Carles Camp. El Barça i Catalunya fan l’Espanya Gran

Aquest juliol de 2010, tot el nacionalisme espanyol està feliç, exultant: el seu equip ha guanyat el Campionat del Món de seleccions de futbol, anomenades nacionals.

Espanya era, i encara ho és i cada cop més, una nació a la baixa, que ha vist ensorrar-se, de sobte, el miratge de gran potència que una eufòria econòmica desbordada i un fàcil accés al crèdit havien creat en els darrers anys.

La tornada a la realitat ha estat duríssima: un atur que volta el 20 %, pujades d’impostos, retallades dràstiques de serveis socials, un deute públic disparat i que els mercats no accepten. Per evitar caure en fallida, Espanya ha estat intervinguda, fet que la premsa nacionalista espanyola, la catalana inclosa, no ha explicat gaire o gens. En efecte, la Comissió Europea ha d’aprovar els pressupostos de l’estat espanyol, i cal tenir en compte que la Llei de Pressupostos és la màxima expressió de la sobirania d’un estat: s’hi recull com i quan i en quina quantitat l’estat en qüestió decideix recaptar, gastar i invertir. I això està controlat per la Unió Europea! La situació no pot ser més humiliant.

I, de cop i volta, ha aparegut com un miracle un fet que ha fet ressorgir l’orgull nacionalista: la gran victòria, mai assolida, ni tan sols somniada, de la seva selecció nacional de futbol: el Campionat del Món.

Cal, però, recordar qui construeix i qui fa funcionar la seva selecció: de forma gairebé exclusiva jugadors catalans i del Barça, tots ells (amb l’excepció de David Villa) formats a la pedrera del club blaugrana. A quarts de final el gol el va fer Villa, a semifinals Puyol, a la final Iniesta. El seleccionador espanyol, sr. Del Bosque, va dir, abans de començar el Mundial, que seguiria la tàctica del Barça, i construiria l’equip sobre els jugadors del Barça. A la final hi havia 7 jugadors del Barça, 6 d’ells formats a la seva pedrera i 2 catalans, Capdevila i Fàbregas (aquest darrer també de la pedrera barcelonista). Casillas i Ramos haurien estat perfectament substituïbles per Víctor Valdés i algun altre jugador català o del Barça. Qui ha guanyat el Mundial, doncs, ha estat Catalunya! Aquesta és la realitat.

Espanya, amb la seva tradicional intolerància i falta de respecte no tan sols no ens permet tenir la nostra pròpia selecció sinó que, a més, té el cinisme d’agafar el nostres jugadors, d’entaforar-los la seva samarreta i fer-los jugar sota la seva bandera, sense cap altra alternativa. I, per descomptat, ni una sola paraula de reconeixement cap al Barça o cap a Catalunya.

Els jugadors catalans han estat obligats a lluitar i a vèncer per donar ales al nacionalisme espanyol, el gran opressor de Catalunya, com aquells jueus obligats pels nazis a cavar la seva pròpia tomba. Es veuen aquests dies a Catalunya més banderes espanyoles que mai, banderes noves i lluentes, per cert, totes per estrenar. Alguns catalans, amb un bon sentit de l’humor, aquests dies han lluït la bandera del Barça, l’autèntic guanyador d’aquest Mundial.

Es comprova com els espanyols només tenen això a celebrar: el triomf del seu equip de futbol format per jugadors catalans, fet aquest darrer que obliden fàcilment; millor dit, es neguen a veure’l i ni l’admeten. La final i la victòria espanyola han servit d’excusa perfecta per tapar la massiva manifestació independentista del dia 10 de juliol, d’un milió i mig de persones, la més gran de la història de Catalunya, i perquè els líders botiflers i lerrouxistes del país diguin que l’autèntica Catalunya és la que va sortir al carrer la nit del dia 11.

És l’Espanya que destrossa les vitrines de Catalunya Ràdio, que ataca les seus d’Esquerra Republicana, que cala foc a contenidors i destrossa aparadors i mobiliari urbà entre el qual bona part de les pantalles que alguns ajuntaments van instal·lar per poder seguir el partit en places públiques. A tot plegat se li va unir crema de banderes catalanes sota el crit de puta Cataluña. Una Espanya, la que tenim aquí, que va col·lapsar la Guàrdia Urbana de les nostres ciutats, que va haver d’acudir als Mossos d’Esquadra que no van poder controlar la situació fins a les tres de la matinada i moltes vegades fins bastant més tard. Es calcula que uns 20.000 espanyols van arrasar diversos punts de Barcelona, com la Plaça Artós. L’Ajuntament de Barcelona que no volia instal·lar cap pantalla gegant però, a darrera hora, sota la pressió del PP i de Ciudadanos, va cedir. Només a Barcelona van haver-hi 74 ferits, dels quals 22 greus, i 21 detinguts. No s’ha fet pública cap valoració de danys ni a Barcelona ni a la resta de Catalunya ni tampoc s’ha fet públic el nombre de ferits i detinguts en altres ciutats catalanes.

