Memòria històrica > Articles i documents

Francesc Roca. L’Imperi Català, la primera Commonwealth (1282-1517) (part 2)

Les reines

Algunes dones catalanes esdevingudes reina, formaven part de l’entorn de l’Imperi. La reina de Xipre, Elionor de Prades es jubilaria a la ciutat Barcelona, on seria molt elogiada pel filòsof Bernat Metge. Aquest humanista renaixentita explicaria que, en un determinat moment, a la ciutat de Barcelona hi vivien, 6 reines o exreines. Eren : Elisenda de Montcada (muller de Jaume II), Elionor de Sicília (esposa de Pere El Cerimoniòs ), Elionor de Xipre (cosina del rei Pere), Sibila de Fortià (la quarta muller del rei Pere), Violant de Bar (esposa de Joan I), i Maria de Luna (casada amb el rei Martí).

Els territoris de l’Imperi Català

A la Península Ibèrica

L’origen llunyà de l’Imperi Català son els comtats carolingics dels Pirineus. L’opció continental, l’opció occitana, la expansió al Nord dels Pirineus, seria, finalment, frustrada per la aliança entre el comte de Tolosa, l’exèrcit franc, i el Papat. Només la senyoria de Montpeller, que era dins la influència catalana des de 1.114, formaria part de la Confederació. El 1351, però, fou venuda al rei de França : l’Imperi tenia una vessant patrimonial, i doncs, no-nacional, important.

L’opció ibèrica vingué més tard. A la Península, els regnes de taifes eren tributaris dels comtats catalans. Però, a la llarga, la incorporació a la Corona podia ésser necessària.

L’expansió de l’exèrcit català arribaria fins a Múrcia, que s’integraria un temps (1285-1295) a la

Confederació, i fins al Regne de Granada. Per a l’èxit militar de la conquesta de Granada, el 1492, la marina de guerra catalana fou imprescindible.

En diversos moments, els comtes-rei va assajar d’intervenir (via aliances matrimonials, o via bèl.lica) en els afers del Regne de Navarra. El lligam més intens i durader fou els anys 1442-1492-1512/15.

A Itàlia. Nàpols, capital

Sicília (1282), i, també, Malta (1283), i Gerba (1284), estratègicament situada al sud de Tunis, s’integraren abans a l’Imperi Català que Menorca (1286). L’entrada de les tropes de la Confederació a Còrsega i Sardenya fou relativament aviat (1320/1324). Però, només Sardenya arribaria (després de lluites importants, amb Gènova al darrera) a constituir un parlament i un govern (tardà, però de llarga durada : 1421-1698), i s’integraria a la Confederació. Les actes del Parlament de Sardenya, doncs, foren sempre escrites en llengua catalana. En canvi, a desgrat dels esforços millitars catalans, Gènova dominaria políticament la illa de Còrsega.

La integració del Regne de Nàpols a la Confederació fou un gran objectiu, car Nàpols, pel volum de la seva població i de la seva cultura (suposant que la cultura es pogués mesurar en volum) era una peça molt important del mosaic polític de la Europa del Renaixement. Quan aquesta integració s’aconseguí (1442), el comte-rei Alfons El Magnànim es posà a dirigir l’Imperi Català des de Nàpols, i de fet, no tornà a cap dels seus territoris ibèrics. La seva muller fou virreina al Principat de Catalunya, i fou qui pactà la construcció d’un segon Palau de la Generalitat de Catalunya, que es localitzaria a la segona ciutat del Principat: Perpinyà.

A partir de 1535 (i fins 1706) el territori del Milanesat, que havia estat un dels principals objectius dels reis francesos, va tenir administració hispànica. El primer governador fou Felip, fill de Carles I, que també seria virrei de Catalunya-Aragó, i successor d’una part de l’Imperi del seu pare. Les Corts de 1704, celebrades a Barcelona i presidides per Felip IV (Felip V de Castella, que, 10 anys més tard, les suprimirà) s’acordà formalment el que ja era una pràctica real ocasional : “que los naturals del Principat de Catalunya tingan dos places : una en lo Consell de Nàpols, l’altra en Milà ”. Per exemple, un polític i militar català tant destacat com Lluis de Requesens havia estat governador del Milanesat.

