Carles Camp. Lliçons a treure de les eleccions del Barça

El dia 13 de juny es van celebrar les eleccions a la presidència del FC Barcelona i, tal com preveien les enquestes, va guanyar el sr. Alexandre (Sandro) Rossell i Feliu. El representant de la junta sortint, sr. Jaume Farré va quedar el darrer dels 4 candidats amb, aproximadament, un 10 % de vots aconseguits.

Costa molt d’entendre com el continuador d’una junta que ha convertit el Barça en el millor club de la història, segons reconeix tota la premsa mundial (amb l’elogiosa excepció de la premsa madrilenya) i segons declaren tots els entesos i experts del món (amb l’elogiosa excepció dels madridistes) hagi pogut perdre aquestes eleccions de forma tan contundent i diria, quasi vergonyant.

Si bé és cert que el sr. Laporta i la seva junta han comès errors (es tracta d’éssers humans, no de déus dotats del do de la infal·libilitat), ningú en pot negar els mèrits, mèrits que han donat els seus fruits en forma d’èxits espectaculars i irrepetibles.

En 6 anys de mandat s’han guanyat 4 lligues, 1 copa d’Espanya i 2 copes d’Europa. I sobre la temporada 2008-9, què us diré? Es va guanyar TOT. La primera vegada que un equip assoleix l’èxit de guanyar les 6 copes possibles (i serien 7 si contéssim el 2-6 al Bernabéu que, per si sol, val per una copa. A més, dels 11 titulars, 7 eren de la pedrera, jugadors formats a la Masia del Barça; un d’ells, Leo Messi, proclamat el millor jugador del món. Per aquest jugador, i per tota la resta, tothom reconeix que l’escola de futbolistes del Barça és la millor que mai hagi existit. I tot es va fer i es va guanyar amb humilitat, amb treball, amb sacrifici, sense caure en provocacions. Això va merèixer els més encesos elogis de tot el món i va fer del FC Barcelona un dels clubs dels més admirats de la història del futbol. Com a barcelonistes i com a catalans, tots n’estàvem cofois.

La temporada següent, el Real Madrid va reaccionar gastant-se 265 milions d’euros en fitxatges, diners que no tenia i que diverses entitats financeres van haver d’avalar. No s’entén com, en una època d’històriques restriccions creditícies (juliol 2009), en què a persones i empreses solvents o molt solvents se’ls negava el finançament bancari, fet que va provocar el tancament de moltes empreses i l’enviament de molts centenars de milers de persones a l’atur, el sr. Florentino Pérez va aconseguir aquesta enorme quantitat d’avals en qüestió de dies, i per contractar jugadors de futbol! Aquest fet no s’explica si no és que l’estat espanyol estava al darrere.

Doncs bé, ni així se’n van sortir! Quan van veure que el Barça estava fent una millor campanya futbolística, el Real Madrid es va inventar una campanya de premsa per pressionar els àrbitres en la qual s’afirmava que aquests i la Federació afavorien el FC Barcelona (el famós Villarato). Tot i que va donar alguns resultats (algú recorda un penalti a favor del Barça en les darreres 2 temporades, com a mínim?), el Barcelona, amb humilitat, treballant sense caure en provocacions, va donar una lliçó magistral guanyant de nou la lliga i fent un paper molt digne la resta de competicions.

Podem, també, parlar de les seccions que han seguit un camí igualment triomfal durant aquests anys, especialment la de bàsquet que, malgrat el fiasco de la darrera lliga, ningú pot negar que ha construït un dels millors equips d’Europa, amb una majoria de jugadors nascuts a Catalunya.

A banda dels èxits esportius, un dels primers compromisos que el sr. Laporta va dur a terme en accedir al càrrec, va ser l’expulsió dels grups violents del club. Eren els Boixos Nois a l’Estadi, i els morenos al Palau; elements que no encaixaven en la mena de club que el soci i seguidor del FC Barcelona es mereix. Especialment, els Boixos Nois, d’ideologia feixistoide, amb vinculacions dins l’estructura interna del club, molts dels quals estaven fitxats per la policia per accions violentes. Aquest grup va amenaçar personalment el sr. Laporta i la seva família. En una trobada de penyes a Sabadell, els Boixos havien planificat l’assassinat del sr. Laporta. Afortunadament, l’acció va ser detectada a temps i avortada pels serveis de seguretat.

