Editorial: juliol 2010. Consciència històrica i supervivència nacional

El procés de desnacionalització d’una nació sotmesa i colonitzada, com és el cas de Catalunya, no es fonamenta en l’anorreament de la seva economia, contràriament al que s’afirma sovint. Tal com hem pogut comprovar en els processos d’independència de les nacions de l’est d’Europa, no cal ser una nació rica per aconseguir ser una nació lliure. Un procés de desnacionalització es fonamenta, sobretot, en l’anorreament de la seva identitat: lingüística i històrica (mítica inclosa)

L’acarnissament envers les llengües dels pobles colonitzats característic de les nacions colonitzadores està motivat segurament pel convenciment que l’assimilació lingüística és un graó necessari per a l’assimilació política. I malgrat això, són nombrosos els exemples de nacions sotmeses que desmenteixen aquesta percepció i que demostren que la desaparició o la manca d’una llengua pròpia no és sinònim de refredament dels seus anhels de llibertat.

Ha estat el cas d’Irlanda i és el cas d’Escòcia o, fins i tot, Euskadi. En cap d’aquests casos, el nacionalisme lingüístic no ha estat el motor de les lluites d’alliberament nacional. El buit emocional deixat per la desaparició de la llengua, que és un dels signes externs més evidents de diferenciació, ha trobat sempre recanvis en altres referents d’identificació compartida: la música (anomenada cèltica a Irlanda), els esports tradicionals o, fins i tot, la indumentària (kilt escocès).

Quant a la història, l’altre gran referent identitari, no sembla un element del qual les nacions colonitzades que malden per la seva llibertat estiguin disposades a prescindir amb tanta facilitat. No és aquest el lloc per buscar les raons psicològiques profundes d’aquest fet, sinó el de constatar que l’oblit del passat mític o històric equival, en l’imaginari col·lectiu, al repudi dels pares i de la família, dels avantpassats i, per tant, de la història personal, la qual cosa, a diferència d’una llengua, poques persones estan disposades a dur fins a les últimes conseqüències.

Les nacions colonitzadores, en conseqüència, valoren en la seva justa mesura la importància d’aconseguir, amb els mitjans que calgui, l’anorreament de la consciència històrica de la nació colonitzada. L’empresa s’ho mereix, perquè de l’eficàcia dels resultats en dependrà l’èxit o el fracàs de l’objectiu final: una assimilació completa i duradora.

A Histocat ens hem fet ressò, reiteradament, d’un dels mecanismes d’anorreament més espectaculars: l’apropiació de fets i de personatges de la història de Catalunya per part de la historiografia castellana com a pas previ a la seva dissolució en el gran magma de la història nacional espanyola. És el cas de l’apropiació dels ibers, poble que vivia, bàsicament, a les regions riberenques de la Mediterrània peninsular i occitana i que ha passat a ser equivalent a espanyol (fixeu-vos com el millor pernil ibèric es produeix a Extremadura o a Jabugo, indrets on mai ha estat documentada la presència ibèrica), de la descoberta d’Amèrica o de la nacionalitat d’alguns dels descobridors.

Un segon mecanisme, més subtil que l’anterior i, per això, possiblement més eficaç, és el que podríem anomenar de provincialització o banalització. Consisteix a menysvalorar sistemàticament la història de la nació colonitzada contraposant-la amb la de la metròpoli. Evidentment, la història dels colonitzats sempre surt malparada amb la comparació. No cal dir que, prèviament, mitjançant els ressorts de control sobre institucions acadèmiques i docents, el discurs històric del colonitzador ha estat convenientment maquillat o falsificat.

Un exemple d’èxit en la imposició d’aquest mecanisme és l’assumpció generalitzada per part dels catalans, interessats o no per la història, de la decadència dels segles XVI a XVIII. Paradoxalment, quan qui, en realitat, tenia problemes econòmics recurrents i gravíssims era Castella, hem interioritzat la idea que era Catalunya la que patia una decadència econòmica. Ens han arribat a convèncer de què, durant la guerra de Successió, malgrat que Catalunya va defensar un projecte polític i econòmic modernitzador, va ser el triomf de la dinastia borbònica –retrògrada, absolutista i repressora- allò que va facilitar la modernització de Catalunya. Ens han fet creure que una literatura amb un únic autor i una única obra realment universals és el summum de les literatures que es fan i es desfan (tot i que no veiem per enlloc els equivalents castellans dels Shakespeare, Molière, Goldoni o Txekhov contínuament representats arreu dels escenaris mundials), a anys llum d’una literatura “provinciana en una llengua de segona” que ha donat clàssics universals com Llull (per cert, quin és l’equivalent espanyol a Llull?) els poemes d’Ausiàs Marc o el Tirant de Joanot Martorell. Ens han fet oblidar que teníem l’imperi més important de la Mediterrània -llavors la zona geoestratègica més important- i ens hem empassat un imperi castellà inexistent.

Gràcies al mecanisme de provincialització, la història de la nació colonitzadora esdevé la història en majúscules, mentre que la història de la nació colonitzada es converteix en una història menor, provinciana i, generalment, subordinada a la primera. S’estableix, així, una relació jeràrquica entre la història de la metròpoli, i la de la província i, com a conseqüència, en l’imaginari col·lectiu se solidifica una relació de subordinació jeràrquica entre nacions: les importants, perquè han tingut i tenen una història important i les subordinades que, si mai han tingut història pròpia, ha estat una història menor.

Armand Sanmamed

1/07/10