138: 1687, Caputxins a l’Orinoco

La descoberta europea d'Amèrica de finals del segle XV fou seguida, per part de les corones espanyola i portuguesa, de dos processos ben diversos. Als dos estats organitzats (l'azteca a Mèxic, l'inca als Andes), que tenien un cert nivell tècnic, una organització socioeconòmica relativament eficient, l'opció fou la ràpida conquesta militar, i la substitució d'un grup dirigent per un altre grup, que seguiria fent funcionar l'estat, canviant, aixó sí, la simbologia politicoreligiosa. Però, a gran part dels territoris americans (deserts, savanes, selves, aiguamolls), les societats es basaven en una economia recol.lectora, sense cap formade propietat, doncs, on la caça i la pesca eren més importants que l'agricultura. Eren -llegim- "territoris tan poc temptadors que ni inques, ni azteques, ni castellans no se'ls disputaren gaire". D'altra banda, els seus habitants morien fàcilment amb els contagis de malalties dutes d'Europa (com ara els refredats, els xarampions o la verola). L'única solució era la colonització, l'establiment, a la frontera, de "vaquers", en totes les variants, o, la formació de missions de caputxins, o de jesuïtes. Els caputxins catalans foren encarregats per la Corona espanyola de constituir assentaments humans sedentaris (per a reduir el nomadisme) i d'iniciar la població al conreu de la terra, a la regió de l'Orinoco, entre els Andes i l'Amazònia, 40 anys després de la gesta de Joan Orpí i la fundació de Nova Barcelona. Els resultats no foren bons, perquè les missions no eren autònomes, els indis eren obligats a treballar fora de les missions, a pagar impostos al fisc i del mes al bisbat, i, a més, es contagiaven i emmalaltien greument de forma molt fàcil.

Francesc Roca

Per saber-ne més: Núria Sales: Els caputxins catalans del Caroní. Barcelona, Rafael Dalmau, 1967