Carles Camp. L’annexió d’Aragó a Catalunya

És prou conegut el fet que el matrimoni entre Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i, per tant, rei de Catalunya, encara que mai formalment no en tingués el títol -no li calia- i Peronella, filla única i hereva del rei aragonès Ramir II, va suposar la unió entre Catalunya i Aragó.

De fet, com veurem, no va ser ben bé una unió, sinó una absorció: el comte de Barcelona es va convertir en rei d’Aragó i, d’aquesta manera, va salvar aquest regne de la invasió castellana que Aragó per si sol difícilment hauria pogut evitar. Els aragonesos sabien molt bé que si queien sota el poder del rei de Castella se’ls havien acabat les llibertats i els furs per sempre més. Per això, van preferir entregar-se al comte de Barcelona, entregar-se als catalans, els quals sí que estaven disposats a respectar i àdhuc defensar les lleis i sistemes de govern aragonesos.

Que a partir de llavors, els reis catalans passessin a dir-se reis d’Aragó, i com a tals eren coneguts a tot Europa, ja que dir-se rei queda millor que només comte, tot i agafant ‘Aragó’ com a patronímic i el fet de que com hem dit, no existís el títol formal de ‘rei de Catalunya’ ha servit d’excusa a la historiografia oficial espanyola per anomenar als sobirans catalans ‘aragonesos’. El rei català passa, en efecte, a convertir-se en aragonès, tot i viure a Barcelona i usar el català en tota la seva cancelleria (excepte els documents relacionats amb Aragó), usar el català en les seves cròniques, considerar el comte Guifré el Pilós com a fundador del seu llinatge, etc. Així la marina catalana esdevé la marina aragonesa i l’exèrcit català passa a ser l’exèrcit aragonès. Catalunya i els catalans desapareixen per esdevenir Aragó i aragonesos. La burla i l’apropiació arriben fins l’extrem de conèixer els nostre reis amb la numerologia aragonesa quan està documentat que sempre van fer servir la numerologia catalana o que la Comunidad Autónoma de Aragón hagi agafat les nostres quatre barres per bandera ignorant laveritat històrica que reflecteixen els documents originals.

Per entendre la naturalesa de la unió entre Catalunya i Aragó, és molt important veure que diu, exactament, el contracte matrimonial entre Ramon Berenguer IV i Peronella:

“En nom de Déu.

Jo, Ramir, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, et dono a tu, Ramon, comte i marquès de Barcelona i marquès, la meva filla per muller, amb tot el regne d’Aragó íntegrament, tal com el meu pare, el rei Sanç, i els meus germans Pere i Alfons, no el tingueren mai millor ni posseïren, ells ni ningú a través d’ells, salvats els usatges i les consuetuds que el meu pare Sanç i el meu germà Pere tingueren en el seu regne. I t’encomano tots els homes de l’esmentat regne amb homenatge i jurament, que et siguin fidels en allò que et toca a la teva vida, al teu cos, i a tots els membres que tens al teu cos, sense frau i engany, i que et siguin fidels en allò que toca a tot el regne predit i a totes les coses que s’hi refereixen, salvada la fidelitat a mi i a la meva filla.

Totes aquestes coses sobreescrites, jo, el predit rei Ramir, te les faig talment a tu, Ramon, comte i marquès de Barcelona, que, si la meva filla moria, tu conservis la donació del predit regne lliurement i sense variar-la i sense cap impediment després de la seva mort, si li sobrevisquessis. Mentrestant, si en vida volgués fer-te alguna cessió o donació dels honors [ feus ] i de les defenses [ castells i fortificacions ] del sobredit regne, que així sigui fermament i sense modificacions sota la fidelitat dels homes. I que jo, el predit rei Ramir, sigui rei, senyor i pare en el predit regne i en tots els teus comtats mentre em plagui.”

Més clar i contudent, impossible. Ras i curt, el document diu que a partir d’aquell moment Ramon Berenguer IV és rei d’Aragó a tots els efectes, que tots els aragonesos li deuen obediència (sempre que no vagi en perjudici del mateix Ramir II o de Peronella, és clar) encara que ell conservarà la dignitat reial tan a Catalunya com a Aragó (fet lògic i normal); confirma qualsevol donació que en el futur Peronella volgués fer a Ramon Berenguer del seu patrimoni particular i, atenció! estableix que si Peronella moria abans que Ramon Berenguer, aquest conservaria el títol de rei d’Aragó sense ‘cap impediment’. Això vol dir que si Ramon Berenguer IV hagués enviudat de Peronella sense fills i s’hagués tornat a casar i tingut un hereu legítim amb un altre dona, aquest, sense ni una gota de sang de la dinastia reial aragonesa, hauria pogut, perfectament, heretar el regne d’Aragó, ell i els seus successors.

I d’aquesta manera Ramon Berenguer IV va esdevenir rei d’Aragó, va annexionar-lo a la seva Corona, la qual cosa demostra la impropietat i el desencert del nom ‘Corona d’Aragó’ al referir-se al conjunt de regnes que, sota la sobirania del rei català, formaven la confederació catalana, ja que català era el seu rei, català era l’idioma escrit i parlat del rei i de la família reial i catalans eren els que dominaven l’economia, la política, el comerç, l’exèrcit, la marina, etc.

En el retrat al·legòric de l’esmentat i trascendent casament que us presentem a sota, es veu com Peronella llueix al seu costat la bandera d’Aragó i com Ramon Berenguer IV llueix els quatre pals que eren el senyal del comte de Barcelona,  els quatre pals que, des de llavors, han dut els sobirans de Catalunya sense deixar de ser reis d’Aragó. En canvi, fora d’Aragó, mai van lluir les armes d’Aragó.

L’annexió va ser clara, contundent, inequívoca, fins el punt que el rei dels aragonesos va passar a ser el rei de Catalunya (encara que el títol formal no existís) i la bandera aragonesa va passar a ocupar un paper totalment secundari,

Va ser Catalunya, per tant, qui es va annexionar Aragó i no a l’inrevés, com explica la historiografia oficial proespanyola.

Carles Camp

NOTA

El text del contracte matrimonial de Ramon Berenguer IV i Peronella ha estat extret de:

Maria Josep Estanyol i Fuentes, Els jueus catalans. Barcelona, 2009, p. 223

Que al seu torn el va extreure de:

Jordi Galofré, Documents de Catalunya. Recull de textos històrics. Barcelona, 1990, p. 49-50