A. Sanmamed. Perpinyà, seu papal el 1408

Durant el segle XIV, la influència del regne de França sobre la institució més important de la cristiandat catòlica va ser decisiva. L’any 1305, Climent V va ser escollit papa gràcies al suport rei francès Felip IV que el va utilitzar com a instrument dels seus interessos polítics en temes tan importants com, per exemple, l’anorreament de l’orde del Temple.

L’any 1309, amb l’excusa del clima d’inseguretat que es vivia a Roma, Climent V va traslladar la cort papal a Avinyó ciutat que, tot i no formar part del regne de França, pertanyia a la dinastia francesa dels Anjou. Entre 1309 i 1376, Avinyó va ser la seu pontifícia. No ens ha d’estranyar, per tant, que tots els papes d’aquest període fossin francesos.

L’any 1376, el papa Gregori XI va decidir tornar a Roma, on va arribar el mes de gener de 1377. Poc més d’un any després del seu retorn, el 27 de març de 1378, Gregori XI moria. L’elecció del nou papa Urba VI no va agradar ni al rei de França ni als angevins napolitans que van forçar l’elecció del cardenal Robert de Ginebra com a papa, amb el nom de Climent VII. S’iniciava, d’aquesta manera, el Cisma d’Occident que dividiria, durant més de quaranta anys, l’església i els estats catòlics entre els partidaris del papa de Roma (Sacre Imperi, Polònia, Hongria, Portugal, Anglaterra, Flandes i molts estats italians) i els del papa d’Avinyó (França, Nàpols, Navarra, Castella, Savoia, alguns prínceps de l’Imperi enfrontats a l’emperador i Escòcia).

En un primer moment, el monarca català Pere III es va mostrar neutral. Els seus successors Joan I i Martí l’Humà, però, s’acabarien decantant per Avinyó. Possiblement, la importància del suport de la monarquia catalana a la causa avinyonesa ajudaria al fet que un súbdit d’aquesta monarquia, l’aragonès Pero Martínez de Luna, fos escollit successor de Climent VII, amb el nom de Benet XIII, el primer dels tres papes súbdits de la monarquia catalana.

L’any 1398, França va retirar el seu suport al papa d’Avinyó. Aquell mateix any, la ciutat va ser ocupada per un exèrcit comandat per Geoffrey Boucicaut, germà del mariscal de França i Benet XIII va quedar assetjat al palau papal. El decidit suport diplomàtic i militar (amb l’enviament, fins i tot, d’una flota que va remuntar el Roine fins a Arle) del rei Martí l’Humà va permetre la continuïtat del papa avinyonès, tot i que en situació de confinament de facto.

L’any 1403, Benet XIII va poder fugir d’Avinyó i es va refugiar en territori provençal. Entre 1404 i 1408 Benet XIII va dur una vida itinerant i va residir a Marsella, Gènova, Savona, Mònaco i Niça, mentre intentava reunir els suports diplomàtics i militars necessaris per entrar a Roma i ser reconegut com a únic successor de sant Pere. Mentrestant, els dos col·legis cardenalicis formats per cardenals contraris als dos papes enfrontats van pactar la via conciliar per resoldre la situació, mitjançan la convocatòria d’un concili que deposaria els dos papes i n’elegiria un de nou, que seria reconegut per tot el món catòlic.

Per avançar-se a la jugada, i donat el clar suport de la monarquia catalana a la seva causa Benet es va refugiar, l’any 1408, en territori català, concretament a Perpinyà, on va convocar un concili aquell mateix any per tal que el ratifiqués com a pontífex. Benet va establir la seva residència al castell reial de Perpinyà. El concili que es va celebrar entre el 15 de novembre de 1408 i el 26 de març de 1409 va proclamar, finalment, la legitimitat de Benet XIII També Perpinyà va ser l’escenari de la trobada entre l’emperador Segimon, el rei Ferran I i Benet XIII, el 1415 en què l’emperador i el rei van intentar convèncer Benet perquè abdiqués. No ho van aconseguir i Benet va marxar cap a Cotlliure on va embarcar cap a Peníscola on moriria el 1422. Des de 1408 fins a la seva mort Benet XIII va residir en territoris de la monarquia catalana, entre altres llocs a Barcelona on el rei Martí li va cedir el palau reial major.

El paper jugat per Catalunya en el Cisma d’Occident que, més enllà de la seva transcendència religiosa és un conflicte d’interessos al més alt nivell, posa de relleu la irrupció de Catalunya com a gran potència política europea al costat del Sacre Imperi Romanogermànic i de França, àrbitres absoluts fins aleshores dels grans afers de l’occident cristià.

Armand Sanmamed

21/09/10