Salvador Cardús. Punt i a part

EL TC HA ACLARIT LES COSES: NI ESTAT PLURINACIONAL, NI FEDERALISME, NI SOBIRANIA

Salvador Cardús

Tot és més clar. Els dos partits grans del Parlament de Catalunya, PSC i CiU, amb la inestimable companyia d'ICV, i a la desesperada, volien retardar la sentència cantada del Tribunal Constitucional fins després de la convocatòria electoral. L'objectiu? Poder-hi arribar a les fosques. Però han provocat el contrari. Un tribunal acostumat a arribar a la feina a migdia i plegar a mitja tarda, n'ha tingut prou amb un dilluns per desfer totes les ambigüitats en les quals els catalans havíem anat posant les esperances d'horitzó nacional. No: la Catalunya que volen els catalans, ni tan sols la que accepten els unionistes més moderats, no té cabuda dins la Constitució espanyola. Per dissimular-ho, per evitar haver de plantar cara, amb el pas dels anys, havíem anat embolicant la troca amb una retòrica cada vegada més confusa. Tant, que alguns creien que realment existia un Estat plurinacional, que l'autonomisme era d'arrel federal o que un referèndum era senyal del reconeixement de la sobirania de la nació catalana. El Tribunal Constitucional, la veu més sobirana de totes perquè és l'intèrpret legítim de la Constitució espanyola, ho ha deixat ben clar per si algú encara no ho havia entès: només hi ha una nació, indissoluble, esquerpa a la diversitat –especialment a la de les llengües–, i només hi ha un poble, l'espanyol, gasiu i orgullós de la seva única sobirania. Només hi ha una autoritat impositiva per espoliar el 10 per cent o el que li plagui de la riquesa produïda pels catalans, i només hi ha una justícia, que és la seva. L'autonomia catalana anava despullada i tothom en lloava les grans vestimentes que li anàvem inventant. S'ha desfet l'engany, s'han acabat les ambigüitats, i qui vulgui apuntar-se a l'unionisme amb Espanya, ja sap quin peu calça.

Acatar és humiliar-se. És per això, perquè s'han acabat les ambigüitats, que en la paraula acatar ara convergeixen el seu sentit literal i el polític. Coromines ens diu que acatar deriva de captare, i vol dir rebaixar-se, vinclar-se. També humiliar-se. Acatar la sentència és acceptar el joc que imposa l'intèrpret de la sagrada unitat d'Espanya. I només un acte de veritable sobirania, és a dir, de ruptura democràtica, permetria recuperar la dignitat política i nacional dels catalans. Una ruptura tan modèlica com la que a finals dels anys setanta va permetre fer la transició d'una dictadura a l'actual i tan limitada democràcia espanyola. O una ruptura de l'ordre constitucional tan normal com la que va permetre que Alemanya s'unifiqués. O com les ruptures poc o molt encobertes que permeten la construcció europea.

A la inòpia. També perquè ara tot és més clar, tothom queda retratat. Posem-ne un cas: si Zapatero, el que havia promès respectar l'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, ara diu que la sentència marca el final d'un procés de descentralització i d'autogovern; si hi veu un “objectiu aconseguit”; si la considera “integradora perquè vertebra l'Estat”, és que amb Catalunya li passa el mateix que amb la crisi econòmica: no les veu ni a venir. Zapatero, amb la seva valoració de la sentència, rebla el clau sobre el final de l'autonomisme entès com un camí obert. La llum, quan s'està habituat a la foscor, encega els qui van a les palpentes.

No ens poden aixecar la camisa. Quan ja t'han dit que anaves despullat, és ridícul que algú encara et vulgui aixecar la camisa. Com la vicepresidenta Fernández de la Vega o la ministra Chacón, que sembla que solen valorar les lleis a pes i que per això troben que si el 95 per cent de les consonants i les vocals de l'Estatut encara són constitucionals, vol dir que aquí no ha passat res. Si és per consolar-nos, que no s'hi escarrassin, que aquesta vegada ho hem celebrat amb cava al carrer. Ara, si és per riure's de la dissort, en prenem nota per quan ens tornin a dir que votar PSOE és votar Catalunya.

Disc ratllat. Una de les sortides més transversalment escoltades és la cantarella pròpia d'aquesta política que crea desafecció i que torna a argumentar que, de totes maneres, la sentència de l'Estatut preocupa poc davant de l'actual incertesa econòmica. La barra no té futur, però el cinisme no té fronteres! Fer creure que la nostra profunda crisi econòmica no té res a veure, precisament, amb la nostra dependència d'un Estat tan ineficient com l'espanyol, negar que la independència ens situaria en un pla excel·lent per sortir millor de la crisi i ocultar que Espanya no ens estima però que ens necessita per tapar les pròpies misèries econòmiques, ara ja es fa pesat.

Fugides endarrere. El final de les ambigüitats, certament, enlluerna. Que tots els qui juraven que l'Estatut era “absolutament” constitucional, ara facin un acte de contrició probablement és demanar massa. Però el que és llastimós és que mirin de fugir... cap endarrere! Parlar, uns, de refer pactes estatutaris amb un govern espanyol que celebra la sentència com un “objectiu aconseguit”; o anunciar, altres, amb pompa i solemnitat que ara s'aprofundirà en el “dret a decidir” dels catalans, i que anirem pel concert econòmic quan han dit que després de l'espoli corresponent no és possible ni tan sols mantenir l'ordinalitat per a cada regió segons la riquesa obtinguda, indica fins a quin punt ara reculen pels camins de sempre. I com ens tracten d'estúpids.

Ara és l'hora. I bé: hem arribat al final d'un camí zigzaguejant, boirós, que ens ha portat on som, i n'encetem un altre de dret i ple de riscos, però amb un horitzó més net i clar. Avui, que alguns poden celebrar la seva independència –no deu ser res tan dolent, oi?–, cal apuntar a l'agenda que dissabte vinent dia 10 ens trobarem per simbolitzar els nostres primers passos en la mateixa direcció.