Lluís Foix. El futur no està escrit enlloc

Conservar viva la memòria del passat no ens porta necessàriament a demanar una reparació pels danys soferts sinó a estar preparat per a les situacions noves que es plantegen que són anàlogues a vivències ja viscudes. El passat mai està mort i ni tan sols està passat, deia William Faulkner, l'escriptor que narrà els sentiments dels sudistes nord-americans que perderen la guerra civil davant dels unionistes comandats per Abraham Lincoln. Recordo un viatge amb autobús per les carreteres de Nova
Orleans a Jackson (Mississipí) ja fa una pila d'anys, quan comentava a una senyora que seia el meu costat el mal estat
de les carreteres. Em respongué: “No oblidi que vàrem perdre la guerra civil”. Havien passat més de cent anys
i aquella dona tenia clar que els seus avantpassats perderen la guerra.

He llegit aquests dies el llibre de Joaquim Albareda Salvadó La Guerra de Sucesión de España (1700-1714), una nova aportació, documentada i honesta, a la primera gran guerra civil europea arran de la successió a la corona hispànica a la mort de Carles II, l'últim monarca de la dinastia de la Casa d'Àustria. Es calcula que moriren més d'un milió de persones per accions de guerra i malalties en una lluita que durà 14 anys i que es pot dir que va acabar amb la caiguda de Barcelona l'onze de setembre de 1714 i la de Cardona uns dies més tard.

Albareda fa esment a tants treballs que s'han publicat sobre aquell conflicte, des del de Henry Kamen fins a les aportacions d'Ernest Lluch, que havia encetat una línia de publicacions sobre els austriacistes vençuts. És un llibre recomanable per entendre com els conflictes polítics peninsulars i les relacions entre Catalunya i Espanya no són un problema de fa quatre dies.

Estem davant d'un pols de forces entre l'Imperi Austríac, Anglaterra i les Províncies Unides contra la França de Lluís XIV i el seu nét Felip d'Anjou, sense altres aliats que l'elector de Munic i l'arquebisbe de Colònia. El pretext d'aquell llarg conflicte fou la successió espanyola però també estava en joc si l'hegemonia europea estaria a Londres, a París o a Viena. I si el comerç amb Amèrica estaria en mans d'Anglaterra o de França.

Fou, per tant, una guerra civil europea en què els catalans sortiren més perjudicats que cap altre poble del continent pel fet que tot i lluitar al costat dels aliats foren abandonats pel pretendent Carles per Anglaterra i es quedaren en mans del model absolutista borbònic que acabà amb les institucions catalanes i aragoneses imposant el Decret de Nova Planta que pretenia un estat unitari i centralitzat.

La complexitat d'una guerra tan llarga i tan complexa l'explica Albareda amb tots els matisos i dades noves que aporta. L'arxiduc Carles va arribar a entrar tres vegades a Madrid i tot feia pensar que la guerra estava guanyada. El pretendent a la Corona austríaca passava llargues temporades a Barcelona i tenia una cort de polítics, militars i diplomàtics que l'assistien per ajudar-lo a conquerir la Corona espanyola.

Anglaterra i Àustria respectaven en principi la pluralitat política i institucional de les terres peninsulars, mentre que França volia imposar la uniformitat com a concepte de modernitat. La sort es torçà quan l'arxiduc Carles heretà la Corona austríaca i quan Anglaterra canviava de dinastia amb l'arribada del rei de la casa de Hannover i la victòria dels conservadors al Parlament britànic. El nou emperador a Viena es desentengué progressivament dels seus interessos peninsulars i els anglesos no volien lluitar més en una guerra que els costava molts morts i moltes pèrdues de recursos. La guerra, finalment, es decantà a favor de Felip V, subordinat a França malgrat els malentesos amb el seu avi Lluís XIV. El comandament únic borbònic s'imposà al desordre dels exèrcits aliats, que acabaren depenent de la voluntat política anglesa, que va promoure un pacte amb França per acabar la guerra a fi i efecte de beneficiar-se dels interessos que es plasmarien en el Tractat d'Utrecht i en nous pactes que es signaren posteriorment.

En primer lloc en resultaren beneficiats els britànics, que saberen administrar els fils del conflicte, del qual finalment resultaren els àrbitres. Anglaterra havia faltat a la seva paraula no defensant els seus aliats de la Corona d'Aragó, principalment als catalans que resistiren fins a l'últim moment la causa austriacista i les seves institucions pròpies. En aquell any 1714 es publicà a Londres The Deplorable History of the Catalans, des dels temps de les lluites armades fins a la seva claudicació davant les forces borbòniques que prescindirien de tota singularitat dels catalans, des de la llengua fins a les institucions.

Recorda Albareda com, després de més de dos segles, el significat de la derrota austriacista de 1714 no va passar desapercebut per a Manuel Azaña, quan sent president del govern l'any 1932 i en ple debat de l'Estatut de la República, era conscient de les conseqüències que per a Espanya va tenir la Guerra de Successió que va obrir el camí al triomf de l'absolutisme. Deia Azaña que “l'últim estat peninsular procedent de l'antiga monarquia catòlica que va sucumbir al pes de la Corona despòtica i absolutista fou Catalunya i que el defensor de les llibertats catalanes va poder dir, amb raó, que ell era l'últim defensor de les
llibertats espanyoles”.

Catalunya va ser vençuda. I aquella derrota encara perdura si es tenen en compte les grans dificultats per trobar un encaix amb l'Espanya de tres segles després. Però no tots els catalans estaven al bàndol dels perdedors. Molts vençuts emigraren però n'hi hagué d'altres que acceptaren la nova realitat intentant conviure amb els territoris peninsulars. I així fins avui. El futur? El futur no està escrit enlloc. Però no es pot perdre de vista el passat.