Juan-José López Burniol. Testimoni d'identitat

El dret civil català ha sobreviscut a tots els intents d'uniformització

La història comença l'endemà d'una derrota. L'11 de setembre es lluità a Barcelona casa per casa fins que, a les dues de la tarda, el general Villarroel ordenà la capitulació. Consumada la derrota, la supressió de les institucions catalanes fou contundent. El 16 de gener de 1716, una real cédula establia la “Nueva planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña”, adreçada a fer que Felip V assolís la sobirania absoluta, reservant-se la facultat de concedir, derogar i mudar les lleis. No obstant, no introduí el dret civil castellà, car es conservà el dret civil propi. Ara bé, aquesta decisió era esbiaixada, ja que es mantenia viu un sistema jurídic, però no se li donaven mitjans de renovació, és a dir, de subsistència, privant el dret civil català de la facultat d'adaptar-se a la nova realitat social. És per això que va quedar clar des del primer moment que, a falta d'institucions parlamentàries pròpies, la decadència del dret civil català era inevitable. I no és estrany que, amb aquests antecedents, el dret civil català lliurés, durant els segles XIX i XX, una doble lluita per la seva permanència: 1. Contra els projectes de codificació, derivats de les Corts de Cadis i posats de manifest, per primera vegada, pel projecte de Codi Civil de García Goyena, rabiosament uniformista per a tot Espanya. 2. Contra l'anquilosament d'un dret sense possibilitat de renovació.

El primer episodi d'aquesta lluita fou l'oposició a l'intent uniformador del projecte de Codi Civil del 1851, que es va rebutjar per l'acció concertada de l'estament de propietaris –que veien perillar els seus interessos– i de l'Església catòlica –que veia trontollar la seva hegemonia–. Ara bé, un cop esclatà la Renaixença, canvià la decoració i la lluita en defensa del dret català va esdevenir unànime, encara que fossin distints els pressupostos doctrinals al·legats (pels catòlics, una escola històrica edulcorada pel neotomisme, i pel catalanisme laic, un modernisme positivista), ja que tots dos corrents van convergir en la defensa d'un objectiu: el manteniment del dret propi, com a part integrant d'una cultura específica del poble català. I, en el fons, potser sense adonar-se'n del tot, propugnaven la defensa del dret català com una base ferma sobre la qual poder reclamar, en el seu moment, l'autonomia normativa, és a dir, poder recuperar la potestat legislativa de Catalunya.

Anys després, el Codi civil de 1889 seguí el sistema d'Apéndices, que havien de recollir, com un afegitó per cada regió, les institucions que calia conservar. Aquest sistema responia a una visió negativa dels anomenats derechos forales. No és estrany que, a Catalunya, la lluita contra l'onada codificadora generés una oposició frontal, determinant del fet que mai s'arribés a publicar un apèndix de dret civil català. Així mateix, quan –l'any 1946– el Congrés de Saragossa acordà, en substitució dels fracassats apèndixs, la redacció d'una Compilación per cada una de les regions amb dret propi, amb vistes a la seva refosa posterior en un Codi Civil espanyol únic, un dels juristes catalans presents a Saragossa –Maurici Serrahima– digué que “l'única unitat que admetem és la unitat d'enquadernació”.

Ara bé, tot i els esforços dels juristes catalans, la situació del dret civil català a mitjans de segle passat era desesperada: gairebé no s'estudiava a la universitat, era molt desconegut pels professionals del dret i pels tribunals, integrats majoritàriament per jutges i magistrats poc arrelats al país. Moltes de les seves institucions havien caigut en desús. Davant d'aquesta situació, es sentí la necessitat d'adoptar mesures defensives. Era urgent una compilació del dret civil català, que recollís el dret existent, l'ordenés i li donés publicitat. En resum, la compilació serviria per codificar el dret català, aclarir dubtes i facilitar el seu coneixement. L'avantprojecte de la Compilació –obra d'alta qualitat tècnica dels juristes Condomines, Faus, Maluquer, Mans, Porcioles i Roca-Sastre– va ser redactat amb un doble esperit: conservar el major nombre possible d'institucions com a senyal d'identitat i preservar tot l'antic dret sense substituir-lo –tal com s'havia acordat al Congrés de Saragossa– a efectes d'interpretació i integració del text compilat.

El text compilat passà a la Comissió General de Codificació, organisme tècnic de l'Estat radicat a Madrid, on trobà greus objeccions de fons. Caigueren molts articles, de forma que l'avantprojecte va quedar –en paraules de Porcioles– “deshuesado”. El desencís va ser gran, però la reacció, intel·ligent i immediata. A fi de preparar les esmenes a presentar, es reuní durant quinze dies, a Andorra, una petita subcomissió integrada bàsicament per Roca-Sastre, Faus i Porcioles, en la qual actuava de secretari Figa Faura. El projecte va ser reconstruït, passà pel sedàs de Madrid i, el matí del 21 de juliol de 1960, Josep-Maria de Porcioles –alcalde de Barcelona i procurador en Corts– defensà davant d'aquestes el projecte de Compilació, que va ser aprovat. En resum: en una situació política que impedia la conservació i renovació del dret civil propi perquè estaven tancades les vies de participació ciutadana del país i davant del greu perill de la seva desaparició, un conjunt d'importants juristes es varen mobilitzar i aconseguiren salvar les institucions essencials del dret civil català, facilitant les feines de la seva posterior consolidació i desenvolupament ja en l'àmbit de la democràcia. Ha fet d'això cinquanta anys.