Marc Bataller. Espanya atia la independència

Diversos àmbits de treball

Noves estatalitats i processos de sobirania ha estat coordinat per la UPF, amb el doctor en ciència política Jaume López, i hi han participat 21 centres universitaris d'Europa i el Quebec. L'estudi compara els processos de creació d'estats a Europa que es van produir en la dècada dels noranta, durant l'esfondrament del bloc comunista, amb les demandes de sobirania actuals. Així, s'ha detallat el camí que van seguir països com ara Bòsnia i Hercegovina, Eslovènia, Estònia, Letònia i Ucraïna, entre d'altres, i la situació que es viu en territoris amb reivindicacions independentistes fortes i estructurades: Irlanda del Nord, Groenlàndia, el Quebec, Catalunya, Escòcia, el País Basc i Flandes. Els últims quatre casos comparteixen uns denominadors comuns que ajuden a explicar el grau de desenvolupament de les seves reclamacions sobiranistes: disposaven d'institucions pròpies durant l'edat moderna, del segle XV al XVIII; són societats que no pertanyen a la cultura majoritària o dominant de l'estat del qual formen part, i actualment tenen graus de descentralització alts.

Els politòlegs recorden que el dèficit democràtic dels estats matriu i el poc respecte pels diversos territoris ja va provocar una onada separatista als anys noranta. La immensa majoria d'aquells episodis no van començar com a moviments polítics i socials pròpiament independentistes, sinó com a demandes democràtiques amb una àmplia transversalitat social. Des de sectors ecologistes, passant pels que volien renovar la federació, fins a arribar als separatistes. La falta d'una resposta adequada a aquestes peticions de més reconeixement va anar radicalitzant les posicions. Primer van ser reivindicacions sobiranistes –el famós dret a decidir– i, al final, es van acabar convertint en independentistes. El cas més paradigmàtic va ser el d'Ucraïna, que en el termini de vuit mesos va fer dos referèndums completament antagònics. En el primer, un 70% de la ciutadania va votar a favor de continuar a la federació soviètica, sempre que es reconegués la sobirania de les seves repúbliques. Però la desconfiança en la federació i les seves promeses descentralitzadores van provocar que en una segona consulta un 90% dels ciutadans donessin suport a la creació d'un estat propi. L'estudi trasllada aquesta situació a les nacions sense estat actuals, però deixa clar que l'espurna que va accelerar la creació d'aquells estats va ser el desmembrament del sistema soviètic o iugoslau. Deixant de banda el marc institucional, aquell escenari va demostrar que per entendre els processos d'independència és tan important o més el paper que fa l'estat a l'hora d'encaixar la pluralitat de les mateixes iniciatives sobiranistes. Aquesta hipòtesi es pot traslladar a l'actualitat, i aquí és on Espanya hi surt perdent de molt.

Acomodar les nacions

En aquest punt, l'anàlisi recorda les iniciatives que han dut a terme alguns dels estats plurinacionals per potenciar l'encaix. El Regne Unit ha reconegut de maneres diverses (per exemple, amb el procés de Devolution) l'existència política d'Escòcia com a nació cofundadora de l'estat. Al Canadà, després de dos referèndums sobiranistes al Quebec, el Tribunal Suprem va dictaminar el 1998 la capacitat de negociar bilateralment entre l'executiu estatal i el subestatal si al final hi havia una majoria clara a favor de la secessió. A més, el Parlament canadenc va explicitar el 2006 que el Quebec és una nació. Dinamarca tampoc no va impedir que Groenlàndia expressés la seva voluntat diferenciada i que sortís l'any 1985 de la Unió Europea a través d'un referèndum, i que el 2008 també aprovés una ampliació de l'autogovern. Bèlgica, per la seva banda, com a monarquia federal, es construeix sobre el reconeixement, principalment, de dues comunitats diferenciades. En les últimes eleccions ja es va notar un marcat perfil diferenciat quan els independentistes de la Nova Aliança Flamenca (N-VA), encapçalats per B art de Wever, van obtenir una victòria històrica en les eleccions del mes de juny.

Per contra, Espanya es troba als antípodes i no respecta aquestes demandes de les nacions que formen part del territori estatal. “Són dues lligues diferents”, comenta el professor Jaume López. Mostres d'aquesta negació de plurinacionalitat són la sentència del Tribunal Constitucional el 2008 contra la llei de consultes del Parlament basc i la insistència des de les institucions públiques o jurídiques d'una “Espanya unida”, amb el nul reconeixement de cap altre àmbit de sobirania democràtica que la que s'expressa a través de les Corts Generals.

I ara ha esclatat la bomba de rellotgeria de la sentència contra el text estatutari català.

Un escenari de futur

No és estrany, doncs, que l'estudi destaqui que la situació és tensa especialment a Catalunya i al País Basc. Són dues nacions on coincideixen fortes reivindicacions i una falta de reconeixement democràtic. De la mateixa manera, els investigadors destaquen els canvis en el context global, amb economies cada vegada menys dependents d'un mercat interior, amb estabilitat política i militar global, i estructures supraestatals com ara la Unió Europa. Tot plegat, doncs, possibilita l'existència d'estats petits eficients.

El resum és clar: si l'actitud d'Espanya no varia, podria acabar donant mastegada la independència a Catalunya, per més que dolgui als que advoquen per una “nació indissoluble”.