Vicent Sanchís. Un procés imparable?

L'Espanya de sempre impulsa el camí que ha de fer Catalunya

Vicent Sanchís

La llarga i penosa tramitació del nou Estatut d'Autonomia ha mogut uns ressorts socials que encara no són del tot perceptibles a Catalunya. Ha servit com a instrument efectiu de conscienciació nacional. Una vegada més, com tantes altres al llarg de la història, la reacció de la societat espanyola ha consistit en una resposta agressiva. Espanya sap que Catalunya és un convidat a la força. Tots els qui invoquen la “història compartida de més de cinc segles”, tots els qui apel·len a la solidesa de “la nació més vella d'Europa”, saben que aquesta realitat s'ha construït –i es manté encara– sense haver pogut assimilar algunes velles –i més sòlides encara– discrepàncies. Per tant, història, nació i antiguitat són conceptes teòrics, propagandístics, per amagar una realitat ni tan sòlida ni tan nacional ni tan antiga.

En el fons, els espanyols desconfien profundament dels catalans. Saben que no són com ells i intueixen que “se'n volen anar”. Davant aquestes evidències –negades en públic, però acceptades en privat–, la societat espanyola recorre, una vegada i una altra, a l'única solució que considera eficaç: la violència. La violència verbal –l'insult, el menyspreu, l'amenaça– o la violència física en el grau que permeti cada moment històric. En forma de boicot o en forma d'invasió militar. Malgrat la distorsió que practica sovint la societat espanyola, qui pot negar entre ells que l'Alzamiento del 36 es justificava també contra el separatisme? No només els rojos mereixien la reacció de l'Espanya nacional. També els rojoseparatistas o directament els separatistas. Aquesta és precisament la convicció que els va fer denominar-se nacionals. I que va fer que tractessin Catalunya com un territori rebel ocupat.

Aquesta manera de resoldre el problema ha estat sempre acompanyada d'una estupefacció crònica. Perquè els espanyols no han entès mai com és que els catalans es resisteixen a ser assimilats per una llengua, una cultura, una civilització i un fet nacional superiors. Tant els consterna aquesta absurda resistència, que així ho expressen sovint sense molestar-se ni a dissimular-ho. El rebuig dels seus dirigents a acceptar el català com un idioma normal que han d'aprendre si s'instal·len a Catalunya és exactament això. És el rebuig de qui es considera superior a admetre imposicions de qui considera inferior. Aquesta superioritat gairebé colonial queda també ben clara quan els dirigents de la societat espanyola pretenen fer servir la immigració a Catalunya com una quinta columna per assimilar i vèncer resistències autòctones.

Hi ha molts catalans que no només intueixen aquesta realitat. La coneixen i la temen. Per això Catalunya ha transitat per la seva història recent amb la convicció que calia evitar l'enfrontament directe, que calia superar amb bona voluntat tots els intents assimiladors, que calia resistir sense decantar-se mai per l'única solució que podria garantir-los la persistència. És aquesta convicció –la de la pròpia debilitat– la que explica el pujolisme i també la que justifica la mateixa essència de les sigles PSC-PSOE. Potser també hi ha catalans que s'han cregut de bona fe que podrien capgirar aquesta hostilitat històrica castellana amb pedagogia.

L'últim any ha canviat de manera dràstica aquestes percepcions. Les unes i les altres. La dels que es movien obsedits per la prudència, encara amb por, i la dels que es pensaven que Espanya es podria regenerar com no s'ha regenerat mai. És curiós. Just en el moment en què Espanya s'alçava amb força i gairebé tot el món arribava a la conclusió que s'havia modernitzat, n'hi ha hagut prou amb un gest de Catalunya i amb una crisi econòmica perquè les velles costures cedissin. La destrucció de l'Estatut d'Autonomia ha estat un punt d'inflexió. L'Espanya de sempre ha tornat a exhibir la intolerància que la defineix. L'Espanya regenerada ha fracassat per falta de parròquia.

Aquesta constatació ha obert un procés de clarificació a Catalunya amb unes conseqüències encara imprevisibles. Moltes pors han quedat enrere i moltes falses esperances han estat abandonades. Els mesos vinents seran els de la crisi dins el PSC, els de l'assimilació progressiva, per part de Convergència Democràtica, de la necessitat de deixar de parar el cove i fer-se la canya. I seran també l'hora de l'independentisme declarat, obert, desacomplexat, ambiciós i alegre. Però perquè aquest independentisme polític agafi volada i esdevingui una alternativa real de govern calen dues reflexions. La primera l'ha de fer Esquerra Republicana. Esquerra ha d'assumir els errors d'aquests anys. Ha d'acceptar que ha perdut moltíssima credibilitat en el moment de màxim creixement del sobiranisme per demèrits propis. Ha de deixar de tractar amb hostilitat tot allò que considera enemic i acceptar que cal substituir sectarisme per maduresa. Un canvi dur. Tan dur com necessari.

La segona reflexió l'han de fer els vells i els nous independentistes que es defineixen precisament com a alternativa a Esquerra. Si volen convertir-se en una referència vàlida en el camí que ha de portar Catalunya a la llibertat, han de deixar de costat les tares tradicionals d'un moviment més ocupat a matar-se els polls arrimat al marge que a fer camí amb determinació. Si es presenten a les pròximes eleccions desunits i enfrontats, per molt que vulguin justificar amb el matís l'existència de cada bàndol, perdran el temps i l'oportunitat. Retardaran un procés que per primera vegada en la història sembla imparable.