Francesc Roca. El gas de Pere Duran Farrell

 

RENFE I GAS

El pas següent, pensar en el gas. L'empresa Catalana de Gas utilitzava hulla de les seves mines d'Astúries, però «sovint –seguim Pere Duran- l'autoritat governativa embargava els carregaments que arribaven al port de Barcelona per destinar-los a Renfe, considerat un servei més prioritari que el gas» i, d'altra banda, empresa estatal. Si no hi havia hulla, el gas es fabricava «a partir de fusta, draps vells o pinyols d'oliva».

Al 1960, però, Pere Duran descobrí el gas del Sàhara i l'ASSEMI, l'Association Euroafricaine Minière et Industrielle, que tenia com a objecte superar el sistema colonial, també en el terreny econòmic (de fet, el 1959 s'havia publicat a Barcelona un llibre singular: El Sahara por la paz, de Marià Rubió i Tudurí, ja retornat de l'exili francès, on proposava una «Unió euromediterrània» per explotar conjuntament les riqueses del Sàhara).

Duran Farell, amb l'ASSEMI, començà a treballar la possibilitat d'extraure, canalitzar i comprar gas saharià. La situació, però, no era fàcil, car eren els anys de les lluites per la independència d'Algèria. «Amb alguns dels homes importants de la rebel·lió algeriana vam acabar essent grans amics. Quan feien el trànsit per Espanya, anant d'Alger a París, els acollia a casa meva. Aquella bona relació fou decisiva per a la firma de l'excel·lent contracte de subministrament de GNL Sonatrach a Catalana de Gas, un cop Algèria va ésser independent.» De fet, avui, un dels dos gasoductes Magrib-Europa, entre els jaciments de gas del Sàhara i un port (Arzew) de la costa, és el GPDF, el gasline Pere Duran Farell.

De moment, però, la independència algeriana va tallar –literalment, ho hem vist més amunt- les negociacions. Duran Farell, aleshores, es fixà en el gas de Líbia, car el president De Gaulle no el volia a França perquè el controlava la Standard Oil nord-americana. Breu: el primer gas liquat a –160º arribat el 1969 al port de Barcelona al vaixell metaner Laietà fou gas libi.

 

MONOPOLI DRETÀ

Aquest fet es produïa just abans que el coronel Gaddafi prengués el poder a Líbia. Als anys següents, poca tranquil·litat: «Afora –segueix Duran– teníem Gaddafi -i una Algèria digerint la independència-, però a dintre gaudíem de l'oposició brutal del Monopoli de petrolis, on s'atrinxerava la dreta espanyola més radical.»

Per exemple, la burocràcia madrilenya no autoritzava la connexió de les empreses del cinturó de Barcelona amb la xarxa de gas natural. «Nosaltres acabàvem connectant-les a la xarxa i, això sí, havent de pagar una multa.»

El 1973, però, Catalana de Gas, sota amenaça de nacionalització, fou obligada pel govern de la dictadura espanyola a vendre la planta de regasificació a una empresa estatal.

El retorn de la democràcia, a partir de 1977-82, va obrir el pas a recuperar aquella planta (1994) i a l'expansió internacional de la companyia, que, des de 1992, s'anomena Gas Natural.