Cap altre club de la lliga espanyola ha fet fora els violents dels seus estadis, fet incomprensible, com incomprensible era que, fins al 2003, ningú els hagués posat cap obstacle perquè s’anessin introduint al club i continuessin assistint als partits, amb l’evident perill per a la integritat física de la resta de públic. Cap altre president de club de futbol va tenir el coratge del Sr. Laporta.

Tenint en compte tot això, com és que una presidència tan extraordinària ha merescut un càstig tan sever del soci?

Les eleccions del 2003 van ser guanyades, sorprenentment, per un jove Joan Laporta, de 42 anys, i per una junta formada majoritàriament per gent de la seva edat. Els socis havien expressat el seu desig d’un canvi, farts de la mediocritat en què el club es trobava immers des de feia massa temps.

De seguida, Laporta es va destapar, declarant-se catalanista convençut i independentista. Era el primer cop que això passava des de la presidència de Josep Sunyol, el 1936. Tots els presidents del Barça, des de la Guerra Civil, havien estat gent addicta al règim o, en el millor dels casos, d’un catalanisme que podríem qualificar de tebi, fins i tot en els anys posteriors a la restauració de la democràcia.

Immediatament, van saltar totes les alarmes. Els poders reaccionaris del país, fidels súbdits de l’estat espanyol, no podien consentir que un càrrec tan representatiu i de tanta rellevància social i, fins i tot, política estigués en mans d’un independentista. Tots els feixistoides, tots els espanyols, tots els nacionalistes espanyols, tots els anticatalanistes, tots els anticatalans, totes les forces proespanyoles del país, en resum, tota la botiflerada, es va posar a treballar.

Pot sonar melodramàtic, però el cert és que, si es fa la història del mandat de Joan Laporta, es pot comprovar que mai el president d’un club ha rebut tants atacs, de tota mena, des dels mitjans de comunicació i des de tot arreu, en una operació d’assetjament constant contra la seva persona i la seva junta dignes de ser estudiades en una tesi doctoral.

La botiflerada necessitava, primer, una alternativa. I la van trobar en el sr. Rossell, nacionalista espanyol, amb un sentiment català del nivell del senyors. Núñez i Gaspart. Un cop aconseguida l’alternativa va començar la campanya de premsa, d’una premsa propietat, recordem-ho, dels grups Lara, Godó, i PRISA, tots ells nacionalistes espanyols. Els errors de Laporta van començar a ser magnificats i els seus mèrits minimitzats. A tall d’exemple: no es va valorar en la seva justa mesura la proesa tan arriscada d’expulsar els violents de l’estadi, com tampoc es va valorar com calia el mèrit d’associar la imatge del club amb la marca UNICEF en comptes de la d’una casa d’apostes.

La campanya més sibil·lina i intel·ligent se li pot atribuir al diari El Mundo Deportivo, un diari català adreçat a públic català i encara ara només escrit en castellà –fet que ja pot donar una idea de quina ideologia defensa- però que, paradoxalment, gaudeix d’un gran crèdit entre els socis barcelonistes. Qualsevol motiu era bo per desprestigiar el sr. Laporta i per furgar fins a l’infinit el més mínim indici de suposada actuació irregular i, al contrari, qualsevol excusa era bona per prestigiar el sr. Rossell, mentre es passava de puntetes per sobre de qualsevol aspecte o indici que pogués enfosquir la figura del personatge que estaven construïnt.

“Calumnia que alguna cosa en queda” i “Una mentida repetida cent vegades acaba convertint-se en veritat”, la famosa frase d’en Goebbels, el Ministre de Propaganda d’Adolf Hitler, han estat els leitmotiv d’aquesta premsa durant els anys de mandat de Laporta. Cal tenir en compte que les pitjors mentides són les mitges mentides i les mitges veritats, un recurs força habitual a l’estat espanyol per enganyar, mentir i tergiversar.

Al·legant raons de forma -uns dies que ‘penjaven’ del mandat del sr. Laporta i que es podria interpretar que equivalien a un any sencer de mandat- el sr. Gordo, soci proespanyol del Barça, va aconseguir escurçar en un any el mandat del sr. Laporta i el va obligar a convocar eleccions anticipades. L’assumpte, hàbilment dut cap a un jutge madridista (no és broma), va reeixir. El resultat va ser el descrit. Algun dia sabrem si l’actuació del sr. Gordo va ser motivada per iniciativa pròpia o va ser incitada per algun grup botifler.

