Joan Ramon Resina. El crepuscle de la política

T ractar la independència exclusivament en el pla polític és avançar a les palpentes. Els polítics, com els generals, sempre es preparen per guanyar la darrera guerra. Per això, el catalanisme dit majoritari ha bastit la seva estratègia damunt els sobreentesos i les petites argúcies que l'ajudaren a sobreviure al franquisme sota la màxima de “qui dia passa, any empeny”, i encara sembla incapaç de copsar les línies cardinals de la guerra en curs. No fa gaire, Jordi Pujol admetia no tenir arguments contra la independència. En tot cas en desconfia perquè “hi podríem prendre mal”. Passa, però, que anem prenent mal de manera vertiginosa, i cal una estratègia més ardida per sortir del sorramoll. Sense proposar-s'ho, el president tap de les aspiracions catalanes, el de l'ara no toca i ara tampoc toca, va acumular una gran pressió en el coll d'ampolla autonòmic, afavorint una efervescència que, com en el millor xampany, busca esbravar-se per la via menys incerta, la que depèn únicament de la força expansiva de la voluntat. Una voluntat que ara mateix escumeja.

La fixació psicològica en el franquisme impedeix analitzar les formes objectives que prengué la lluita hegeliana entre l'amo i l'esclau durant la fase provisionalment democràtica de l'Estat espanyol. Aquesta fase purament adaptativa i circumstancial de la guerra de sempre no pot dissimular que ara tampoc no es dóna quarter. Les lluites per anorrear la voluntat de l'altre van sempre fins al final, i sol guanyar-les no el més brutal, sinó el més capaç de desplegar les mil i una formes de l'astúcia, el més radical, per tant, en el seu pensament.

Radicalitzar vol dir anar a l'arrel, lluny de la superfície dels fenòmens. Vol dir entrellucar les deus dels fluxos que nodreixen i transformen la situació actual. Catalunya ha conegut moments àlgids quan les energies col·lectives s'inserien en els corrents profunds i ha decaigut quan s'ha aferrat a representacions caducades. L'actual desfeta política demostra fins a quin punt és obsoleta la idea d'un encaix plurinacional –una regressió a l'Espanya dels Àustries– o la idea, més tèbia, d'un federalisme que segueixi el model de Pi i Margall, com el defensa d'esma el que queda del socialisme català. Per què s'han ensorrat aquestes idees, encara vives als anys setanta? Senzillament, la posada al dia del nacionalisme espanyol –un nacionalisme que s'autorepresenta com a progressista en tant que, efectivament, avança en el sentit de la història del darrer segle– suposava automàticament el fracàs del moderantisme català, insuficientment radical i per tant fàcilment depassable.

La sort de Catalunya ja no depÈn d'unes virtuts –el treball i l'anar fent país resignat i pacient– formades al segle XVIII a l'ombra d'una societat passada per les armes. Ni tampoc d'una unitat de sentiment que fa abstracció d'una ocupació espanyola que ha assolit el predomini demogràfic. El futur de Catalunya és exclusivament una qüestió de voluntat. De voluntat i d'intel·ligència, o més ben dit, de clarividència en la valoració dels mitjans disponibles juntament amb el factor temps. Clausewitz, el gran teòric de la guerra, sabia que quan un dels bel·ligerants espera millorar les probabilitats d'acabar amb el seu antagonista, fa tot el possible per evadir el xoc immediat. Però en el joc de suma zero que és la guerra, diferir el conflicte pot suposar conseqüències catastròfiques per a la part que disposa de l'avantatge actual. Catalunya entrà en el postfranquisme avantatjosament per la seva legitimació democràtica davant un estat feixista. L'estratègia intel·ligent hauria estat radicalitzar les demandes, sabent que de la seva satisfacció en depenia la viabilitat espanyola. A Espanya, en canvi, li convenia un llarg compàs d'espera per refer la seva imatge i revaloritzar el seu nacionalisme. Comptava amb factors favorables, com el creixement demogràfic català negatiu i la consistència d'una immigració espanyola aferrada a la seva identitat, a part de l'efecte sobre la moral catalana d'una legalitat sistemàticament girada en contra. El temps ha acabat donant la raó als espanyolitzadors. Actualment Catalunya és objectivament més feble que fa trenta-cinc anys, però a canvi té una consciència més clara de la seva situació. I si d'una banda ja no està en condicions d'imposar la seva legitimitat històrica, d'altra banda les guerres sovint les decideixen els imponderables. I no hi ha element més imponderable i immesurable que la voluntat. Al capdavall, una guerra defensiva, a la qual està abocada Catalunya, és molt diferent d'una guerra ofensiva, com la que mena l'Estat espanyol.

Si parlo de guerra no és perquè cregui que l'Estat està a punt de rompre les hostilitats contra els catalans, sinó en el sentit de la definició clausewitziana de la guerra com una modalitat de la política. Espanya ja fa temps que ha declarat la guerra a Catalunya sub specie politicae. I en aquest pla, Catalunya, maldestra i obligada a lluitar en terreny desfavorable, és l'eterna vençuda. Cal portar la guerra a un terreny on la flexibilitat valgui més que l'estructura. El 1588 petites naus angleses destruïren la Grande y Felicísima Armada, també anomenada la Invencible. La millor resposta al monopoli espanyol (judicial, legislatiu, diplomàtic, cultural, esportiu) és abandonar el pesant galió i radicalitzar la mobilitat catalana en els fluxos globals. Es tractaria d'avesar-se al domini de l'extraterritorialitat en tot d'àrees professionals on els catalans, alleugerits de la carcassa espanyola, puguin moure's en aigües internacionals, com ho feren en èpoques llunyanes. Es tracta, en definitiva, d'avantposar l'habilitat de maniobra a la pesantor de la política. Sense oblidar, tanmateix, que l'esforç individual no serveix de gran cosa si no es coordina amb una consciència d'empresa col·lectiva.