Memòria històrica > Articles i documents

Jordi Auladell. Sobre història, fe i nació

Sobta que, en ple segle XXI, s’identifiquin matisos gairebé medievals en la importació de costums de caire religiós arribats amb la nova immigració. Amb tot, cal ser conscients de la influència del catolicisme a casa nostra fins a l’actualitat. En la seva expressió més extrema, s’ha de fer esment de la llarga pervivència del Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició, que no fou abolit a l’estat espanyol fins l’any 1834.

Tanmateix, des de l’òptica històrica, no deixa d’ésser d’interès la importància de la religió en la construcció d’una identitat nacional com la catalana. Precisament, com a confirmació a d’aquesta posició central de la fe, el nostre passat és continuat testimoni de fets successius, d’importància a cops relativa, exclusivament enfocats a reformar el format i el contingut de l’Església catalana, essent l’objectiu evident castellanitzar-la i, en conseqüència, espanyolitzar un dels tradicionals eixos vertebradors de la societat i del país.

El present és ben ple d’exemples: la segregació d’un nou bisbat de la diòcesi de Lleida, (com temps ençà succeí al bisbat de Tortosa), la substitució de les jerarquies locals per d’altres, nouvingudes o no, més afins al sentiment centralitzador (circumstància, per altra part, ben habitual des d’època dels Trastàmares), impossibilitat d’una conferència episcopal pròpia, etc.

Mitjançant la manipulació del catolicisme local, la fe cristiana ha estat utilitzada com eina de la reeducació nacional. En aquest sentit, i apart dels conflictes de classe derivats des d’època medieval, resulta obvia la dualitat entre una institució catalana i una de forana d’arrel castellana.

La confrontació entre dues esglésies cristianes no és nova en el nostre entorn. Respecte la litúrgia i els continguts, des del s. IV fins època baix medieval determinades interpretacions de la creença en Crist assoliren predicament i, en conseqüència, foren combatudes per l’estament catòlic; el novacionisme, l’arianisme, l’adopcionisme o el catarisme varen ser algunes de les “heretgies”, segons nomenclatura oficial, que es desmarcaren dels mandats legals.

Altrament, la dualitat pren caire nacional amb l’intent d’imposició de models externs al local, com les ben conegudes tensions entre l’església hispanovisigoda i la carolíngia, arribada la darrera amb l’establiment de la Marca Hispànica al voltant de l’any 801. A la contraposició entre litúrgies i tradicions diferents, a aquest conflicte s’afegí l’ostentació directe del poder, enfrontant bisbes i abats locals amb els jerarques francs nouvinguts amb la conquesta.

Els conflictes esmentats poden considerar-se, a ulls d’avui, allunyats d’influència real en el sentiment nacional. Ben al contrari, el fervor religiós de la societat catalana convertia en decisius factors ara vistos com anecdòtics; recordem, a tall d’exemple, com en la desfeta del 1714 els defensors de la Barcelona empraren el pendó de Santa Eulàlia com a icona de resistència enfront l’invasor.

Per tant, resultà una estratègia idònia incidir sobre el santoral i el martirologi català: les modificacions, omissions o inclusions de nous sants i màrtirs tingueren impacte directe sobre tota la societat, especialment, en aquells estrats més populars, els més directament influïts per la iconografia pietosa, la creença en la santedat i en la seva transmissió per l’estament eclesiàstic. En aquest context, cal ressenyar la devoció per sants nacionals, com els bisbes medievals Sant Sever i Sant Oleguer, el barceloní Sant Josep Oriol, considerat el patró dels desvalguts, o el predicador dominic Sant Vicent Ferrer, de controvertida participació en el Compromís de Casp però, alhora, patró del País Valencià. En paral·lel, restava com a essència d’exemplaritat cristiana les vides dels màrtirs, en especial els locals, com Sant Fructuós (o Fruitós), bisbe de Tarragona, martiritzat amb els seus diaques Auguri i Eulogi a l’amfiteatre de la seva seu l’any 259, o les suposades víctimes de les persecucions de Dioclecià (304-305), Sant Cugat, Sant Feliu, Sant Sever, Sant Medir[1] o Santa Eulàlia. Resulta evident assenyalar que qualsevol descrèdit del seu llegat o dubte d’existència implicava un embat directe a la tradició i costums dels creients catalans.

En determinats casos, i amb independència de la realitat històrica, el patronatge dels sants locals els hi fou arrabassat per sants importats, com en el cas de Sant Isidre, de procedència curiosament madrilenya. Els sants tradicionalment patrons dels pagesos, l’esmentat Sant Medir, de gran predicament a Barcelona i al Vallès, i el català-occità Sant Galderic, per molts una de les principals devocions durant l’època comtal, foren apartats durant el s. XVII pel culte d’un sant purament castellà, que arribà de la ma de les jerarquies eclesials imposades amb el suport de la monarquia hispànica.

