GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Agustí Colomines. Catalunya sense Sepharad

Agustí Colomines. Catalunya sense Sepharad


La sentència del TC és l'acta de defunció d'una manera d'entendre el catalanisme

 
 

Agustí Colomines

 

“No convé que diguem el nom/ del qui ens pensa enllà de la nostra por./ Si topem a les palpentes/ amb aquest estrany cec,/ on sinó en el buit i en el no-res/ fonamentarem la nostra vida?/ Provarem d'alçar en la sorra/ el palau perillós dels nostres somnis/ i aprendrem aquesta lliçó humil/ al llarg de tot el temps del cansament,/ car sols així som lliures de combatre/ per l'última victòria damunt l'esglai./ Escolta, Sepharad: els homes no poden ser/ si no són lliures./ Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser/ si no som lliures./ I cridi la veu de tot el poble: Amén.”. Aquest és el poema número XXXVIII del poemari que el gran Salvador Espriu –avui tan menystingut per una part de la crítica caïnita d'aquest país– va publicar el 1960 amb el títol de La pell de brau. Tot el llibre era, de fet, una exaltació de la necessitat d'entesa de Catalunya amb Espanya. Podria reproduir altres versos del mateix volum que, com els que acabo de transcriure, ho proven. El projecte espanyol d'Espriu queda resumit en aquests dos versos del poema número XXX: “Diverses són les parles i diversos els homes, / i convindran molts noms a un sol amor.”. Evidentment, aquest sol amor no és altre que Espanya transmutada en la mítica Sepharad espriuana. Com ja va assenyalar Maria Aurèlia Capmany l'any 1963, “La pell de brau és l'espai, ple del record de la sang, on vivim, on ens obliguen a viure, i el brau, protagonista de la història, en una imaginada arena, envesteix la vella pell, l'arrenca amb les banyes i la converteix en bandera sagnant del nostre dolor. L'arena on el toro lluita per continuar vivint és Sepharad, la terra d'Occident, la terra on va venir a instal·lar-se el poble jueu en la seva diàspora, en la seva Golah”. Sepharad és la terra estimada i odiada per aquest poble dolorós, enyorat d'una glòria llunyana, fidel i traïdor a si mateix, i que no és altre que el poble català, amagat rere la disfressa del poble jueu. En fi, no pretenc fer crítica literària, perquè no sóc competent per fer-ne, sinó que he volgut recórrer a aquest llibre d'Espriu per la importància política que va tenir en la generació de nacionalistes de la dècada dels seixantes que, passat el temps, esdevindria el nou personal polític de l'autonomia restaurada l'any 1979.

La reflexió no és meva. Va fer-la el president Pujol el fatídic 28 de juny passat en l'acte d'homenatge a Jaume Vicens Vives amb motiu del 50è aniversari del seu traspàs, que tingué lloc, precisament, un 28 de juny, però del 1960. Afirmava Pujol que a la dècada dels anys seixanta es van donar una sèrie de circumstàncies que determinaren l'actitud del nacionalisme català moderat amb relació a Espanya. Fins i tot m'atreveixo a dir que també van condicionar els independentistes d'aleshores (la gent del Front Nacional de Catalunya) abans que l'impacte del marxisme i, sobretot, del guevarisme, obrís un corredor diferent en el món nacionalista. Però això ja seria a la dècada posterior. A la generació de Pujol, que també inclou els germans grans com ara Josep Benet, per citar un nom entranyable per a mi, el plany de Salvador Espriu li era necessari per purgar el mal de la incomprensió, perquè tenia un què de resposta emocional a la recerca d'un projecte de futur durant la negra nit franquista. I aquest projecte no era altre que una reformulació del catalanisme regeneracionista a redós del programa vicencià de fer d'Espanya un Estat modern, plural, multilingüe i lliure. I mentre corejaven l'amén final del poema d'Espriu, aquests joves es disposaven a fer política per “reconstruir” aquella Catalunya esberlada, grisa i sotmesa. La política de la nova autonomia postfranquista va estar condicionada per aquesta idea de reconstrucció almenys fins que es va decidir engegar la reforma de l'Estatut el 2006. Reconstruir Catalunya internament, però també reconstruir els ponts amb Espanya. La llàstima és que això es va haver de fer des de la debilitat. Des d'una debilitat múltiple, si es vol dir així. I la més important d'aquestes debilitats va ser, malauradament, que la societat catalana havia perdut la força emprenedora d'antany a mans, precisament, de la dictadura. Havia perdut la sobirania mental, que era allò que s'havia anat reconstruint a poc a poc des del 1833 en endavant, quan Rubió i Ors va reclamar la independència cultural de Catalunya com a pas previ a la recuperació política. Les seqüeles del 23-F van acabar d'enfonsar-nos.

La sentència del Tribunal Constitucional és, des de tot punt de vista, l'acta de defunció d'aquesta manera d'entendre el catalanisme. La fase de reconstrucció s'ha acabat. I s'ha acabat, a més, amb una Espanya que ens ha mostrat quins són els seus límits. L'erren aquells que volen minimitzar la importància i l'abast del missatge que se'ns envia amb aquesta sentència perquè només s'han declarat inconstitucionals catorze articles i s'han de reinterpretar vint-i-set preceptes. El nombre no importa, perquè allò que els jutges han declarat inconstitucional altera l'essència de l'esperit constructiu que contenia el nou Estatut: la plurinacionalitat d'Espanya; la bilateralitat; el finançament; la preeminència de la llengua pròpia, l'organització territorial; l'administració de justícia i el Síndic de Greuges. En fi, a tot allò que des d'un punt de vista simbòlic, institucional i d'organització territorial i administrativa resulta essencial per definir la nació des d'un punt de vista social, econòmic i polític. El futur és una Catalunya sense Sepharad. La Catalunya Estat, al capdavall. Però també cal ser conscients que el camí per arribar-hi serà llarg. De moment, treballem mirant endins per fer créixer el sobiranisme mental.

 

 



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici