Montserrat Tura. Judici a la voluntat d'un poble

Montserrat Tura

Fa cinc anys vam iniciar el procés, amb la normalitat pròpia d'una democràcia parlamentària, de reforma de la llei més important del nostre autogovern: l'Estatut d'Autonomia.

Per primer cop gairebé trenta anys després de la seva aprovació, i fent-nos ressò del desig de la immensa majoria de la nació catalana, el Parlament va aprovar un nou Estatut que substituïa el de Sau.

Una ponència de parlamentaris escollits pel ple del Parlament va aprovar un text que més tard van aprovar les Corts tot i haver-lo retallat en nom de la sobirania del poble espanyol. Tot i això, el 18 de juny de 2006 va ser ratificat en referèndum i es va convertir en la nostra llei fonamental. No havia tingut l'emoció dels estatuts anteriors, que significaven la sortida de dictadures i l'inici de períodes de democràcia, però tenia el gran valor de la normalitat.

El PP i el Defensor del Poble van presentar un recurs davant del Tribunal Constitucional, que sempre havíem pensat que garantia els drets inviolables que la Constitució ens havia retornat després de la llarga nit del franquisme.

Més de tres anys de deliberacions, de recusacions, de mandats fora de termini, de desqualificacions entre magistrats, li han fet perdre tota credibilitat i ens han mostrat un TC deslegitimat.

Durant aquest temps, l'Estatut ha estat vigent, però sota l'espasa de Dàmocles de deu magistrats que no han entès que la Constitució del 78 va ser un gran pacte polític per construir un marc on, explícitament, es menciona que la diversitat de les diferents realitats polítiques d'Espanya mereixen especial respecte i protecció.

Durant aquesta llarga espera, l'horitzó dibuixat a l'Estatut ha esdevingut irrenunciable, i una vegada i una altra el poble català ha expressat des de les seves institucions, entitats, universitats i, fins i tot, editorials periodístics, la voluntat de no renunciar a les seves aspiracions.

Hem vist com determinades maneres de fer política acusaven el nostre poble. Un poble que sempre ha defensat que el reconeixement de les diverses realitats nacionals de l'Estat és la clau per viure amb naturalitat, sense haver-nos d'explicar constantment, perpètuament.

Aquests dies he rellegit el debat de la creació del TC. Ja en aquell moment, juliol de l'any 1979, alguns (Martín Toval, Roca Junyent, Solé Tura...) alertaven que amb l'aparició del TC es corria el risc de crear una segona instància política que tindria el dret de vetar els pactes entre cambres de representació democràtica i les ratificacions per referèndum.

L'Estatut continua vigent, i ara amb més suport popular. Tot i saber que en un Estat de dret les sentències s'han d'acatar, amb la llibertat d'expressió que ens reconeix la Constitució farem sentir alt i clar que no compartim el seu contingut. Perquè fer justícia no és, només, dictar sentències, sinó que és també entendre la societat a la qual has de servir. Enyorem un Constitucional que vetlli per la defensa dels nostres drets històrics, de la nostra llengua pròpia, que no impedeixi la descentralització judicial, sempre pendent, que consolidi sistemes de finançament que, sense ser insolidaris, reconeguin l'esforç que Catalunya ha fet per sortir de situacions difícils; d'aquest poble que es fa fort quan les circumstàncies no li són propícies.

D'aquest poble que viu amb preocupació el procés de recentralització que vol imposar el PP i que impregna avui bona part de la política espanyola. No volem que ens recordin només una part de l'article segon de la Constitució, que parla de la “indisoluble unidad de España” perquè aquest mateix article també reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les diferents nacionalitats.

I, en virtut d'aquesta autonomia, diem que som una nació disposada a renéixer amb més força cada cop que se'ns qüestiona el nostre dret a ser.