Salvador Cardús. Tocar de peus a terra

Ser realista no és renunciar a la independència sinó no perdre el nord pel camí

Salvador Cardús

AVUI 27.06.2010

“Tocar de peus a terra” és una virtut que defineix molt bé el caràcter d'un poble com el nostre, històricament condemnat a sotmetre's a realitats imposades des de fora i que han limitat dramàticament els nostres somnis d'emancipació individual i col·lectiva. És per això que l'acusació de “no tocar de peus a terra”, que ha anat associada a l'oblit de les limitacions que imposa la realitat, i ser realista ha estat una invitació a abandonar projectes ambiciosos i a resignar-nos a ser petits, poqueta cosa.

Però ha arribat un moment en la nostra història en el qual hem d'aprendre a convertir les amenaces en oportunitats, com diuen els experts en estratègia. I “tocar de peus a terra” ha de deixar de ser l'amagatall de totes les nostres covardies de colonitzat poruc. Ben al contrari, la consciència de les limitacions que imposa la realitat actual s'ha de convertir en el millor argument per voler transformar les nostres magres condicions de supervivència nacional. Ens cal tocar de peus a terra, ara més que mai, per saber discernir clarament les propostes dels bufanúvols que prometen lluites inútils com ara federalismes impossibles o autonomismes fracassats. I després, ens cal ser molt realistes per establir la millor estratègia cap a la independència que, tard o d'hora, arribarà. Ras i curt, tocar de peus a terra ha de voler dir ser capaços de posar els millors fonaments d'un projecte que és massa ambiciós com per deixar-lo a mans d'improvisacions o d'oportunismes.

És per això que tocar de peus a terra també vol dir ser capaços de dir-nos tota la veritat sobre allò que no fem bé. De manera que, tot i el risc de disgustar algú, em sembla necessari contribuir a fer tocar de peus a terra l'independentisme creixent al nostre país. I la primera consideració va per la convocatòria de les consultes. El millor que han tingut és que han permès, just quan més es parlava de desafecció política, que moltes persones que mai no havien pres compromisos polítics, ara es mobilitzessin. Ho han fet per la democràcia en primer lloc, i per la independència després, amb la consciència que una cosa i l'altra, al nostre país, ara ja són indestriables. Després, hi ha hagut l'efecte desdramatitzador, en el sentit que s'ha comprovat que es podia parlar d'independència sense que la Guàrdia Civil vingués a emmanillar-te. Que l'enquesta de La Vanguardia fes aparèixer un 37 per cent d'independentistes i El Periódico fins a un 48 per cent, té a veure amb aquesta pèrdua de la por a dir ara en públic allò que s'havia amagat al cor durant molts anys. Ara bé, hi ha una cara negativa en les consultes: la precipitació, d'una banda, i la interpretació abusiva dels resultats, de l'altra. Efectivament, els resultats baixos són conseqüència de les febleses organitzatives i s'hauria de reconèixer que situar-se per sota del vint o el vint-i-cinc per cent, és fer un mal resultat que, de passada, desllueix la bona feina d'altres poblacions. I per tant, amb resultats baixos, no es pot sortir a fer declaracions dient que “s'ha dinamitat el cinturó roig”. El pitjor que pot fer l'independentisme és el ridícul. Així, votar independència, on sigui, no pot ser cap intent de dinamitar res ni ningú. Si algú ha organitzat consultes per anar contra alguns ciutadans del nostre propi país, s'equivoca de front. L'arrogància és expressió de debilitat, i és un mal presagi que davant dels pitjors resultats es facin anàlisis tan estúpides.

La segona consideració va per la iniciativa popular a favor d'un referèndum formal per la independència. La meva opinió és que ens tornem a precipitar. S'actua sense cap estratègia. No s'ha pensat en com es farà una campanya a favor del sí ni com es pagarà; no se sap com s'aconseguirà que els principals mitjans de comunicació no s'hi posin en contra; ni com explicarem les bondats de la independència per aconseguir l'adhesió dels que dubten; ni sembla que importi tenir en compte si es tindrà el suport d'una majoria parlamentària... ¿És ara mateix que toca fer un referèndum? ¿És raonable convertir un referèndum en una mera arma de combat tàctic, bé sigui per mostrar que Espanya en aquest punt no és democràtica –que ja ho sabem–, bé sigui per posar en un atzucac la nostra majoria parlamentària; bé sigui per donar-nos el gust de, tot i perdre'l, saber que som més dels que semblava? ¿I s'ha pensat, en cas de guanyar-lo, quin seria el pas del dia després, per assegurar que en pocs mesos el país no es penedís d'haver fet el pas del dia abans?

I tercera consideració. No és a les properes eleccions que ens jugarem el futur nacional del país. Les properes eleccions estaran marcades per tres fets: la crisi econòmica, el mal govern i el fracàs de l'Estatut. Per tant, els catalans haurem de votar pensant en quina oferta pot afavorir millor la recuperació del país, qui pot aportar més confiança al govern i qui és capaç de dibuixar nous horitzons d'ambició nacional. I això farà que en unes mateixes eleccions es votin coses molt diferents, i no una de sola. Com que no sé qui serà a la graella de sortida, no tinc ni idea de què votarem. Però em sembla clar que l'independentisme no s'ha de fer més il·lusions de les raonables i que un resultat discret no dirà res de la seva força futura. Hi ha campionats diferents, s'han de jugar tots, i una temporada no es guanya o perd en un sol títol. Tinguem-ho clar per evitar desenganys.

Sí, cal tocar molt de peus a terra per admetre que la independència és el camí, però també per no perdre el nord i assegurar la bona direcció.