Miquel Calçada. Al voltant de l'"Adéu, Espanya?"

S'ha de poder parlar de forma civilitzada de la plena sobirania de Catalunya

Miquel Calçada

AVUI 23.06.2010

Aviat farà un mes que es va emetre el reportatge Adéu, Espanya? per TVC i una part de l'espectre polític en continua parlant. Malparlant, per ser exactes. Vaig veure aquest programa mentre era fora del país, dos dies després de l'emissió original. Haig de confessar que la feina de la Dolors Genovès, l'Àngel Leiro i tants d'altres em va produir allò que en diuen enveja sana, ço és, enveja bona, positiva. Més enllà dels famosos Clicks es parlava de diferents processos secessionistes amb l'habitual professionalitat a la qual ens té acostumats la directora de Roig i negre, Sumaríssim 477, Operació Nikolai o Abecedari Porcioles, per citar-ne quatre a l'atzar. Per cert, Sumaríssim 477, amb butlla del TC, que en els nostres dies encara té més mèrit.

Per això se'm fa estrany que en la comissió de control parlamentari de la CCMA el PSC se sumés a afegir-hi més llenya en contra. Però el que realment pot sorprendre a qualsevol espectador no avesat a aquest tipus de debats parlamentaris és la càrrega demagògica contrària. L'afirmació, com la que va fer el diputat Ferran, que el reportatge tenia “una tesi única” senzillament no és certa. En la visió que s'oferia dels diferents processos independentistes (Grenlàndia, Escòcia i el Quebec) s'hi podien observar diversos actors polítics que no combregaven amb aquesta idea. També es va esgrimir el suposat “tracte de favor” perquè es va emetre després del TN vespre, és a dir, en horari de màxima audiència. Fals també. Algú es va prendre la molèstia abans de llançar aquesta acusació de remirar a les graelles de TVC a quina hora s'han programat aquest tipus de reportatges –siguin de la senyora Genovès o no– els últims quinze anys?

El que potser va molestar el PSC –i no diguem el PP– va ser que el reportatge esdevingués una autèntica lliçó de dret comparat. Una demostració nua i corprenedora que el que passa en aquest racó de món no és la norma, sinó l'excepció. Que el que acostumen a fer les societats occidentals democràtiques és dirimir aquestes qüestions d'una manera infinitament més civilitzada de com ho faria un comentarista esportiu de la roja, posem per cas.

Potser els diferents punts de vista els va trobar a faltar el diputat Ferran quan el reportatge es referia a Catalunya. Però és que el reportatge s'emetia precisament per la televisió pública catalana i per tant per a l'espectador català. Totes aquestes altres visions ens les sabem de memòria. Entre altres coses no hi ha dia que no vegem, escoltem o llegim brometes i exabruptes, per no dir insults. O és que per ventura no és aquest el pensament majoritari dels mitjans de comunicació, ja siguin públics o privats? Potser ha arribat el moment que els unionistes comencin a desgranar llurs legítims arguments a favor de continuar amb Espanya. Fóra bo que més enllà de proferir desqualificacions constants en contra d'aquells que estem a favor d'una Catalunya plenament sobirana, s'avinguessin a explicar els arguments pels quals pensen que això no ha de ser així. És el que fan els polítics i les institucions de societats occidentals realment democràtiques. Tan difícil és poder parlar d'aquesta qüestió amb el mateix respecte que es parla de la construcció del traçat del TGV o de les retallades que hi haurà en la sanitat? Per això m'entristeix veure com el president Montilla demana insistentment al senyor Mas que “surti de l'armari”, que digui si està a favor d'una Catalunya plenament sobirana. Li ho pregunta com si això fos una malifeta. M'entristeix tant per l'un com per l'altre. Per l'un, perquè, sent com és el president de Catalunya, creu que és la pitjor pregunta que li pot etzibar per desestabilitzar-lo. Sempre m'havia semblat que aquesta visió insidiosa del sobiranisme era més pròpia dels unionistes del PP que no pas dels federalistes del PSC. I per l'altre, perquè sento una pena infinita cada vegada que algú se sent incòmode o fins i tot s'avergonyeix a l'hora d'afirmar la seva nacionalitat. Perquè és justament això, la catalanitat, el que es posa en dubte cada vegada que a hom li reca d'admetre o no el fet d'una Catalunya independent. La meva pregunta seria si hi ha res de més noble que aspirar a la plena sobirania del teu país i treballar per aconseguir-ho.

Aquesta Catalunya plena que es comença a albirar i que cadascú comença a construir des del lloc que ocupa ens necessitarà a tots. Perquè si no hi som tots, si no hi ha la bona gent que vota qualsevol opció política i la que no, encara que s'aconsegueixi, no haurem reeixit com a nació.

Molts cops no estic d'acord amb els posicionaments informatius, lingüístics o estrictament tècnics que pren la nostra televisió pública. Però, certament, Adéu, Espanya?, en paraules de la directora de TVC i del president de la CCMA, va respondre a criteris de qualitat, idoneïtat i servei públic. I a més va ser el programa més vist aquell dia. Felicitem-nos-en!