Salvador Cardús. Esperances i poca fe

Sóc dels que creuen que la independència de Catalunya no tan sols és desitjable, sinó que és possible. Fins i tot crec que s'ha engegat un moviment de fons a favor de la independència, sòlid però de dimensions encara modestes, que arrenca del profund convenciment que, a la vista d'allò a què ens convida Espanya, aquesta és l'única sortida racional i digna. I crec que l'independentisme que ara creix és nou: incorporacions fermes, lideratges incipients, idees tendres. Un independentisme més cívic que estrictament polític, com el que representava ERC. En definitiva, noves esperances en un país que encara confia poc en ell mateix... Tot convida a tornar a cantar la vella i extraordinària cançó (1964) de Raimon D'un temps, d'un país: “Cante les esperances, i plore la poca fe”, i que podria esdevenir ben bé l'emblema d'aquests nous temps de represa nacional.

Però, amb la mateixa convicció, sabem que la independència no és un destí que hagi d'arribar passi el que passi ni, és clar, que estigui a punt de caure'ns del cel. Pot no arribar mai, podem perdre'n l'oportunitat i, segons quin perfil polític acabés presentant, pot arribar a deixar de ser una aspiració raonable per als catalans. No tots els independentismes ni totes les independències són santes i bones. O la independència està vinculada a unes aspiracions ètiques i socials admirables i universals, a un projecte de progrés material i moral que s'afegeixi al del conjunt de la humanitat, o l'esforç titànic que exigirà no tindrà cap sentit.

En qualsevol cas, cal tenir molt en compte que la independència, quan arribi, haurà estat resultat d'un procés complex, responsable, molt ben pensat i construït, fet sense urgències i bastit damunt de les millors energies del país. La plenitud nacional dels catalans –sí, també penso en la resta de Països Catalans– només pot arribar com a expressió de plenitud democràtica. I això vol dir aconseguir una majoria política que som lluny de tenir ara mateix. Una majoria, d'altra banda, que no tan sols s'expressa amb el resultat electoral d'un sol dia ni d'un referèndum, sinó que implica l'adhesió favorable prèvia de les voluntats de la majoria d'agents socials sobre els quals es trena una societat avançada com la catalana. No són les estructures polítiques institucionals les que sostenen un país, sinó les seves empreses, les seves organitzacions cíviques, els seus professionals, els seus artistes i creadors. I sense tot aquest suport, ni una gran majoria independentista al Parlament no faria un país sobirà. Tenim molta feina per fer, i cal fer-la molt ben feta.

Lamento molt haver de tornar a repetir idees dites i repetides fins a l'avorriment. Però és que a la vista de l'esbojarrament amb què alguns moviments, partits, plataformes i ectoplasmes independentistes –uns d'arnats i d'altres de fets i deixats estar– s'han llançat al damunt d'una hipotètica onada de vot independentista, és clar que hi ha qui ha perdut l'enteniment. Tranquils: a les properes eleccions no ens hi juguem la independència de Catalunya. Els “ara o mai”, s'acaben amb “mai”. I si jo tingués cap responsabilitat política en aquest espai polític, aquestes eleccions les deixaria passar de llarg. Les improvisacions es paguen cares i porten a una de les situacions que més incomoden els catalans: a fer el ridícul.

Pel meu parer, tot ve d'una mala interpretació dels esdeveniments dels darrers temps. L'èxit de les consultes per a la independència, tot i la claredat de la pregunta que s'hi feia, es deu a diversos factors que no tots parteixen d'un mateix sentiment polític ni tots conflueixen en un mateix objectiu situat en el mateix moment. N'hi ha que se n'han apropiat, abusivament, simplificant-ne el sentit a favor del seu projecte personal. En tinc prou testimonis com per atrevir-me a dir-ho. I és el cas de la manifestació del 10 de juliol: de la fàcil confluència “contra” alguna cosa precisa –en aquest cas, la sentència del Tribunal Constitucional– mai no se'n pot deduir la unitat a favor d'una mateixa resposta. Algú es va inventar que, amb la manifestació, els catalans exigien unitat a favor... això: a favor de què? No se sap. Els mateixos partits parlamentaris van caure al parany d'una hipotètica demanda d'unitat. Hi havia indignació per la sentència, sí, però també irritació contra la inoperància de la mateixa política, moltes ganes de dir que ja n'hi ha prou de provocacions, una profunda necessitat de sortir del clima depressiu dels darrers mesos... I també els crits d'independència van funcionar com a expressió d'un projecte polític per a alguns assistents, sí, però també com a canalització de tota la resta de malestars de la majoria.

La meva opinió és que les eleccions faran baixar els fums dels oportunistes que han analitzat la realitat catalana amb una eufòria equivocada, i a favor seu. Improvisacions com Solidaritat Catalana, es pagaran cares. Per la seva banda, Reagrupament, l'oferta més madura, va estar badant durant mig any i ara es troba davant d'una ràtzia electoral arrauxada. Que mantingui la calma i la serenitat. La unitat, a hores d'ara, no és la primera urgència del nou independentisme, en contra del que es diu. Ho és el rigor, el gruix, la consistència. Ho és una radicalitat democràtica, que no té res a veure amb unes primàries inventades en una nit d'insomni. I si encara no hagués arribat el moment electoral d'aquesta nova realitat, que esperi, que també és una gran virtut política.