va demanar per al seu fill Ferran (1452-1516), casat més tard (1469) amb Isabel de Castilla, la mà de Maria de Borgonya, de la casa dels Valois, una noia de 5 anys, duquessa de Borgonya, Brabant i Limburg, comtessa de Flandes, Hainaut i Holanda (1477-1482).

El nou projecte d'unió dinàstica dels reis catalans amb els monarques centre europeus en la línia històrica dels segles anteriors no va reeixir perquè Maria de Borgonya va casar-se el 1477 a Gant amb el futur emperador Maximilià d'Habsburg (net d'Elionor d'Aragó, filla del rei català Ferran I). Però llavors sí, després de la temptativa fracassada del rei català Joan II, Ferran el catòlic va aconseguir enllaçar dinàsticament el regne de Catalunya amb els Països Baixos i Alemanya a través de dos casaments:

la seva filla Joana amb el príncep Felip el Bell (1478–1506), fill de l'emperador Maximilià d'Habsburg
i el seu fill Joan (1478-1497) amb la infanta Margarida d'Habsburg (1480–1530), filla de l'emperador Maximilià d'Habsburg

Els dos fills del rei català van casar-se amb els dos fills de l'emperador alemany. Tot un esdeveniment perfectament orientat a la creació d'un macro-imperi europeu on, seguint la tradició històrica, Catalunya havia de representar un paper preeminent. Recordem per una altra banda que, en aquest moment, els Borja, una família influent en la política catalana, havien arribat a dominar la prelatura romana imposant dos papes: Alfons (Calixt III) i Roderic (Alexandre VI).

La política matrimonial dels reis catalans contrasta amb la dels reis castellans, els quals van manifestar una tendència a enllaçar-se prioriàriament amb les monarquies de Portugal, Catalunya i França. Només en comptades ocasions van establir lligams amb reis alemanys, com va succeir amb Urraca (filla del rei Alfonso VI i casada amb Raimund de Borgonya, fill del comte palatí Guillem I de Borgonya) i Fernando III el Santo (casat el 1219 amb Beatriu Isabel de Suàbia). I encara així, en aquests casos, els matrimonis només van servir per a generar nous reis i mai, a diferència dels matrimonis dels fills dels reis catalans, per a obtenir patrimoni exterior.

En conseqüència, podem refermar-nos en la idea ja establerta que la política dinàstica d'emparentament matrimonial dels reis catalans amb reis i prínceps alemanys és genuïna dels reis catalans. I, en conseqüència, podem afirmar també que el matrimoni dels fills de Ferran el Catòlic, rei de Catalunya, amb els fills de Maximilià, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, obeeix a una estratègia política genuïnament catalana.

Si interpretem els fets en aquests termes, podrem entendre llavors la raó de la presència de simbologia catalana en una gran quantitat de municipis actuals belgues, holandesos i alemanys.

A continuació us mostrem les banderes d'algunes ciutats de la província holandesa de Noord-Holland: