Armand Sanmamed. Espanya ens mostra el camí.

Pocs dies abans que el tribunal constitucional emetés sentència sobre els recursos presentats per la presumpta inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya del 2006, el diari La Vanguardia es feia ressò de les deliberacions internes de l’esmentat tribunal. L’articulista comentava, una mica espantat, que ens escandalitzaríem si sabéssim el poc nivell juridicoconstitucional i el grau elevat de prejudicis i malfiances d’uns quants dels magistrats sobre les veritables intencions dels catalans en temes com la unitat d’Espanya i la llengua. En definitiva, insinuava com n’era d’espanyol i que poc tenia de tribunal.

La sorpresa de l’articulista és simptomàtica d’una certa candidesa per part d’una part no menyspreable de l’opinió pública catalana. Candidesa que es fonamenta en la creença que les institucions espanyoles actuen mogudes per la independència i la imparcialitat. Respecte del francès, en què el ministre de justícia és el superior jeràrquic dels jutges, amb tot el que això implica, i el sistema nordamericà, que s’acosta a l’ideal clàssic de separació dels tres poders, el sistema espanyol, ocupa una mena de camí del mig.

Pel que fa a la imparcialitat, hem d’acceptar que els jutges són persones i, com a tals, duen incorporada la seva motxilla de prejudicis. Per evitar aquest inconvenient i minimitzar-ne els perjudicis, els països democràtics, tenen sistemes judicials basats en diversos nivells d’instàncies. Els estats de caire federal, plurinacionals o no, a més, tenen sistemes de contrapesos que contraresten situacions de desemparament o d’abús cap a algun dels seus components.

Quant a aquest últim punt, un sistema equilibrat de dilucidació de conflictes entre institucions territorials, el funcionament i la composició del Tribunal Constitucional i, més enllà, de tot el sistema institucional espanyol, posen de manifest la inexistència, no ja d’un sistema que eviti situacions de desemparament sinó, fins i tot,  la consciència que en calgui cap, com s’ha fet dramàticament evident en el cas de l’Estatut de Catalunya. Els magistrats, representants d’una de les parts en conflicte, l’han percebut com un desafiament a la integritat i a la supervivència de la seva nació, han tancat files i han acabat exercint d’espanyols més que no pas de professionals del dret.

Des del meu punt de vista, hi ha dues raons que explicarien aquesta mancança: una primera, vindria donada per la feblesa de les nacions no espanyoles a l’hora d’influir en la construcció del sistema constitucional. La segona, més essencial, rau en el fet que, malgrat el que ens han volgut fer creure els “federalistes”, Espanya no se sent un estat plurinacional i, per tant, no considera que calgui protegir cap nació que no sigui ella mateixa, ni cap llengua que no sigui la de la nació espanyola.

Aquesta és la crua realitat que s’amaga darrera de la sentència del Tribunal Constitucional. A Espanya, de nació només n’hi ha una, cap d’altra. Ni n'hi ha, ni se l’espera. Si els catalans volem protegir la nostra identitat i garantir-li un futur, no hem de buscar cap recer en l’estat espanyol ni les seves institucions. L’única opció realista i viable ens l’ofereix la independència. Espanya, per fi, ens ha mostrat el camí.

Armand Sanmamed

2/07/10