En contraposició, dels fets referents a personatges com Sant Cugat o Sant Feliu no ha pogut existir-ne discussió ja que, amb d’altra informació documental i litúrgica, s’esmenten en el Peristephanon, l’himne poètic del romà Aureli Prudenci escrit en el s. IV, relativament contemporani als martiris i a l’inicial culte .

L’esment hagiogràfic de Prudenci es considera la certificació de l’existència de bona part dels màrtirs peninsulars, circumstància que ha qüestionat des del s. XVIII l’existència de Santa Eulàlia, patrona històrica de Barcelona [2] i de gran veneració en tot el país.

La realitat històrica de la copatrona de la ciutat [3] presenta problemes afegits que la qüestionen com una duplicitat hagiogràfica més: la presència al Peristephanon d’una santa amb el mateix nom, Santa Eulàlia de Mèrida, amb semblants circumstàncies de martiri; o les llegendes i fantasies annexades pels cronistes al llarg de la història (atribució miracles, trobada de restes i relíquies guaridores, altres sants desconeguts vinculats), que revesteixen el seu culte d’una aura irreal.

Tanmateix, a favor de la seva existència, l’hagiografia contemporània identifica el seu culte documentat des de finals del s.V i, possiblement, des de la seva mort. En el mateix sentit, l’arqueologia ha permès identificar les restes sepulcrals romanes al subsòl de Sta. Maria del Mar on, segons la tradició, s’erigí el martyrium de la santa i en l’emplaçament en el que, al voltant de l’any 635, s’alçà el monestir sota la seva advocació [4].

No cal dir que nombrosos historiadors i hagiògrafs espanyols i catalans s’han interessat pel tema [5]. N’existeixen a favor de la realitat de la santa barcelonina i d’altres convençuts que es tracta d’una duplicitat de la santa extremenya d’igual nom. És evident que, en determinades ocasions, la negació de la santa barcelonina ha ultrapassat la discussió erudita o científica, per endinsar-se en qüestions de caire polític, on el menysteniment de la creença religiosa local erosiona, o aquesta és la intenció, les bases de la concepció nacional.

Per ampliar la informació

A.A.V.V. (1992) Escrits dels bisbes catalans del primer mil.lenni. Clàssics del Cristianisme, 27. Edicions Proa. Barcelona.

DURAN I SAMPERE, A. (1973) Barcelona i la seva història. Documents de Cultura, 2. Ed. Curial. Barcelona.

GARCÍA MORENO, L.A. (1989) Historia de la España visigoda. Ed. Cátedra. Madrid.

MARTÍ BONET, J.M. (2004) “Cugat, atleta de Crist, fa mil set-cents anys” a Butlletí de l’Arquebisbat de Barcelona (BAB), núm. 144, pp. 40-53

TRAVESSET, M. (1989) “La realitat històrica de la màrtir Santa Eulàlia a la Barcelona del segle IV. Resultats de les excavacions arqueològiques de la necròpolis paleocristiana de Santa Maria del Mar” a Finestrelles, núm.13, pp. 73-112

Jordi Auladell

6 de juliol de 2010

[1] Es considera llegendària i sense base real la tradició pietosa en la qual són partícips Sant Sever i Sant Medir. En el cas del primer, el culte es confon amb el del conegut Sever de Ravenna, mor en les persecucions esmentades; sembla, però, correspondre a un bisbe Sever de la seu de Barcelona, en actiu el primer terç del s. VII. Sant Medir s’interpreta com una duplicitat hagiogràfica, un sant existent duplicat i canviat d’entorn, en aquest cas respecte el Sant Emeteri nascut a Calahorra.

[2] La seu de Barcelona presenta advocació a la Santa Creu i Santa Eulàlia, possiblement ambdós símbols del sincretisme cristià a la ciutat, el primer vinculat a la iconoclàstia ariana, d’origen visigot, i el segon propi del culte local paleocristià.

[3] Des de l’any 1637 comparteix copatronatge amb la Verge de la Mercè, culte d’origen en el s. XIII. A partir de la Guerra de la Successió, canvià la preponderància entre ambdues.

[4] Les actuacions arqueològiques dels anys 1961 i 2000 permeteren identificar la necròpolis romana baix imperial al subsòl de Sta. Maria de les Arenes, antiga denominació de l’indret. Les notícies històriques indiquen que, l’any 877, el bisbe carolingi Frodoí recuperà les restes de Santa Eulàlia i les traslladà a la Catedral on, finalment, s’ubicaren a la cripta sota l’altar major l’any 1327.

[5] Les diverses teories i el prestigi de detractors i defensors ha motivat la fluctuació en la creença de l’existència de la santa. L’argumentació litúrgica sobre l’antiguitat del culte, les troballes arqueològiques de l’àrea funerària i de restes de paraments romans al desert de Sarrià, on la tradició ubica la llar de la màrtir, i la constatació del caràcter poètic i no compilador de l’obra de Prudenci, possibiliten la base històrica de la llegenda.

Jordi Auladell. Sobre història, fe i nació

Política de cookies