Patrícia Gabancho. Lectura crítica de ‘la roja'

Publicat a Avui 12-07-2010 Pàgina 18

No sóc capaç d'anar en contra de l'alegria de la gent, fins i tot si aquesta alegria té un component ideològic: tothom té dret a xalar sense que ningú ho qüestioni. No em molesten, per tant, les banderes espanyoles que pengen, poques, d'alguns balcons o els petards que ressonen quan la roja fa un gol. Una altra cosa és quan surten de cacera uns quants energúmens que certament enarboren banderes espanyoles i intimiden des de fora del finestral de Catalunya Ràdio o cremen locals d'ERC, que les dues coses han passat al llarg del mundial. Visc bastant a prop de la sarrianenca plaça Artós i algun cop l'he creuada en coincidència amb partits de l'Espanyol: us asseguro que la concentració blanc-i-blava i rojigualda, tot alhora, amb els bestiotes apinyats i cridaners a la terrassa d'un bar que potser no en té cap culpa és qualsevol cosa menys relaxada. I ara sento algun veí de la plaça queixant-se perquè, davant una victòria de la selecció, han passat la nit sense dormir sentint cantar el Cara al sol. Vull dir que no totes les alegries són innocents i que la roja té un ample espectre semàntic en les seves adhesions.

Ara bé: inquietar-se perquè existeix una Catalunya espanyola (molt reduïda) o una Catalunya capaç de compartir emocions espanyoles (molt ampla), és entendre malament el missatge. Partim d'un problema: sabedor l'Estat de la força de l'esport internacional com a motor de masses, decideix de forma poc democràtica que els catalans no tenen dret a aquesta emoció. L'Estat, amo i senyor de l'emoció els ciutadans, dictamina que només ens podem emocionar amb coses espanyoles. Afortunadament, el Barça supleix molt bé aquesta castració, i molts catalans s'hi senten representats, com si el club que és més que un club fos l'autèntica selecció catalana de futbol, ajudats per la dimensió global que té la cosa. Un mèrit, el de la globalització, que cal atribuir a la gestió d'en Joan Laporta. Però quan arriba el moment de competició nacional, l'Estat, com el Tribunal que el representa, només admet una nació.

Llavors la gent diu: però si el gruix de l'esport espanyol ve dels catalans. I és així, però, com els corsaris, sota bandera aliena. No podem culpar un esportista per voler competir en les trobades internacionals. Si Catalunya no participa en mundials i no té accés als Jocs Olímpics, què han de fer els atletes? Renunciar-hi, i renunciar també a les primes indecents que regala la Federació a canvi d'uns gols ben col·locats? Renunciar a la ressonància que es deriva d'un mundial ben jugat, que tant pesa en la cotització? Si la cosa està molt ben muntada! El problema no és que els jugadors catalans hi participen: el problema és que se'ls manipuli per explicar-nos que és així, a l'espanyola, com cal entendre i viure Catalunya. Jo encara espero que el president Montilla faci, com va fer a l'Eurocopa de futbol, un articlet explicant-nos que s'emociona amb la roja i que això no és cap mal. Darrere de l'operació hi ha, doncs, una concepció de l'Estat que és la mateixa que ha tret els catalans al carrer aquest dissabte (escric abans de la mani, que espero que hagi estat nodrida, crítica i entusiasta).

Anem, però, una mica més enllà. Un dels processos més interessants que s'han donat des de la democràcia és la reconstrucció de l'orgull espanyol. Espanya estava en hores baixes, però ja ho va dir el sublim Alfonso Guerra: a aquest país no el coneixerà ni la mare que el va parir. I, més que de les estructures, estava parlant d'una modernització que té bastant de maquillatge. El maquillatge, ja se sap, estintola una manera d'anar pel món. La modernització, en gran part, la va pagar Europa, aportant-hi una quantitat ingent de diners per tal que el país pogués recórrer en trenta anys el camí que les democràcies normals havien fet en un segle. I això es va fer. És part de l'orgull.

Es va fer a la manera espanyola: posant el creixement econòmic, que aviat es va convertir en medalla a la pitrera, en els sectors més cutres, per no haver-se de bellugar cap a l'excel·lència, que costa més. Turisme massiu, construcció a dojo, consum desbocat, costos laborals baixos, sector públic i immigració: l'economia espanyola –no parlo de la catalana– era això, i això és el que ha fet figa de forma espectacular. Però aquest era l'orgull, al costat de l'expansió de la llengua castellana, que ve més de la desbordada migració americana que no pas del prestigi universal de les lletres espanyoles. Com que l'orgull espanyol, doncs, no es basa en el fons sinó en la forma de les coses, apareixen inversions forassenyades com les de l'AVE. Diu Zapatero: fem més quilòmetres d'AVE que ningú al món. I el món contesta: perquè nosaltres sabem que és insostenible. No hi ha prou trànsit de gent entre les provincias i la capital per justificar aquests “fils d'acer” que han de cosir Espanya, com va dir la inefable Maleni, si no és que l'objectiu és precisament la costura.

Al capdavall ens adonem que l'orgull espanyol ve sobretot de l'emoció un xic primitiva de l'esport. Aquí sí que les coses funcionen, i ja és pega que els Gasol i els Nadal i més de la meitat de la roja i el 100% de la natació siguin catalans. És pega però no problema: se'ls espanyolitza i ja està. S'espanyolitzen també les emocions. El que no tenen en compte és que són emocions efímeres, volàtils i que no tenen gaire fonament seriós. Fixem-nos que tantíssims catalans van celebrar l'Eurocopa de la roja i, des de llavors, l'independentisme s'ha multiplicat com mai abans. La gent és prou llesta de separar emoció i determinació nacional.