A Grècia i la Península dels Balcans. Els Almogàvers.

L’èxercit professional conegut com a Companyia Catalana d’Orient, o dels Almogàvers, que havia participat en les lluites de Sicília, va oferir els seus serveis a l’Imperi de Bizanci, amenaçat pels turcs. Una actuació amb traidoria dels bizantins, generà la Venjança Catalana, que es traduiria en la conquesta almogàver dels ducats d’Atenes i Neopatria (1311), Negrepont (1321), Egina (1327), i la seva integració a l’Imperi Català. El Partenon, el símbol de la cultura occidental, tindria guàrdia permanent catalana.

L’illa grega de Rodes estaria governada, des de 1306 per l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Alguns dels grans mestres de l’Orde serien catalans : Antoni de Fluvià (1421-37) o Pere-Ramon Sacosta (1461-69).

Un segle i mig més tard, alguns governants dels principats del Balcans banyats per l’Adriàtic, demanaren ajut i protecció a Alfons El Magnànim, el comte-rei català que estava instal.lat a Nàpols. Bòsnia (1444), Sèrbia (1447) i Albània (1450) entrarien, així, com a protectorats, dins l’òrbita de l’Imperi Català del rei Alfons. Fins i tot, entre 1453 i 1468, Ramon de Hortalà fou Virrei de “Grècia, Albània i Eslovània”.

A l’Asia Menor. Els Almogàvers, també

A partir de 1302, les campanyes de la Companyia Catalana en defensa de l’Imperi Romà d’Orient a Anatòlia, i a Tràcia, significaren una llarga incursió militar catalana per l’Àsia Menor. Però, no significaren ni la creació de nous ducats propis (com acabaria succeïnt a Grècia), ni la instal.lació de bases miltars permanents. Ara, per un temps breu, la Companyia fou un exèrcit de l’Imperi d’Orient, i un dels seus caps militars, Roger de Flor (Roger von Blume), fou nomenat megacèsar de tot exèrcit de l’Imperi d’Orient. De fet, aquest és el gran escenari de la primera novel.la moderna : Tirant lo Blanc.

La ciutat i comtat cristià de Tripoli, al Líban del Nord, durant uns anys (1433-1510-1551), i partir de les expedicions militars dirigides pels reis catalans, també formà part de la constel.lació d’estats, illes, i ciutats de l’Imperi Català.

Al Nord d’Africa, i Etiòpia.

Entre 1506 i 1510, i amb l’objectiu d’obstaculitzar el funcionament de l’economia del pillatge basada en la pirateria, les forces militars de l’Imperi Català van conquerir diverses bases militars enmurallades, i ciutats-port com Orà, a la franja costanera del Magrib, fins a la Tripolitània.

La relació amb Etiòpia (1427-1453) fou estrictament diplomàtica. L’objectiu era una aliança entre cristians per a fer front a l’expansionisme islàmic, que marxava cap a les fonts del Nil. La política matrimonial pensada havia d’obrir la possibilitat de connexions patrimonials més íntimes entre Abissínia i Catalunya-Aragó. Quan els portuguesos, el 1521, arrribaren per mar a Etiòpia, després de circumnavegar Àfrica, descobriren que no eren els primers europeus : que en aquell païs africà de l’Índic hi treballava gent d’ofici catalana.

A l’Atlàntic

El 1351, Fra Bernat Font fou nomenat, directament pel Papa de Roma, primer bisbe d’una nova diòcesi, situada a la població de Telde a la illa de Gran Canaria. Seguiren, fins 1411, tres bisbes més : Fra Francesc, Fra Bonamat Tarí i Fra Jaume Olzina. Dos bisbes mallorquins i dos bisbes menorquins a les Illes Afortunades havien passat al davant de portuguesos i genovesos. Era el primer pas per a integrar aquelles illes de l’Atlàntic, que coneixem com a illes Canàries, en l’òrbita de l’Imperi català. Per damunt hi havia, com a tota la Cristiandat, el Papat.

Francesc Roca

Accés a la primera part de l'article

Francesc Roca. L’Imperi Català, la primera Commonwealth (1282-1517) (part 2)

Política de cookies