GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Agustí Colomines. Final de temporada

Agustí Colomines. Final de temporada


Una part de Catalunya ha donat per acabat el cicle iniciat a la transició

 
 

Agustí Colomines

 
 
 

El final de la temporada política va acompanyat de molta confusió. Vagis on vagis i parlis amb qui parlis, tothom prediu l'arribada del canvi després de les eleccions de la tardor, ja siguin al principi o al final de l'estació. Fins i tot diria que la gran majoria de la gent que el pronostica el desitja, aquest canvi. El que és innegable, perquè ho corroboren els mateixos interessats a sota veu i en veu alta (ho ha escrit el conseller Maragall, però també ho han dit José Zaragoza i Miquel Iceta), és que no són gaires els partidaris de repetir una coalició de govern que ha fracassat dues vegades.

La primera, amb Maragall de president, el tripartit va acabar precipitadament després de l'enrenou de l'Estatut i de la traïció del PSC. Aquesta segona vegada, el final arribarà després d'exhaurir fins l'últim minut de legislatura. I tanmateix esbufegant i amb desercions sonades. I és que, en el fons, cap dels dos governs tripartits ha tingut un programa comú i compartit, més enllà de l'antipujolisme que, a més, ara ja no té cap sentit, atès que el masisme és una altra cosa. I és que el que cal entendre és que el masisme ha desplaçat el catalanisme cap al sobiranisme. Si fins ara el catalanisme era sinònim de nacionalisme, perquè representava el moviment d'afirmació nacional catalana, cal reconèixer que el catalanisme d'avui dia s'ha encaminat cap al sobiranisme amb unes dosis de nacionalisme més mesurades. Fet que vol dir que com més sobiranisme hi ha, menys nacionalisme cal.

Els dos tripartits acabaran de la mateixa manera, per bé que amb formes diferents. El president Montilla defensarà el model estatutari amb ungles retràctils (que és el sentit que té el seu “segueixo creient en l'Estatut”), que és el mateix que va fer el president Maragall en presentar-lo al Congrés de Diputats l'any 2005. Per una altra banda, ERC es llançarà pel penya-segat de l'independentisme rampant, que també és el mateix que va fer el 2006, quan va propiciar la caiguda del govern Maragall. Qui no vulgui veure que això anirà així és que és cec. Com també seria posar-se una bena als ulls si oblidéssim que, a pesar de tot, l'aposta per repetir la coalició actual és l'única alternativa que tenen el socialistes per conservar, si és que sumen, la presidència. Però una cosa és tenir el poder a les mans i una altra governar de veritat. Ni Montilla ni Maragall no han estat alternativa. Cap dels dos no ha sabut oferir un projecte de país creïble, fiable i, sobretot, que fos realment alternatiu al que hi havia abans. Encara diré més. El PSC ha caigut a la xarxa dels partits minoritaris que l'acompanyen i per això no sap on va. S'ha convertit en un transatlàntic a la deriva que es pensa que el seu millor actiu és, precisament, el president Montilla. És prou sabut, per exemple, que els arguments pseudoecologistes d'ICV-EUiA han servit per impedir que es prenguessin les mesures necessàries per assegurar el creixement econòmic i la productivitat. I el cas més ridícul és l'oposició al magatzem nuclear, la ubicació del qual a Ascó havia estat negociada i acordada quan Montilla era ministre d'Indústria. Com també és sabut que l'actual govern ha amagat la seva evident falta d'eficàcia i d'eficiència amb la promoció de debats suposadament ideològics, especialment referits a l'anomenada memòria democràtica i coses així.

El final de temporada és, certament, caòtic, per bé que l'èxit de la manifestació del 10-J ho emmascari. Hi ha una part significativa del poble de Catalunya que està fart de viure sota el signe de la incertesa. És aquella part que va omplir massivament el recorregut de la marxa per deixar clar que s'ha acabat el cicle que va començar amb la Transició. Tant és si eren un milió o un milió i mig de persones, l'important és que aquella gernació volia demostrar a cara descoberta que ja n'hi ha prou, que no vol una autonomia de fireta que no serveix per encarar la gravetat de la situació actual. Però la política catalana és molt enrevessada i cal no precipitar-se a l'hora de valorar què va significar la manifestació del 10-J. A la manifestació hi havia, com es va poder veure clarament, independentistes de tota mena (dels accelerats i dels tranquils, a més dels oficials governamentals), però també hi havia la gent que vota partits dependents o estatistes: a la manifestació hi havia persones que han votat al PP més d'una vegada i de dues. Ho puc assegurar fermament, perquè en tinc constància. I a la manifestació també hi havia, és clar, nacionalistes més o menys radicalitzats. Per tant, la manifestació del 10-J va ser, com no podia ser d'una altra manera, una suma de moltes voluntats, relligades per refús a la retòrica del segle XIX que ofereix la política espanyola per solucionar les necessitats de la Catalunya del segle XXI.

Crec que s'equivocarà qui vulgui aprofitar la manifestació per avalar l'establishment autonomista. Actualment, l'autonomisme té vocació d'esdevenir el mur de contenció del sobiranisme que pot portar, o no, cap a la consecució d'un Estat propi. En això el PSC i el PP són iguals, a pesar del sector catalanista que diuen tenir els socialistes, perquè en els trenta darrers anys d'història no ha demostrat valentia nacional ni una sola vegada. Més aviat al contrari, ha esdevingut el còmplice útil d'un PSOE que, objectivament, en molts moments ha perjudicat Catalunya mentre es presentava com a única possibilitat de contenir al PP. I d'exemples n'hi ha un munt, començant per la Loapa i acabant per la presentació d'un seguit d'esmenes a l'Estatut del 2006 durant el tràmit al Congrés de Diputats. Vejam què passa després de l'estiu. Entretant, bones vacances.

 

 



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici