Francesc Roca La Catalunya Atlàntica o l’autèntic mercat de la indústria catalana moderna(1738–1850)

La indústria moderna catalana (aiguardents, teixits estampats) neix pensant en l’exportació de part de la seva producció, per via marítima, en velers, a l’Europa del Nord i Bàltica i a les Amèriques.

Donat que el territori català no disposa ni de cotó, la matèria primera bàsica, ni de carbó (per a quan l’aigua, com a font d’energia, sigui insuficient), caldrà importar-ne. Donat que l’aiguardent de vi es trobarà aviat amb la competència de l’aiguardent de canya de sucre, caldrà fabricar-ne. A Cuba. Les plantacions de canya, però, demanen una ma d’obra especial, que cal alimentar. El seu transport es feixuc. Caldrà el ferrocarril.

La industrialització moderna de Catalunya neix acarada als mercats de l’Europa del Nord i d’Amèrica. L’Atlàntic se suma i, en part, substitueix la Mediterrània.

Els productes

La industrialització moderna comença, a partir de 1738 a Catalunya, amb l’estampació de teixits de cotó i de lli: son les indianes. La paraula ‘indiana’ al·ludeix a l’origen, al lloc on es fan aquests estampats (l’Índia) i, també, a un mercat d’aquest producte : les elits americanes (quan les Amèriques són les Índies). L’estampació barcelonina obrirà el pas, a partir de 1765, al teixit i al filat catalans. Les exportacions a Amèrica, via reexportació des de Cadis, comencen, sembla, a partir de 1747.

Paral·lelament, a Catalunya, i al País Valencià, es fabrica un altre producte per a l’exportació: l’aiguardent. En aquest cas, el mercat és inicialment (des de finals del XVII) europeu, i més tard, americà; i la matèria primera (el raïm) no s’ha d’importar (com succeeix amb el cotó). Fins que, des de 1796, l’aiguardent de canya comença a imposar-se.

A més d’exportar teixits i aiguardent, Catalunya exportà, en menor quantitat, altres productes. De diferents sectors:

1. agroalimentari: vins, fruits secs i panses, oli d’oliva, farina.

2. construcció: rajols, teules, guix.

3. llar i higiene : terrissa, escaioles, suro, sabó.

4. comunicació i cultura: paper, més tard, impresos i llibres, instruments musicals

5. tèxtil: roba de llana, gènere de punt, puntes de coixí.

Ara bé : el joc de les exportacions i les importacions de la Catalunya atlàntica era més complex, car els velers catalans (o anglesos, o holandesos) havien de transportar el cotó, matèria primera bàsica, que s’havia d’importar íntegrament, primer de Malta, Tunísia o Egipte, després del sud dels Estats Units. El cotó nord-americà es pagava, en part, amb sucre de canya cubà.

La fabricació de sucre demanava una mà d’obra soferta i experta : els nadius de les costes del Golf de Guinea, que serien subministrats pels traficants d’esclaus britànics (car la Gran Bretanya, des del Tractat d’Utrecht de 1715, tenia l’exclusiva d’aquest comerç). L’alimentació dels treballadors cubans del sucre era, en part, la carn en conserva, per dessecació, procedent d’Uruguai, Brasil i Argentina.

D’altra banda, quan fallava la força energètica subministrada pels aprofitadíssims rius catalans, el carbó per fer moure les fàbriques tèxtils, els vapors, també havia d’importar: d’Anglaterra i de Gal·les.

Les rutes

Des de finals del XVII, i amb variacions diverses, la ruta de l’exportació de l’aiguardent català i valencià que s’iniciava a Salou-Reus i Alacant, passava per Gibraltar, Cadis, Lisboa i, tot i que les principals destinacions eren Dunkerque i Amsterdam, calia incloure-hi : L’Orient (a la Bretanya), Honfleur, Nantes, Rouen, Le Havre, saint-valery-sur-somme, Boulogne-sur-Mer, Calais, Saint-Omer, Lille, Ostende, Rotterdam, Emden, Bremen,  Hamburg, Lübeck, Alborg, Copenhaguen, Bergen, Göteborg. Des de Dunkerque, els aiguardents eren reexportats a Londres i Liverpool, els Països Baixos, Dinamarca, Suècia.

A partir d’un cert moment (1778-1820), el mercat americà començà a ésser molt important. La ruta principal era la que duia a Veracruz, passant per Cadis. Però, cal afegir-hi:

1. El Carib : Nova Orleans, La Havana, Dominicana, Puerto Rico, Trinidad, Guaiana, Cumanà, La Guaira, Santa Marta, Cartagena d’Índies, Omoa

2. El Riu de la Plata : Montevideo, Buenos Aires.

I, mes tard:

3. La Costa Est dels EUA: Boston

4. Altre punts del Carib : Matanzas, Santiago de Cuba, Nuevitas, Manzanillo, Mayaguez (Puerto Rico), Saint Thomas, Puerto Cabello.

5. Brasil : Maranhâo, Pernambuco, Bahia, Rio de Janeiro, Rio Grande do Sul

Les rutes de l’importació de cotó americà eren semblants: el Carib, el Brasil, Liverpool-Londres i Lisboa-Oporto, Cadis o Gibraltar. Però, pel que fa al cotó procedent de la conca de la Mediterrània, cal afegir-hi: Gènova-Marsella, i Motril.

El mercat

La indústria catalana moderna, doncs, neix pensant en els mercats del nord d’Europa i de les Amèriques. I no, doncs, en el mercat interior de l’estat espanyol, que d’altra banda, és, a més de pobre, de difícil accés, car el principal mitjà de transport fins a mitjan segle XIX és el mar. Dir ‘Catalunya Atlàntica’, doncs, no és ni una metàfora, ni un desig : és la descripció d’una realitat.

Francesc Roca

13/07/2010