Memòria històrica > Articles i documents

Manuel Pérez Nespereira. Catalanitat obrera

Una dels grans mites que circulen encara per les Espanyes és una suposada contraposició d’un obrerisme “castellà” o “espanyol”, enfront d’una burgesia explotadora catalana, al fer referència als processos de desenvolupament econòmic català.

Segons aquest mite, una gran massa immigrant castellanoparlant es va veure sotmesa a una explotació sense límits per part d’una burgesia catalanoparlant. Amb aquest discurs es plantejava una antagonisme entre un idioma popular castellà propi de les classes obreres urbanes, enfront d’un explotador catalanoparlant que, a sobre, pretenia imposar el seu idioma a aquestes masses populars. Discurs que, en bona mesura ha arribat fins els nostres dies.

Al llarg del temps hem hagut de sentir, sovint amb estupefacció, com es parlava dels conflictes socials a la ciutat de Barcelona com d’un enfrontament entre una burgesia catalana i un proletariat immigrant. Per simplificació, es considerava que els catalans oprimien els pobres immigrants desafavorits de la fortuna. Una afirmació com aquesta no resistiria una mínima anàlisi en qualsevol país normal, però el nostre no n’és, ni ha pogut ser si més no des del 1714, un país normal. Quina productivitat havia de tenir una població d’un, a tot estirar, 20%, als anys 10 i 20 del segle passat per a mantenir al 80% de població autòctona? Realment al seu costat, Stajanov seria un mandrós.

En aquest primer article em vull centrar en el segle dinou; els casos de les grans migracions de la segona i tercera dècada del segle vint, i sobretot, l’onada dels seixanta i setanta del segles passat quedaran pel següent treball.

En referència als moviments obrers del segle dinou a Catalunya, el primer que s’ha de dir és que els obrers eren més catalans que la pròpia burgesia que capitanejava les fàbriques o, si més no, igual.

Així, els primer moviments migratoris cap als centres industrials, que podem datar entre els anys 1830 i 1850, provenen, en la seva totalitat, de les pròpies comarques interiors del país. Els conflictes entre industrials i treballadors és un conflicte intern propi d’un país que està en procés d’expansió i perfectament equiparable al que es podia donar al Piemont o a Bèlgica, a França o a Anglaterra... Els obrers, i en molt major mesura que els patrons, mantenen el seu idioma i porten cap a les grans ciutats els accents propis de les seves comarques i una bona part de la seva cultura.

A finals de segle, aquesta estructura no havia canviat gaire; en bona mesura les migracions continuaven sent internes, amb una variació en aquell moment encara no gaire significativa: l’augment del perímetre geogràfic d’origen. Així, al costat de la gents de les comarques interiors de Catalunya ens trobem aragonesos, valencians i, molt rarament, murcians i almeriencs.

En un procés que a la dècada dels anys 10 i 20 es farà molt més pronunciat, Barcelona i els centres industrials catalans, el Vallès especialment, es convertiran en centre receptor de la immigració de l’arc mediterrani, de la que podríem anomenar antiga Corona d’Aragó ampliada.

Però com que no podem plantejar aquests temes sense posar noms i exemples, recordem els cognoms d’alguns dels principals dirigents obrers catalans al llarg del dinou: Pellicer i Paraire, Llunas i Pujals, Fargas i Pellicer, Josep Roca i Galès o Joan Farga i Pagès, entre d’altres. Així mateix, entre els acusats de terrorisme, un altre tema que mereixerà un estudi individual, ens trobem els cognoms Cerezuela, Archs, Sabat, Codina, Bernat, Sogas, Miralles, Mir, Carbonell ,Vilarubia...

Que cadascú faci la seva estadística.

Manuel Pérez Nespereira

21 de juny de 2010

Manuel Pérez Nespereira. Catalanitat obrera

Política de cookies