Patrícia Gabancho. Resposta?

EL TC DESMUNTA LA PRETENSIÓ CATALANISTA DE TENIR UNA RELACIÓ DE TU A TU ESPECÍFICA AMB ESPANYA

Patrícia Gabancho

Fins que arribem a la independència, no és veritat que estiguem millor amb la sentència que sense. Estem pitjor, perquè tenim menys autonomia. Però s'ha de reconèixer que hem avançat en claredat: ara sabem fins a on podem arribar. Dic això perquè l'endemà de l'estocada –com ha estat definida–, un grup de gent no gaire nombrós es va aplegar a la plaça de Sant Jaume, convocats per SMS, per celebrar festivament la independència més que no pas per clavar-li un calbot a aquesta Espanya intractable. Compte, però, a celebrar les derrotes si no som capaços d'articular un camí practicable cap a la llibertat. Ho dic, més que res, perquè constato que la resposta política és d'escassa envergadura: vaig fer un cop d'ull a les tertúlies vespertines dels canals “amics” i, la veritat sigui dita, van dedicar molt de temps a la vaga de metro de Madrid –“una huelga contra Esperanza Aguirre” / “donde gobiernan los socialistas también hay metro y no hay huelgas”— que a la cabrejada nostra de l'Estatut. Que van dir, esclar, que no entenien. A Madrid els costa d'entendre les coses, per això hem d'anar fins.

Analitzem primer la sentència. És veritat que deixa incòlume molta autonomia. De fet, deixa intocada tota l'autonomia regional. El que ha fet el Tribunal, amb precisió de bisturí, és esporgar l'Estatut de tots aquells trets diferencials que donaven a Catalunya un estatus –amb perdó per la redundància– diferent de les altres regions espanyoles. Símbols, conceptes, finançament, estructura de poder, llengua i cultura, caixes, bilateralitat, inversions específiques obligades, etc. Competències i recursos que només podia reclamar Catalunya precisament per la seva entitat nacional, pels drets històrics (aquest poder judicial autònom que remet al Tribunal de Cassació republicà) i per les ganes d'anar més enllà. La sentència ens torna a la sopa de les 17 autonomies, ens fa tan semblants a les companyes com un galet s'assembla a un altre galet en el brou de Nadal. Això desmunta la pretensió eterna del catalanisme (150 anys de feina pel cap baix) de tenir una relació de tu a tu, i específica, amb Espanya, no tan sols per millorar Catalunya sinó també per regenerar i modernitzar aquest Estat que no es deixa. No s'hi posen per poc, els magistrats.

I per això no és cert que es pugui recuperar el llençol perdut en la bugada de les pròximes negociacions. Allò que s'ha perdut, s'ha fet perdre a consciència. Si ara goséssim reclamar les inversions que corresponen a l'aportació catalana al PIB, com deia la disposició addicional de l'Estatut, ens podrien molt bé dir que això és inconstitucional, perquè així ho ha interpretat el Tribunal: Catalunya, com tothom, s'ha d'atenir a les inversions que el ministeri li vugui atorgar. No vol dir que no es puguin negociar aquestes inversions, i obtenir-ne, posem per cas, el doble de les que ara tenim. De més verdes en poden sempre madurar. Però el principi, que és allò que l'Estatut volia blindar per acabar amb el cove del peix, el principi no ha colat. I això ha passat quaranta vegades al llarg del text.

Anem, doncs, per la resposta. En primer lloc, la manifestació unitària del 10-J. La paraula unitat encara té força, però cada cop té un espai més petit per assentar-se, perquè com més va més antagònics són els projectes polítics que encarnen els partits convencionals catalans. O anem a entendre'ns amb aquesta Espanya o treballem per partir-hi les peres que encara compartim. Caixa o faixa. No sacralitzem pas la unitat, com a única salvació, perquè la unitat obliga a rebaixar molt els plantejaments ambiciosos i, per contra, acontenta aquells que caminen amb el llistó baix. La unitat arrana. Però si es tracta de manifestar-nos, com més millor, malgrat que un dissabte de juliol no permeti grans alegries. Ara bé: la mani és per desfogar-se i reforçar-se els manifestants –és per a nosaltres–, no per molestar Madrid. Les manis catalanes, Madrid se les mira amb commiseració: ja els passarà l'enrabiada, pensen, i sovint l'encerten.

Seria fantàstic que els partits catalans, tots els que es reclamen del catalanisme, fessin un cop de cap unitari –una Solidaritat– i acordessin, per exemple, absentar-se del Congrés de Diputats durant el debat de l'Estado de la Nación. No s'ha trencat el pacte amb l'Estat? Doncs deixem-los parlar entre ells de les seves coses! I, esclar, mantenim-nos també al marge de la votació dels pressupostos. No fóra això un daltabaix una mica més gros que omplir el passeig de Gràcia o fer-li una trucada a Zapatero? No seria, això, dur el problema a Madrid i deixar-lo sobre la taula d'aquells que l'han creat? Ho seria. Però és obvi que els partits catalans no ho faran; no ho farà ni tan sols Esquerra, que tant ha recuperat l'independentisme verbal, o aquesta CiU que ens promet aconseguir el concert econòmic. I encara menys el PSC del molt ferm president Montilla. El PSC li demanava, de genolls, al PSOE que li deixés un Estatut que pogués presentar als catalans com a estació final de tota ambició, perquè paressin de somniar amb “dreceres i aventures”... I ja veus.

L'important d'aquest procés és trencar el marc mental que imposa Espanya amb les seves restrictives regles de joc. Pensar en llibertat. Canviar de tema. Espanya ja ha donat el que podia donar de si. Ha posat sostre. I el sostre ens permet una metàfora explícita: en un espai amb sostre baix pots fer tres coses. Una, acotar el cap. Dues, fer-te més petit per encaixar-hi. I tres, obrir la porta i marxar. Jo prefereixo l'aire lliure. S'hi respira millor i pots dur el cap ben alt.