Francesc Roca

«Si un dia la Catalunya estricta fos independent, l'Estat català podria atendre els seus ciutadans amb el doble del que els atén l'Estat espanyol», raonava Joan Crexells.

Ens hem d'habituar a pensar en la possibilitat d'una independència. Hi ha molta gent que em dirà de seguida que, en això, hi ha pensat molt. Però, si volem ésser sincers amb nosaltres mateixos, hem de dir obertament que, en aquesta possibilitat, gairebé ningú no hi ha pensat seriosament.» Així començava, el febrer de 1923, una extraordinària sèrie de quatre articles de Joan Crexells, economista i assagista, al diari La Publicitat.

Joan Crexells i Vallhonrat Foto: Joan Crexells, obra completa, Edicions de la Magrana.

La sèrie era una resposta a una conferència de Francesc Cambó del gener de 1923 titulada L'endemà de festes. Cambó, assagista, polític i empresari, hi analitzava les possibilitats econòmiques d'una Catalunya independent. D'entrada, Crexells el felicitava: «El senyor Cambó ha estat l'únic que ha adduït seriosament una sèrie d'arguments econòmics que demostren, segons ell, el greu perill d'una independència tant per a Catalunya com per a Espanya.» Només una queixa: «Hom desitjaria que el senyor Cambó hagués tractat aquest problema tan fonamental amb la mateixa extensió que ha tractat el problema dels ferrocarrils o de l'ordenació bancària.» Segons Crexells, la relativa brevetat del tractament era deguda a l'«horror» que produïa la idea d'independència.

PAÍS URBÀ

Ara bé, a la conferència de Cambó hi havia tres línies d'arguments econòmics que, aparentment, eren sòlids. El primer argument tindria —i segueix tenint— un cert èxit: Barcelona (quasi un milió d'habitants) era un cap massa gran per a un cos, Catalunya (dos, tres milions d'habitants), massa petit. La resposta de Crexells fou contundent: el que compta és el pes relatiu de la població urbana. A Catalunya hi havia 10 ciutats amb més de 20.000 habitants: Lleida, Manresa, Sabadell, Terrassa, Mataró, Badalona, Barcelona, Tarragona, Reus i Tortosa. Això significava que, al Principat de Catalunya, un 42% de la població era urbana, car vivia a ciutats grans. Crexells donava, ràpidament, altres xifres d'estats independents d'èxit: a Holanda la població urbana era el 43% del conjunt, a Suïssa el 41%, a Àustria el 37%.

Seguint amb les xifres, Crexells afegia a la llista de les 10 ciutats de més amunt les 8 ciutats amb més de 20.000 habitants dels «països actualment espanyols de llengua catalana»: Castelló de la Plana, València, Alzira, Alcoi, Elx, Oriola, Alacant i Palma de Mallorca. En aquest supòsit, la població urbana fóra el 34% de la total. Semblant al 34% de Bèlgica o al 31% de Dinamarca.

La segona línia argumental assajava de respondre a una qüestió clau: quins serien els mercats dels productes catalans i dels productes espanyols l'endemà de la independència? Segons el raonament de Joan Crexells, «el senyor Cambó ha fet notar que interessa molt més a Espanya conservar el mercat català per als seus productes, que a nosaltres el mercat espanyol per als nostres». La raó és simple: «En cas d'una independència, Catalunya (i València i Mallorca) ens emportaríem una part considerable de l'actiu d'Espanya en el comerç internacional.»

Les economies de l'Arc Mediterrani eren el 1923 —i són el 2010— molt més exportadores: teixits, gènere de punt, cuir i pell, suro, fruites, vins i caves, llibres i paper, fàrmacs, materials de construcció. El problema greu seria per a una economia tan poc exportadora com l'espanyola, si, a més, tenia problemes per vendre als nous països independents de l'Arc Mediterrani.

UN 11% SERVEIX EL 23%

La tercera argumentació es centrava en les balances fiscals interiors de l'Estat espanyol. Catalunya, amb un 11% de tota la població espanyola, subministrava el 23% dels ingressos de l'Estat. Els Països Catalans, amb el 20% de la població, el 31%. Això «significa que, si un dia la Catalunya estricta fos independent, l'Estat català podria atendre els seus ciutadans amb el doble del que els atén l'Estat espanyol. I si no fos la Catalunya estricta, sinó la Catalunya gran, els podria atendre amb un 50% més».

La formació de Joan Crexells

Segons Josep Pla, Joan Crexells i Vallhonrat (Barcelona, 1896-1926) va ser «el primer que féu referència a l'escola de Cambridge (Pigou, Marshall, Keynes)… i, a més, coneixia la pràctica microscòpica de l'economia perquè era fill de botiguer». Va néixer a Barcelona, va estudiar comerç i batxillerat a Barcelona, filosofia, grec i dret a les universitats de Barcelona i Berlín, i estadística a Munic i Londres.

Darrera actualització ( Divendres, 18 de juny del 2010 17:15 )

Publicat a L'Econòmic Catalunya 19-06-2010 Pàgina 39