Cada cop que el Barça guanya alguna copa la premsa col·laboracionista, TV3 al capdavant, s’afanya a publicar en portada els actes vandàlics comesos per un parell de centenars de delinqüents. En canvi, les destrosses provocades pels espanyolistes a Barcelona i a altres llocs de Catalunya no han tingut el mateix ressò. És una Espanya que acumula frustració i ràbia de saber-se un país de segona, l’Espanya a la qual els jugadors de futbol catalans han donat vida, satisfacció i orgull.

El tema ja ve de lluny. Des de fa segles, Catalunya fa l’esforç, la feina i el sacrifici, i Espanya s’emporta la glòria i els honors. A la Fundació defensem la descoberta i conquesta catalana d’Amèrica. Les evidències de la catalanitat de grans homes de l’art i de la literatura que han estat castellanitzats (o italianitzats) són moltes i, si tinguéssim un estat, ja s’haurien estudiat i demostrat de forma inapel·lable.

Més modernament, l’estat espanyol està saquejant Catalunya per construir Espanya. Ja els anys 20 del segle passat, el dèficit fiscal català era l’equivalent al pressupost del regne de Bèlgica -600 milions de pessetes d’aquells temps. Dècades i dècades d’espoli han convertit un país rural i endarrerit en un país europeu, modern i avançat, mentre Catalunya ha esdevingut un país de peatge, on els transports i les infraestructures, públiques i privades, són totalment tercermundistes. Catalunya desenvolupa el comerç, la indústria, la ciència, el turisme i l’esport i, Espanya, ens parasita i en viu, i no d’ara sinó que fa segles, des del 1714. Des de Catalunya anem fent l’Espanya Gran.

Què seria d’Espanya sense els 22.000 milions d’euros que ens roba cada any? Podrien presumir com presumeixen de ser al G-20? Cal tenir en compte que Espanya té un pes molt petit en el concert internacional, i si compta una mica és gràcies a la força econòmica que li dóna Catalunya, juntament amb el País Valencià i les Balears, tot sumant la meitat del PIB de l’Estat. Tractant-nos com una colònia, Espanya ens treu els recursos per subsidiar-se i mantenir-se en un nivell de vida i d’assistència social falsament elevat (vegeu les peonadas per exemple). Sense Catalunya, Espanya seria un país en vies de desenvolupament, com ho són Turquia o Marroc.

El Mundial de Futbol que hem hagut de patir és només una mostra del que passa des de fa molt de temps i que bona part de la classe política catalana sembla que vulgui perpetuar.

Sense el que l’estat ens roba, Espanya estaria pitjor que Grècia i Portugal. En canvi, Catalunya seria la quarta regió més rica d’Europa. Gràcies a Catalunya, Espanya treu pit per Europa i el món mentre la Generalitat no pot col·locar les seves emissions de deute en el mercat internacional.

Espanya dedica tots els seus millors esforços a perpetuar i mantenir aquesta situació, còmoda i plàcida per a ells, totalment al revés per nosaltres. Mentrestant, els mitjans de comunicació, subsidiats per l’estat o per la Generalitat, es dediquen a obviar o a minimitzar aquest saqueig continu, així com tota  mena d’humiliacions cap al nostre idioma i la nostra dignitat nacional.

I quan la cosa es posa massa tensa, quan els fets es mostren massa evidents, el president de la Generalitat diu que no hem d’engegar cap procés que significaria una fractura interna entre els catalans. Novament se’ns manipula: l’enfrontament, si és produís, però que no té perquè si tot es fa amb l’energia, la contundència necessària i seguint els canals democràtics, seria entre els catalans i els espanyols, és a dir, entre els catalans i entre l’aglomerat format pels inadaptats i els renegats, o sigui, els nascuts aquí que es pensen que són espanyols tot i donar-se la paradoxa que els espanyols no els tracten ni els reconeixen com tals.

La victòria de Catalunya en nom d’Espanya en el Mundial de Futbol és una mostra significativa del que ha passat durant segles i encara ara passa, més que mai: que, sense Catalunya, Espanya no és absolutament res, res de res.

Carles Camp

2 d'agost de 2010