Marc Vilarrasa. L'origen grec del mot "Espanya"

2) Prové del fenici span (oculta), essent Ispania la ‘terra oculta’.

3) Prové del fenici span (Nord), essent Ispania la ‘terra del Nord[2].

4) Prové del fenici Ispanya (illa de forjadors)[3].

5) Prové del fenici Ispanea (terra d’amagatall)[4].

Hipòtesi llegendària:

6) Prové d'Hispano, fill del rei d’Híspalis Hispalo, fill d’Hèracles.

Hipòtesi íbera:

7) Prové del mot íber Híspalis (ciutat d’Occident), nom d’una de les principals ciutats íberes[5], que acabà denominant tota la península.

Hipòtesi euskara:

8) Prové del euskara izpania (terra que divideix el mar)[6].

Tot i que aquestes propostes es consideren estimables, ara serà presentada una novedosa hipòtesi grega. Segons aquesta hipòtesi, el mot ‘Espanya’ provendria del grec Σπανία, nom derivat de l’adjectiu σπάνιος σπάνια σπάνιον (rar, insòlit, escàs), de manera que voldria dir ‘la Insòlita’, segurament per la llunyania de la península respecte dels propis grecs. Aquesta denominació dataria de molt antic, de quan els grecs arribaren a les costes de la península potser per primera vegada: οἱ τοῦ Τληπολέμου προσίσχουσι Κρήτῃ; εἶτα, ὑπ᾽ ἀνέμων ἐξωσθέντες, περὶ τὰς  βηρικὰς νήσους ᾤκησαν “els de Tlepòlem recalaren a Creta; després, expel·lits pels vents, residiren prop les Illes Ibèriques”[7], o sia, prop de les Balears, a la costa mediterrània de la península, i això devia de passar just acabada la guerra de Troia, que d’haver succeit fou pels volts del s.XII a.C.

De fet, és probable que els llatins adoptessin el terme grec Σπανία afegint-li al principi una aspirada de recolzament, en una etapa del llatí on eren molt freqüents les aspirades, abans de que quedessin obsoletes. En època del baix imperi (s.IV d.C.) es perdria l’aspiració[8], quedant el mot ‘Spania’[9], que precisament donaria lloc a l’actual forma del mot ‘Espanya’ amb l’adició d’una ‘e’ protètica o de recolzament (s.XII). És així com la vocal inicial del mot (ja sia aspirada o no) sempre va funcionar com a recolzament, però sense afegir-hi cap significat. El nombre de refèrencies i la diversitat d’autors grecs que usen la forma Σπανία no és gens despreciable; aquí es presenta només un petit recull:

Polibi Història XXXIV 8,4: κατὰ τὴν Λυσιτανίαν (χώρα δ’ ἐστὶν αὕτη τῆς βηρίας, ἣν νῦν ωμαῖοι Σπανίαν ὀνομάζουσι) “per la Lusitània (aquest territori  emperò és d’Ibèria, que ara els romans anomenen Espanya)”. Segle II a.C.

Septuaginta (Macabeus I 8,3): καὶ ὅσα ἐποίησαν ἐν χώρᾳ Σπανίας τοῦ κατακρατῆσαι τῶν μετάλλων τοῦ ἀργυρίου καὶ τοῦ χρυσίου τοῦ ἐκεῖ “i quant arrenjaren en el territori d’Espanya en haver-se apoderat dels metalls, de la plata i de l’or d’allí”. Segle I a.C.

Diodor Sícul Biblioteca històrica V 37,2: οἱ δὲ κατὰ τὴν Σπανίαν μεταλλουργοὶ “i els metal·listes de per Espanya”. Cf. Posidoni Fragments fr.117. Segle I a.C. - s.I d.C.

Pau de Tars Carta als romans 15,24: ὡς ἂν πορεύωμαι εἰς τὴν Σπανίαν “quan m’encanmini cap a Espanya”. Idem 15,28: ἀπελεύσομαι δι’ ὑμῶν, εἰς Σπανίαν “passant per vosaltres, m’arribaré fins a Espanya”. Segle I d.C.

