Agustí Colomines. Suar la independència

Hi ha qui es creu que la independència de Catalunya és a tocar. També hi ha gent, com ara el recent Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i un servidor, que la desitja sense posar-hi data. Encara més: hi ha una gran majoria de ciutadans d'aquest país que, sense decantar-se per la independència, ha arribat a la conclusió que la via autonomista ja s'ha esgotat. Ho ha explicat molt millor del que podria explicar-ho jo ara Ferran Sáez a l'article La transició (AVUI, 4-510): “La via autonomista està morta, però no existeix, ni per casualitat, una majoria independentista que permeti superar-la. Hi ha, doncs, un camí que ha esdevingut intransitable i un altre que encara no es pot transitar, ni tan sols a mitjà termini”.

Cal reconèixer que aquest autonomisme ha trigat 125 anys a diluir-se, atès que el programa històric del catalanisme, des del Memorial de Greuges de 1885 en endavant, s'ha sostingut en l'autonomisme. Del 1885 al 1932, aprovat ja el primer Estatut d'Autonomia, però també després, superada la Guerra Civil i el franquisme, en posar en marxa l'autonomia de 1979, la política seguida pel catalanisme per obtenir l'autonomia de Catalunya s'orientà gairebé sempre per la via pacífica de la negociació.

Tant l'estratègia de les peticions com les discussions parlamentàries aferrissades –sovint punyents i insultants– o els moviment de resistència a les marxes enrere que ha volgut fer l'Estat buscaven, per norma, l'acord entre les parts, atès que les diverses faccions del catalanisme no qüestionaven, en general, l'ideal espanyol, sinó la forma concreta de representar-lo. Això ha estat així històricament. El que ha canviat amb el temps, això és evident, és la fórmula emprada per arribar al pacte que comportés l'autonomia política de Catalunya.

És cert, doncs, que som en un canvi de rasant, especialment pel que plantejava Sáez en el seu article: perquè l'empenta ascendent del sobiranisme no s'imposa a la direcció descendent de l'autonomisme. Si algú vol provar de resoldre aquesta contradicció –que en termes gramscians anomenaríem crisi– per la via de les creences, no ens en sortirem. I em fa l'efecte que aquesta és la tònica general de les discussions sobre si hom creu o no creu prou en el país. De fet, a mi ja em va fer aquest examen Salvador Cardús en un article de fa un any que portava per títol, precisament, Creure en el país (AVUI, 12-6-09) i que era una resposta al meu article La il·lusió per l'Estat (AVUI, 1-6-09). Cardús, que crec que no va entendre què havia volgut dir servidor, va plantejar la seva resposta amb un to sermonejant: “En primer lloc hi ha la qüestió que es planteja de si la tradició autonomista del catalanisme, és a dir, de limitar-se a trobar un encaix raonable a Espanya, obliga d'una o altra manera a restar-hi lligats per sempre més”. Evidentment que no. Cap tradició no obliga a res. Ni pot encadenar la generació actual al passat. Però és evident que la influència que té la tradició en la configuració de l'imaginari nacional no s'esfuma per una simple qüestió de conjuntures. I la tradició autonomista està molt arrelada en molts sectors d'aquest país. I quan aquí dic autonomista, vull dir particularista, en el sentit de tenir consciència de ser una societat diferent però que manté molts lligams amb Espanya, des dels emocionals fins als econòmics i històrics. I això no s'esborra tan fàcilment. Cal saber distingir entre la força de l'avantguarda, que és la que organitza referèndums arreu del país, del comportament de la majoria. La independència d'aquest país no arribarà de la mà d'una minoria, per molt conscienciada que estigui. Al contrari. Només obtindrà l'èxit quan aplegui una majoria social sòlida, cohesionada i ben liderada des de la moderació. Vull dir, des d'un centre radical amb vocació de ruptura. Des del sobiranisme extrem es pot fer agitació, que ja està bé, però difícilment es pot aspirar a liderar res. I encara menys la secessió.

El projecte autonomista del catalanisme està esgotat. Certament. Ara bé: la pregunta a resoldre és si ja ha arribat l'hora d'encarar la ruptura amb Espanya per la via de convocar un referèndum general independentista en els pròxims quatre anys. Diria que no. I això ho saben totes les forces parlamentàries d'aquest país, incloent-hi ERC. Molt haurien de canviar les coses perquè un referèndum d'aquestes característiques es pogués fer sense que, d'entrada, estigués condemnat al fracàs. A Catalunya es pot organitzar un referèndum amb el PP en contra, perquè és una minoria, però és impossible plantejar-lo sense incorporar-hi el PSC i una part del món econòmic i mediàtic. De moment, com ja ha deixat clar reiteradament el president Montilla, el projecte dels socialistes és l'Espanya federal. O sigui, Espanya. Governa amb ERC però no ha canviat de projecte. Com anar més enllà? Doncs buscant objectius que apleguin el màxim de voluntats. Per exemple, les millores en infraestructures o el concert econòmic. Construir la nació internament abans de voler trobar l'Estat. Així és com es pot anar engreixant el sobiranisme independentista. Això és el que fan els nacionalistes flamencs que acaben de guanyar les eleccions. Aquest és l'esperit del llibre blanc per a la reforma constitucional que és la guia d'Alex Salmond i l'SNP per arribar a la independència d'Escòcia. Ens cal suar encara més la samarreta, estalviant-nos les frivolitats. El referèndum per la independència s'ha de convocar per guanyar-lo.