Miquel de Palol. Que no érem una nació?

AMadrid respiren tranquils. Potser en algun moment s'havien preocupat, com en el conte del llop –potser aquest cop acabarà venint…–, però ja ho ha dit l'Alfonso Guerra, que caurà bé o malament, però no es podrà dir que no diu allò que pensa i, encara, que no expressa sense pèls a la llengua allò que d'altres amb la por escènica del compromís institucional disfressen amb eufemismes: els catalans faran com sempre, molta fressa, una gran manifestació, moltes declaracions, algunes lapidàries, la majoria ridícules, i un parell d'amenaces irrealitzables, però al final no passarà res i tot continuarà tal com està. I a Catalunya, o sigui en aquest ens col·lectiu que busca la seva identitat com Diògenes amb la llàntia buscava un home, l'hi han tornat a clavar més sonadament, més impunement que mai, i caldria que les reflexions d'aquests dies, abundants i diverses fins a la confusió, s'encaressin a alguna conseqüència pràctica.

Hi ha en primer lloc una falsa dicotomia: des de moltes tribunes d'opinió s'assenyala la prioritat de la crisi econòmica actual sobre la condició política de Catalunya: a més, es diu, la crisi preocupa més els ciutadans. Potser sí, i certament ni una major autonomia ni la independència de Catalunya no resoldrien la crisi com amb una vareta màgica, però és evident que si milloren les infraestructures i les condicions financeres, i si es pal·lia –o s'acaba– la munyida contínua d'Espanya, les condicions seran més favorables. La millora de la condició política de Catalunya tindria un efecte directe positiu sobre la crisi.

Segona qüestió: al PP i al PSOE se'ls en fot l'Estatut, l'únic important per a ells és atacar l'enemic –observi's que no en dic adversari, que enemic és el nom pel tracte que s'atorguen–, perquè el primer que han recalcat els del PP –encantats amb la situació i escapant-se'ls el riure– és que els del PSOE han perdut, i els altres el mateix, però al revés. El que passi a Catalunya els és igual, a efectes de política espanyola el que facin o deixin de fer els catalans no té cap repercussió.

Tercera qüestió: als qui discrepen de la sentència sobre l'Estatut se'ls reclama moderació, seny, tolerància, etc., quan d'altra banda en la resolució del Tribunal Constitucional (TC) hi ha una radicalitat que només en l'ús de les armes es diferencia de l'assalt de Franco a la legalitat republicana. Tot comentari o mesura d'aquí, allà semblarà d'una radicalitat extrema. Preguntem-nos si trencar amb el constitucionalisme espanyol és ser eixelebrat i radical, i en tot cas si és ser-ne més del que ho han estat el TC. Si ja no des de la política, sinó des de la simple vida quotidiana dels catalans, el TC no ha exercit la radicalitat centralista d'extrema dreta decimonònica. Pensem també en la relativitat de la radicalitat a l'hora d'actuar, si no és radical impedir l'expressió de la ciutadania emparant-se en la legalitat.

Quarta qüestió de principis: res d'entrar si s'han carregat aquest article o l'altra, perquè es tracta del fet en si: la legitimitat moral d'una legalitat que permet a quatre individus sense vigència jurídica, amb dubtosa solvència política i sense cap solvència moral canviar la voluntat ciutadana expressada en tres instàncies, l'última d'elles directa. Pensar quina mena de democràcia tenim, fins a quin punt no és lícit –crec que del tot, i no tan sols lícit sinó necessari– anar contra una legalitat que va contra la realitat. Contra la llei van instaurar-se l'Església de Roma, la República Francesa, els Estats Units d'Amèrica i la Unió Soviètica. I fins i tot la Constitució espanyola.

L'exigència moral que comporta anar contra la llei exigeix no tant un objectiu articulat i coherent, amb una base quantificable de necessitat, sinó certes condicions concretes de principis i pràctiques: valentia, esperit de sacrifici i –aquesta és la base imprescindible– unitat de les diverses forces en joc. Sobre les tres, la història il·lustra amb múltiples exemples. Mai cap ètnia, cap ideologia, cap casta, cap classe no ha obtingut res sense una àrdua lluita, sense sacrifici, sense risc, sense pèrdues doloroses però col·lectivament transaccionals, reparables en la consecució final. Preguntem-nos sense dilacions ni excuses què estem disposats a jugar-nos per obtenir allò que volem. Preguntem-nos si deixem passar aquest embat, si no val més tornar a ser quatre províncies i no fer més el ridícul, si cal fer alguna cosa –cal pensar quina o quines– que de debò facin respectar.

La unitat és la condició definitiva. La falta d'unitat va ser determinant per perdre la Guerra Civil, i ha estat i està essent decisiva en els reiterats fracassos polítics de la causa de Catalunya des de 1975. Una casta política captiva de la miserable gasiveria per quatre vots en les eleccions vinents no tan sols perd els objectius polítics, sinó que, de forma lògica, no obté de la ciutadania altra resposta que el menyspreu i l'abstenció. Si davant d'un dilema de ser o no ser no s'és capaç de capgirar aquesta tendència nefasta, val més deixar-ho córrer. A cops de lleis no es frena cap realitat, s'ha dit, i és cert, la història també ho mostra. I mostra que quan es frena és que no hi havia tal realitat, sinó el miratge d'uns quants. Per evitar tal frenada, aquesta i unes quantes més en la història recent i en la llunyana, calen el conjunt de trets que manifesten no tan sols la voluntat de ser que caracteritza una nació de què parlava Vicens Vives, sinó també el valor i la determinació necessaris per exercir-la. Mentre no es demostri el contrari, ara mateix, amb el que hi ha damunt la taula no som una nació.