Dioscòrides Pedani Sobre la ciència mèdica I 3,1: τὸ καλούμενον θαμαντικὸν γεννᾶται πλεῖστον ἐν Μακεδονίᾳ καὶ Σπανίᾳ “l’anomenat ‘a[d]amant’ es produeix sobretot a Macedònia i a Espanya”. Idem I 71,4: κομίζονται δὲ διάφοροι ἐκ Πιτυούσης τῆς νήσου, ἥτις κεῖται κατὰ τὴν Σπανίαν “els disconformes es traslladaren a l’illa de Pitiusa, la que roman prop d’Espanya”. Idem V,102,1: εὑρίσκεται δὲ ἐν ἰγύπτῳ καὶ ἐν ἄλλοις τόποις, ὡς ἐν Λιβύῃ καὶ Σπανίᾳ καὶ Κύπρῳ “i ho troben a Egipte i en altres indrets, com a Líbia, a Espanya i a Xipre”. Segle I d.C.

Claudi Ptolomeu Apotelesmàtica o Tetrabiblos II 3,13: ἔστι δὲ ταῦτα καθ’ ὅλα ἔθνη λαμβανόμενα∙ Βρεττανία, Γαλατία, Γερμανία, Βασταρνία, ταλία, Γαλλία, πουλία, Σικελία, Τυρρηνία, Κελτικὴ, Σπανία “aquests són tots els pobles que s’han prés: Britània, Galàcia, Germània, Bastàrnia, Itàlia, Gàl·lia, Apúlia, Sicília, Tirrènia, Cèltica, Espanya”. Idem II 3,16: Τυρρηνία δὲ καὶ Κελτικὴ καὶ Σπανία τῷ Τοξότῃ καὶ τῷ τοῦ Διός, ὅθεν τὸ φιλελεύθερον αὐτοῖς καὶ ἁπλοῦν καὶ φιλοκάθαρον “I Tirrènia, Cèltica i Espanya per a l’Arquer i per al fill de Zeus, d’aquí que per a ells hi hagi la major liberalitat, senzillesa i tendència a la puresa”. Segle II d.C.

Galè Sobre les propietats dels aliments III v.6 (Kühn) p.613,12: δεύτερα δ’ ἐπὶ τούτοις τὰ κατὰ τὴν βηρίαν τε καὶ Σπανίαν ὀνομαζομένην “en segona instància, després d’aquells, els de per Ibèria o també anomenada Espanya”. Sobre les mescles i propietats dels medicaments bàsics XI v.11 p.869,7: ὥσπερ καὶ τὸ ἀπὸ τῆς  βηρίας κομιζόμενον, ὅπερ Σπανὸν ὀνομάζουσιν “com també allò obtingut d’Ibèria, el que precisament anomenen «espanyol»”. Sobre la composició dels medicaments segons gènere XIII 523,2: δι’ ὠμοτριβοῦς ἐλαίου ἢ τοῦ ἀπὸ τῆς  βηρίας ὃ καλοῦσιν Σπανόν “mitjançant unes papilles d’oli o allò d’Ibèria que anomenen «español»”. Segle II d.C.

Ateneu Deipnosofistes VIII 1,2: κατὰ τὴν Λυσιτανίαν (χώρα δ’ ἐστὶν αὕτη τῆς βηρίας, ἣν νῦν ωμαῖοι Σπανίαν ὀνομάζουσι) “per la Lusitània (aquest territori  emperò és d’Ibèria, que ara els Romans anomenen Espanya)”. Segle III d.C.

