OPINIÓ.

Malgrat que hem contactat amb diversos economistes contraris al procés secessionista, només Francesc Granell ha donat la seva opinió. Pel que fa a la patronal, també han declinat pronunciar-se sobre aquesta hipòtesi de futur adduint que ells no parlen de política i encara menys de fets hipotètics. Finalment, també han refusat prendre posició les grans empreses del país, malgrat que el seu concurs és rellevant en un canvi de rumb polític, argumentant que mai fan judicis polítics. Aquestes són, segons els nostres economistes, les raons de la viabilitat d'una Catalunya independent i l'estructura econòmica del futur estat.

Elisenda Paluzie, doctora en economia per la Universitat de Barcelona, no dubta de la viabilitat d'una Catalunya independent, i a més afirma que «estaria entre els països més desenvolupats del món». Germà Bel, catedràtic d'economia a la Universitat de Barcelona, exposa que l'experiència de països com ara Dinamarca, Finlàndia i Suècia amb volums de població semblants «demostra que la independència és possible».

Francesc Sanuy, exconseller de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat, rebla el clau afirmant que «avui mateix, si Catalunya no fos víctima de l'espoli fiscal més gran de tot Europa, tindria el mateix PIB per capità que la regió de Londres, que és la capdavantera de la UE».

Per Salvador García-Ruiz, economista per la UPF i MBA per la Universitat de Nova York, la pregunta que cal fer és «si Espanya seria viable si Catalunya fos independent», la mateixa que planteja Xavier Roig, professor del màster en globalització de la Universitat de Barcelona.

 

RECONEIXEMENT.

Francesc Granell, catedràtic del departament de dret i economia internacionals de la UB, afirma que la independència no és possible: «Perquè Catalunya sigui reconeguda com a estat cal que tots els països de la UE el ratifiquin i, lògicament, Espanya no ho faria». Per Granell, l'única opció de Catalunya per fer-ho viable és «un procés tranquil i negociat». El rebat amb contundència Antoni Abat, professor de dret constitucional a la Universitat de l'Estat de Nova York, a Buffalo. Abat assegura que «no hi ha cap mena de procediment a la Unió que reguli com s'ha de procedir en un cas de secessió», quan es dóna aquesta circumstància «s'apliquen les normes de dret consuetudinari». En aquest cas s'aplicaria, com també argumenta Paluzie, la Convenció de Viena del 1978 i altres normes de dret internacional. D'entrada, segons Abat, el que es produiria és l'aparició de dos nous estats: Catalunya i una Espanya que ja no és la mateixa que va ingressar a la UE. Ambdues haurien de ser reconegudes com a membres de ple dret i haurien de passar pel mateix procés de reconeixement. Abat cita el cas de Rússia, que va voler heretar els drets internacionals de la URSS però que va haver de negociar amb Ucraïna. Per Abat, «és impensable que Catalunya pugui quedar fora de la UE» i advoca, com Granell, per una transició pacífica.

 

LES EMPRESES.

Què farien les grans empreses catalanes establertes a Catalunya però amb forts interessos espanyols? La majoria d'economistes creuen que s'adaptarien a la situació, sobretot perquè els seus interessos són cada cop més transnacionals. Joan B. Casas, degà del Col·legi d'Economistes, considera que s'adaptarien al procés final però pensa que, d'entrada, no serien favorables al procés de ruptura. Salvador Cardús, doctor en ciències econòmiques per la UAB, afirma que no té «cap dubte» que les companyies catalanes «no tan sols resistirien la segregació sinó que en sortirien beneficiades». Més irònic es mostra Jacint Ros Hombravella, l'economista autor de Més val sols... La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya, que afirma que veu algunes empreses «distretes». Qui té una posició molt dura és Francesc Sanuy, que està convençut que les grans empreses serien contràries totalment a la ruptura, i les compara amb el «xèrif de Nottingham de la recaptació i del drenatge de l'estalvi dels catalans per invertir-lo en el capitalisme madrileny».

