Editorial Setembre 2010: El naixement d'Espanya

Curiosament, tots aquells que fan tants escarafalls i s’esquincen les vestidures pel menyspreu al rigor historiogràfic que suposa el fet que els historiadors catalans parlin de reis catalans o de corona catalanoaragonesa, no tenen cap escrúpol a l’hora d’utilitzar el terme Espanya per referir-se a la península ibèrica anterior al segle XVIII. Tot i que el mot existia i que era utilitzat, cal precisar que bàsicament ho era com a referent geogràfic o amb un ús interessat en la literatura política de caire historicista dels segles XVI i XVII. Més enllà d’aquests usos, podem afirmar, amb rotunditat, que en el sentit de designar una entitat política concreta (un estat) és un terme completament anacrònic que no respon a la realitat històrica del moment.

Així, per exemple, trobem arreu manuals d’història antiga o medieval d’Espanya o referències constants a l’Espanya dels Reis Catòlics que pretenen crear en la ment del receptor la ficció històrica d’una Espanya sempiterna. A finals del segle XV i a principis del s. XVI Espanya, com a entitat política no existeix. A la Península Ibèrica en aquell moment hi conviuen diversos estats: Castella, Aragó (la confederació catalanoaragonesa), Navarra, Granada, Portugal, cadascun dels quals amb les seves estructures estatals (poders executius, sistemes legislatius, administracions) i realitats culturals diferents. I, si en aquell moment no existia, encara menys en els segles anteriors.

En el moment de la descoberta d’Amèrica (1492), hi ha una unió dinàstica entre Castella i Aragó, com a conseqüència de la unió matrimonial entre Ferran  II de Catalunya-Aragó i Isabel I de Castella, no pas una integració d’un dels estats en l’altre o una dissolució de tots dos estats per crear-ne un de diferent. Les lleis d’un estat no s’apliquen a l’altre i el poder d’un monarca no serà efectiu en el de l’altra, malgrat la famosa llegenda del “tanto monta, monta tanto”. Quan mori Isabel, Ferran es retirarà als seus estats patrimonials i a Castella hi regnaran una reina i un rei propis. No serà fins al 1519 que hi haurà, definitivament, un sol monarca per a la major part dels estats peninsulars –tret de Portugal-, en un context polític que alguns especialistes han anomenat de multiestatalitat i que, a més, inclourà territoris de gairebé tots els continents coneguts: serà la monarquia universal.

La manca d’identificació de la realitat política peninsular del període de la dinastia austríaca amb -permeteu-me la llicència- la imatge de marca Espanya es reflecteix perfectament en el fet que no es faci servir aquest terme en les més altes expressions simbòliques de l’estat, com és el cas de les titulatures reials. Els exemples són nombrosos i només en destacarem alguns. Vegeu, per exemple, les primeres línies del Tractat dels Pirineus (1659) que evidencien, com, en un document de la més alta importància diplomàtica, a diferència de l’estat francès on sí que ha triomfat l’ús del terme França per designar una realitat culturalment complexa, el rei Felip III (IV de Castella) apareix com a rei de les Espanyes, no pas d’Espanya.

“Au nom de Dieu le Créateur. A tous présens et à venir, soit notoire, que comme une longue et sanglante guerre auroit depuis plusieurs années, fait souffrir de grands travaux et oppressions aux peuples, Royaumes, Pays et Estats qui sont soubmis à l'obéissance de Tres-hauts, Tres-excellens et Tres-puissans Princes, Louis 14e par la grace de Dieu Roy Tres-Chrestien, de France et de Navarre ; et Philippe 4e par la même grace de Dieu Roy Catholique des Espagnes”

Un altre exemple molt significatiu el trobem en les llegendes que apareixen en les monedes que, en una època sense mitjans de comunicació de masses, eren un dels principals vehicles propagandístics per difondre entre la població la imatge del sobirà i de l’abast del seu poder. Doncs bé, aquest poder que governava els estats peninsulars, independentment dels seus desitjos d’uniformització política, reflectia la realitat política dels seus estats en l’ús de les expressions rex hispaniarum i rex hispaniarum et indiarum respectivament, com podem veure en les imatges de monedes d’època de Felip III (IV de Castella) i Carles II que us presentem.

L’historiador Agustí Alcoberro en un breu article a la revista Sàpiens (núm. 88) titulat “Des de quan s’utilitza el terme Espanya?” afirma que durant l’edat mitjana, “el terme Espanya feia referència a una realitat geogràfica equivalent a l’antiga Hispània romana”, que en època dels Àustria el terme Espanya usat en singular “no era infreqüent en les corts europees, però que de cara endins, els monarques utilitzaven els termes específics de cada regne (...). Aquesta terminologia no es va modificar ni tan sols amb l’arribada de la dinastia borbònica”, contràriament a allò que la nova realitat política uniformista dels decrets de Nova Planta ens pogués fer pensar.

Deduïm, per tant, de tot el que hem dit fins ara que l’ús polític del terme Espanya és bàsicament exògen i reduccionista, és a dir que l’utilitzaven els estrangers, per comoditat o per desconeixement, per referir-se al conjunt d’entitats estatals peninsulars (que en un determinat moment va incloure Portugal) sota la sobirania de la dinastia austríaca. Més enllà d’això, parlar d’Espanya referint-nos a una entitat política concreta és una ficció històrica.

Afegeix, el professor Alcoberro en l’esmentat article que “El primer monarca que s’intitulà rei d’Espanya va ser Josep I Bonaparte (1808), en el context de la guerra del Francès”. Tot i que no podem negar aquest ús, hem de puntualitzar que, fins i tot, Josep I va mantenir una certa ambivalència en la seva titulatura, com podem veure en aquesta moneda seva:

 La primera restauració borbònica va mantenir el model anterior al parèntesi francès i no serà fins ala segona restauració borbònica, amb Alfons XII que el terme i el concepte s’incorporarien definitivament.

En conclusió, com moltes de les tergiversacions de la nostra història, la consolidació del terme Espanya com a expressió d’un concepte uniforme i uniformitzador d’entendre la realitat política peninsular s’ha de datar en una època molt recent, concretament en el darrer quart del segle XIX i no pas, com molts ens volen fer creure procedeix d’una mena de designi diví que enfonsa les seves arrels en la profunditat dels temps. Les raons d’aquest canvi, per altra banda, són clarament identificables: el segle XIX és el moment en què s’està definint amb precisió el nou model d’estat-nació que a Espanya coincidex amb el ressorgiment del nacionalisme català. La voluntat de construir un estat unitari de matriu castellana per sobre de les diferents nacions i cultures preexistents fa inevitable trobar un nom que, deixant de banda qualsevol mena d’ambigüitat, expressi amb claredat la realitat del nou estat naixent: Espanya

Armand Sanmamed

7/09/10