Pseudo-Plutarc Sobre els rius 16,3: στρατολογήσας δὲ Πᾶνας καὶ Σατύρους [τοῖς] ἰδίοις σκήπτροις, νδοὺς ὑπέταξεν; νικήσας δὲ καὶ βηρίαν, Πᾶνα κατέλιπεν ἐπιμελητὴν τῶν τόπων, ὃς τὴν χώραν ἀπ’ αὐτοῦ Πανίαν μετωνόμασεν, ἣν οἱ μεταγενέστεροι παραγώγως Σπανίαν προσηγόρευσαν, καθὼς ἱστορεῖ Σωσθένης ἐν ιγʹ βηρικῶν “i havent reclutat a Pans i a Sàtirs per als càrrecs peculiars, sotmeté els Indis; i després de guanyar també Ibèria, deixà a un Pan la supervisió de les regions, el qual canvià el nom al territori a partir d’ell mateix en ‘Pània’, que els posteriors denominaren per derivació ‘Espanya’, segons ho testimonieja Sòstenes al llibre XIII dels Ibèrics”. Segle III d.C.?

Oribasi Receptes mèdiques XIII κ 4,2: ἡ γὰρ ἐκ Μακεδονίας καὶ Θρᾴκης καὶ Σπανίας ἄθετος “aquesta és impròpia de Macedònia, Tràcia i Espanya”. Segle IV d.C.

Eusebi Comentari a Isaies II 23,16: ποτὲ δὲ διέβαινον ἐπέκεινα Σπανίας τε καὶ ταλίας “i aleshores viatjaren més enllà d’Espanya i d’Itàlia”. Segle IV d.C.

Basili Carta 317,1: Σπανίας ἡμῖν τὰς πρὸς τὴν σὴν τιμιότητα κατασκευάζει ἐπιστολὰς, τὸ σπάνιον τῶν αὐτόθι ἀποκρίσεων “prepara a favor nostre, de la manera més honrosa segons el teu parer, les cartes d’Espanya quant a allò insòlit de les respostes d’allí mateix”. Segle IV d.C.

Aeci Dels Metges IV 30,70: λαπάττει δὲ γαστέρα καὶ τὰ ξηρὰ κοκκύμηλα, μάλιστα τὰ ἀπὸ τῆς Σπανίας κομιζόμενα “arrepleguen les salsitxes i les cireres resseques, sobretot les que porten des d’Espanya”. Segle V d.C.

Teucer Sobre els doce signes v.7 p.207,21: ἔχει δὲ κλίματα ὑποτεταγμένα ταῦτα· Κιλικίαν, Τύρον, Κελτικήν, Σπανίαν, ραβίαν εὐδαίμονα “i té regides aquestes zones: Cilícia, Tir, Cèltica, Espanya, Aràbia benaurada”.

Vida dels profetes p.137,2: ὃς καὶ ἐπίσκοπος Σπανίας ἐγένετο “qui també fou bisbe d’Espanya”.

Justinià Contra els monosofistes 87,29: ἐκκλησίαι αἵ τε κατὰ Σπανίαν “les esglèsies que són per Espanya”. Segle VI d.C.

Joan Malalas p.343,15: Θεοδόσιος ὁ Σπανός “Teodosi l’espanyol”. Segle VIII.

Finalment, no deixa de ser curiós l’ús del plural ‘les Espanyes’, que apareix testimoniejat ja des d’antic:

Teòfil a Autòlic II 32,14: καὶ τὰς καλουμένας Γαλλείας καὶ Σπανίας καὶ Γερμανίας “i les anomenades Gàl·lies, Espanyes i Germànies”. Segle II d.C.

Atanasi Apologia segona 37,1: ἡ ἁγία σύνοδος ἡ κατὰ θεοῦ χάριν ἐν Σαρδικῇ συναχθεῖσα ἀπὸ ώμης καὶ Σπανίων, Γαλλίων, ταλίας, Καμπανίας, Καλαβρίας, πουλίας “aquesta sagrada reunió que per la gràcia de déu es congregada des de Roma i les Espanyes, les Gàl·lies, Itàlia, Campània, Calàbria, Apúlia”. Idem 28,2: καὶ Βριττανίας καὶ Σπανίων “i de Britània i de les Espanyes”. Idem 44,3: ἐλθεῖν εἰς τὰς Σπανίας “marxà cap a les Espanyes”.  Segle III d.C.