 

LA TRANSICIÓ.

Així com en la majoria de qüestions pel que fa referència l'articulació i gestió del nou estat hi ha força unanimitat entre els economistes, els dubtes sorgeixen quan es tracta de visualitzar quin seria el procés de transició entre la situació actual i la de la creació de dos estats separats. És una situació, d'altra banda, difícil de predir. El grup Economistes per la Independència, molt actiu al Facebook, on ja tenen més d'un miler d'amics, considera que «els casos d'independència són comparables amb els casos de divorci entre una parella: el primer pas és el de la negociació (o transició), en el qual s'estableixen els criteris per començar a repartir el pastís». Per aquests economistes, seria imprescindible la presència d'organismes internacionals que «fessin d'observadors i mediadors de la nostra independència». Per ells, «s'ha de perdre la por, perquè l'Estat ja no ens pot enviar els tancs com abans. Espanya en sortiria greument perjudicada si ho fes.» Joan Canadell, secretari general del Cercle Català de Negocis, també opina que caldrà una mediació internacional per fer possible la independència i adverteix que «el procés no serà fàcil».

 

Ho veuen diferent altres economistes: Germà Bel pensa que «en una societat moderna i avançada les solucions han d'arribar per mitjà de l'enteniment i l'acord i s'han de trobar de manera civilitzada». Bel no creu que sigui necessari l'arbitratge de la Unió Europea malgrat que matisa que «haurien d'estar al cas perquè hi tenen molt a dir». En termes semblants s'expressa Elisenda Paluzie, tot recordant que en el cas de la separació de Txèquia i Eslovàquia el repartiment de béns es va fer proporcionalment a la població i sense necessitat de mediació internacional. Amb tot, creu que el cas espanyol podria acabar necessitant suport internacional perquè «serà difícil que s'arribi a acords respectuosos amb Catalunya». Xavier Roig i Salvador García-Ruiz consideren que el període de transició serà llarg i indiquen que «el full de ruta hauria d'estar dissenyat per gent molt preparada». En aquest cas, Roig no creu que, avui per avui, «els que ho haurien de fer tinguin prou nivell».

Qui s'expressa en termes més radicals és, un cop més, Jacint Ros Hombravella, que no veu cap altre camí que «la ruptura».

ELS MERCATS.

Durant anys, un dels motius que esgrimien els defensors de mantenir la cohesió de l'Estat espanyol era la dependència de l'economia catalana del mercat interior peninsular. De fet, economistes com ara Granell encara ho defensen. Diu Granell que «a Catalunya hi arriben moltes inversions perquè formem part d'Espanya» i adverteix que en cas d'una fragmentació «aquest mercat d'importacions es pot perdre, excepte en el cas que arribem a un acord molt clar amb la resta d'Espanya». La resta d'economistes no comparteixen el seu punt de vista i les dades avalen que hi ha un canvi de tendència de l'economia catalana i de la seva relació amb la de la restat de l'Estat. L'economista Jordi Miravet considera que tots aquests anys hem estat sotmesos a un «colonialisme econòmic: una nació ens ha dominat a partir de la recaptació dels impostos i no ha deixat que la nostra economia funcionés per ella mateixa per evitar que ens escapéssim». Per Miravet, «la liberalització del comerç ha convertit el món en el nostre mercat». Les dades dels estudis de Josep Oliver, catedràtic d'economia aplicada de la UAB, avalen aquest canvi de tendència. Deia Oliver recentment que les vendes de Catalunya a l'estranger s'espera que aportin el 2010 un 1,1% al PIB català, mentre que les vendes a Espanya reduiran la seva aportació a un 0,2%. El creixement de les exportacions catalanes es deuria a la forta presència d'empreses industrials a Catalunya que estan aprofitant l'estirada del consum del mercat europeu.