78. Nicolau Eimeric

Si Catalunya vol ser un país independent i vol viure sense la tutela d’estats estrangers, ha d’aprendre a viure com a poble adult. I els pobles adults han d’assumir, amb maduresa, les coses desagradables que han donat al món al llarg de la seva història.

És el cas de Nicolau Eimeric, personatge nefast i sinistre pel seu fanatisme, violència i intolerància.

Nascut a Girona vers 1316, va entrar al convent dels dominicans el 4 d’agost de 1334. Va completar els seus estudis a Tolosa i després a París, on va obtenir el doctorat el 1352. Va ser nomenat inquisidor general d’Aragó el 1357 i, el 1358, va rebre el càrrec honorífic de capellà del papa pel seu zel com a perseguidor d’heretges i blasfems.

Tant de zel el va enfrontar amb Pere el Cerimoniós, el qual va aconseguir que el capítol general de Perpinyà li anul·lés el càrrec i que el papa Urbà V li anul·lés el nomenament com a provincial dels dominicans, el 1362.

El 1366, torna al càrrec d’inquisidor general i emprèn l’atac contra les obres de Ramon Llull, el pare del Renaixament europeu, la qual cosa ens dóna una idea del grau de ceguesa fanàtica d’Eimeric. Això va fer que Pere III l’expulsés dels seus regnes. Es va exiliar a la cort papal d’Avinyó. Allí, va escriure la seva obra més famosa, el Directorium Inquisitorum o Manual de l’Inquisidor que, des d’aleshores, va ser el manual de tots inquisidors posteriors que, com ell, es van caracteritzar pel seu fanatisme, intolerància i violència. Entre ells, destaca el sinistre Tomás de Torquemada, de nefasta memòria, inquisidor general dels Reis Catòlics que, sovint, consultava el manual d’Eimeric.

Després d’uns quants anys a les corts papals de Roma i d’Avinyó va tornar a Catalunya el 1381 i ,el 1383, actuant de nou com a inquisidor general, va prohibir les obres de Ramon Llull, la qual cosa va acabar amb la paciència de Pere III, que el va condemnar a mort. La pena va ser commutada per la de l’exili gràcies a la intervenció de la reina Elionor de Sicília, encara que, també d’això es va lliurar, pel suport del primogènit Joan.

El vell Eimeric havia aconseguit el suport de Joan, el qual el va confirmar com a inquisidor general quan va ser rei el 1386, tot i donant-li suport en la persecució dels lul·listes. L’actitud del rei, però, va canviar ràpidament pel mateix de sempre: el seu excés de zel en l’exercici de les seves funcions, especialment a la ciutat de València. També va ser un dels principals instigadors dels atacs de l’any 1391 a les diferents comunitats jueves del país. Finalment, Joan I el va expulsar dels seus regnes, el 1393. Eimeric es va refugiar a Avinyó.

Veiem així com, contínuament, Eimeric topava amb la tolerància i el bon fer pactista del Casal de Barcelona. Consola pensar que Nicolau Eimeric era un cos estrany en la societat catalana del moment.

Mort Joan I el 1396, el 1397 Eimeric torna a Girona, on s’hi està fins la seva mort, el 1399.

Fanàtic, intolerant, racista i amant de la violència, va ser un exemple pràctic per als intolerants que a Europa vindrien posteriorment, als quals va llegar un complet manual d’instruccions, manual d’obscurantisme perniciós que fou molt seguit pels retrògrads europeus durant molt de temps.

Carles Camp

19 de juliol de 2010