Després de la segona temporada sense títols, que havia estat precedida per dues lligues i una copa d’Europa (recordem-ho!), un altre nacionalista espanyol, el sr. Giral atiat i alenat per la premsa botiflera, va presentar una moció de censura contra el sr. Laporta i la seva junta. Amb tot el suport mediàtic del món va anar de molt poc que la moció no reeixís tot i que va aconseguir, en part, els objectius desitjats: desgastar Laporta i la seva Junta, de la qual van dimitir un nombre considerable de membres. Va actuar el sr. Giral per iniciativa pròpia o era el cap visible de la botiflerada catalana i barcelonina? Costa molt de creure que algú, en solitari, fes tot aquell terrabastall. Qui formava part del seu equip? Qui hi havia darrera ? La premsa, evidentment, mai ha entrat a estudiar-ho.

En tots dos casos descrits cal plantejar-se la famosa pregunta de Josep Pla: “Això qui ho paga?” i jo afegiria: “Això què ho motiva?” L’orquestra mediàtica nacionalista espanyola mai no s’ha plantejat aquestes qüestions, no ha buscat mai la veritat, que era desgastar al màxim i treure del seu càrrec, com més aviat millor, un president del Barça independentista.

La reforma urbanística dels voltants del Mini-Estadi, una proposta molt assenyada que, d’haver reeixit tal com es plantejava hauria estat molt positiva tant per al club com per a la ciutat, va trobar una oposició frontal i implacable de les associacions veïnals de la zona, amb una virulència fora de mida. NO es recorda cap altra ocasió en què un ajuntament hagi fet tan de cabal a una oposició veïnal i, més, tenint en compte que no hi havia pel mig cap qüestió ecològica o paisatgística. És clar que no és estrany que un Ajuntament de Barcelona dominat pel PSC, partit nacionalista espanyol, fos sensible a un projecte presentat per un president independentista.

La llista d’atacs a la gestió del sr. Laporta és tan llarga com esperpèntica. La premsa, això sí, els ha utilitzat de valent. És el cas de les dures crítiques al sr. Laporta per la signatura d’un conveni amb una empresa de l’Uzbekistan país on sembla ser que hi ha explotació laboral infantil. Curiosament, aquests mateixos diaris no són tan insistents quan es tracta de campionats de Fórmula 1 fets en països com Dubai, un país regit per una monarquia absoluta i on la democràcia hi és del tot absent o d’olimpíades en països que respecten tan escrupolosament els drets humans com la Xina.

Al final tants esforços i tanta perseverança han donat el seu fruit. El nacionalisme espanyol ha tornat a triomfar i el stablishment nacionalista espanyol s’ha tornat a apropiar del FC. Barcelona, utilitzant l’arma de sempre: la falta d’amor propi, de dignitat i d’autoestima dels catalans.

El primer acte institucional del sr. Rossell ha estat assistir a la trobada de penyes barcelonistes a Extremadura. El segon ha estat assistir a Sudàfrica on la seva selecció espanyola, formada per barcelonistes i catalans guanyava la Copa del Món per a Espanya en comptes d’assistir a la manifestació del 10 de juliol a Barcelona.

El barcelonisme ja ha tornat als temps dels senyros. Núñez i Gaspart, època gris, mediocre i provinciana, tret dels anys alegrats pel geni i la intel·ligència del sr. Cruyff. Es veu que els socis deuen enyorar aquells temps i no els anys d’alegria que ens ha donat el sr. Laporta, que ha convertit el FC Barcelona en  aquell club de futbol que tots volen imitar.

A Joan Laporta els catalans, socis o no del FC Barcelona, no li agrairem mai prou que ens hagi demostrat que l’únic camí per assolir grans fites és el camí de l’autoestima, de l’afermament en les pròpies arrels i a la vegada en situar la nostra ambició en horitzons veritablement universals i no pas en succedanis provincians de poca volada. Aquesta és la gran lliçó que hem d’extreure de la feina de Laporta i dels seus col·laboradors. Contra ell i tot el que representava han lluitat els seus enemics durant aquests anys, per por que el seu exemple no s’escampés a la resta dels catalans.

I, malgrat tot, Joan Laporta se n’ha sortit, amb treball perseverança i un punt de desvergonyiment. Gràcies Jan.

Carles Camp

16/07/2010