GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat

Actualitat

Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Ramon Freixes. Bufen vents de canvi?

Ramon Freixes. Bufen vents de canvi?


Jimmy Carter: “Catalunya i els Estats Units compartim l’amor per la democràcia i la llibertat”

 
L’1 de juliol l’expresident dels Estats Units i Premi Nobel de la Pau, Jimmy Carter va manifestar: "He sabut que l'11 de setembre, una data espantosa per al meu país l'any 2001, va ser encara pitjor per a Catalunya el 1714". Era en l’entrega del XXII Premi Internacional Catalunya. Havia estat escollit com a guardonat per un jurat presidit per Xavier Rubert de Ventós. El filòsof català va exposar que el premi reconeix el "cor i el coratge" de l'exmandatari tant en la defensa dels drets humans, com en el desenvolupament dels pobles més desafavorits, considerant que Carter s’ha caracteritzat per la capacitat d'anticipar-se als problemes, sobretot d’àmbit internacional.
 
En l’actualitat l’expresident nordamericà presideix el Centre Carter, dedicat a la mediació de conflictes i a la supervisió de processos electorals. Precisament, a preguntes periodístiques va afirmar que en el cas que es realitzés un referèndum per la independència de Catalunya estaria disposat a enviar-hi observadors internacionals, si és que la seva presència fos demanada pels polítics catalans.
 
Parlant sobre la recent sentència del Tribunal Constitucional Carter va destacar que el poble nord-americà i el català "tenen una gran resistència, i saben com recuperar les forces i afrontar el futur amb coratge". L’endemà respecte la mateixa qüestió afirmava: “El poble català, la cultura i l’idioma seran quelcom important per als propers 1.000 anys. De cap manera es pot canviar el caràcter, la cultura i l’idioma de cap regió del món.”
 
Però en el discurs d’entrega del guardó Carter encara va dir altres frases tan destacables com: “Catalunya i els Estats Units compartim l’amor per la democràcia i la llibertat”; “uns i altres hem acollit immigrants i hem fet d’una població heterogènia un dels nostres punts forts”; o “el poble català s’identifica plenament amb les causes de la pau i els drets humans”.
 
Desconeixem el grau de coneixement real de la història de Catalunya i de la idiosincràsia del nostre poble que ha adquirit Jimmy Carter, però en qualsevol cas aquestes poden ser les paraules més elogioses i amb major càrrega de fons que sobre Catalunya hagi pronunciat fins a dia d’avui una persona de la rellevància política d’un expresident dels Estats Units.
 
Fent un repàs d’altres discursos de mandataris nordamericans sobre Catalunya, cal recordar la frase que va pronunciar l’expresident Bill Clinton a Barcelona poc després de l’11 de setembre de 2001: “el món serà talibà o català”. El motiu arguït era la creença en els beneficis per la humanitat del model català de preservació de la cultura pròpia a través del diàleg i l’exercici de la democràcia aplicada a la relació amb altres pobles. Era un moment especialment sensible pels nordamericans, que per primera vegada se sentien fràgils en el seu territori. Semblaria, doncs, que George W. Bush va seguir el model “talibà” de relacions internacionals enlloc del model “català” que elogiava l’anterior president demòcrata.
 
Més a prop en el temps, recordem també la resposta de Hilary Clinton, secretària d’Estat del govern d’Obama, a una interpel·lació en roda de premsa que li van dirigir per conèixer l’opinió del govern dels Estats Units sobre els processos independentistes que semblen estar obrint-se en alguns territoris europeus, referint-se explícitament al cas de Catalunya. La reacció fou aparentment l’habitual en l’ordre internacional: “aquest és un cas intern d’un altre estat sobre el qual l’administració nordamericana no hi té res a dir”. El cert, però, és que tampoc va censurar  la legitimitat ni la legalitat internacional d’aquests moviments independentistes.
 
De fet els Estats Units han trencat els esquemes habituals en un cas recent: han reconegut i defensat Kosovo en la seva declaració unilateral d’independència davant un estat sobirà com és Sèrbia. Veurem què diu la resolució que d’aquí poc temps ha de dictar el Tribunal Internacional de Justícia sobre la demanda sèrbia de desfer el procés en considerar la declaració unilateral d’independència com una vulneració de la sobirania estatal. És possible consultar documents d’aquest cas anomenat significativament: Accordance with International Law of the Unilateral Declaration of Independence by the Provisional Institutions of Self-Government of Kosovo. La sentència que en surti, només que no dicti la marxa enrera en el procés conduït únicament pel parlament kosovar, podria ser un element important cap a la fi del sistema d’ajuda mútua entre estats contra les declaracions unilateraterals d’independència de regions amb característiques nacionals, com a mínim aquelles que hi volen arribar per la via democràtica. ¿Trontolla, doncs, el sistema internacional sorgit dels acords signats a la Pau de Westfàlia de 1648 i del Congrés de Viena de 1815 entre els grans estats?
 
Catalunya ha patit fins fa pocs anys aquest model en què els estats tendien a garantir-se la indissolubiltat mútua. Catalunya s’ha trobat amb la intervenció militar i diplomàtica en contra o amb l’abandonament més absolut de les monarquies – fossin absolutistes o liberals- i, després, de les democràcies parlamentàries, per sostreure’s de la periòdica agressió militar espanyola (Guerra de Separació, Guerra de Successió, subjecció sota la monarquia borbònica, dictadura de Primo de Rivera, dictadura franquista...). Ara la repressió violenta d’un moviment independentista democràtic sembla impossible en el marc de la Unió Europea.
 
Esdevenir un estat, modern, democràtic, econòmicament punter, en el marc europeu, sembla disposar de més possibilitats d’aprovació per part dels Estats Units i altres estats amb complicitats ideològiques, econòmiques o geoestratègiques. Si més no, les afirmacions de Jimmy Carter semblen indicar que el cas català és conegut  per sectors de l’administració d’un país que en el seu moment també va optar per dotar-se unilateralment de la condició d’estat.
 
 
Altres fonts:
 
 
 
Ramon Freixes
6/7/2010


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici