A. Sanmamed. El poder de l'estat de Castella al llarg de la història (part 1)

REALMENT CASTELLA HA ESTAT TAN PODEROSA COM ENS HAN FET CREURE?

Televisió de Catalunya, amb motiu de la Diada 2010, ens va obsequiar un cap de setmana historicista amb la transmissió de fins a tres documentals sobre la història de Catalunya. Un d’ells, del qual ens en varem fer ressò a la nostra web, feia referència a les investigacions al voltant del cadàver del rei Pere II; era més aviat un documental de divulgació de les diferents disciplines que auxilien la història. Els altres dos, de caire més historiogràfic, tenien l’originalitat que el conductor/presentador era un antic president de la Generalitat: Catalans contra Napoleó era conduït per Jordi Pujol i Jaume I, memòria d’un rei, per Pasqual Maragall. Diversos historiadors del país, entre altres personalitats de relleu, compartien la narració dels fets i exposaven els seus respectius punts de vista.

Més enllà dels personatges i dels fets concrets que s’hi narraven, va ser una gran oportunitat per reflexionar sobre quins són els fonaments sobre els que s’aixeca la nostra consciència històrica com a poble, per copsar quins són els elements comuns arrelats en el nostre, si em permeteu la llicència, inconscient històric col·lectiu, tan profundament solidificats i transmesos generació rere generació que acaben per esdevenir autèntics arquetips nacionals. En una dimensió més personal, els documentals també van ser una ocasió immillorable per comprovar com l’aprenentatge o l’assumpció d’aquests llocs comuns ens marca tan decisivament que pot arribar a condicionar la nostra percepció crítica de la realitat, fins i tot en casos en què la pròpia trajectòria personal intel·lectual o política ens hauria de fer entrar en col·lisió.

Permeteu-me que il·lustri els meus arguments amb un dels molts exemples que ens van fornir els documentals esmentats, concretament a l’expressat per un dels historiadors participants del documental sobre la vida de Jaume I. Un historiador es referia al fet que una de les motivacions que van impulsar aquest rei era la prevenció que tenia d’enfrontar-se o provocar la poderosa Castella. Aquesta percepció, la de la poderosa Castella respecte a la petita Catalunya, la tenim tan profundament arrelada que arriba a crear-nos una mena de complex d’inferioritat tremendament útil per al manteniment d’un cert status quo polític. La tenim tan arrelada que la donem per científicament vàlida sense parar-nos a comprovar si, efectivament, mai es va correspondre amb la realitat. Però la pregunta és: realment Castella va ser tan poderosa durant l’edat mitjana i principis de l’edat moderna, fins al final del regnat de Ferran II el Catòlic?

La primera dificultat que m’he trobat a l’hora d’estudiar aquest punt és el de definir clarament l’adjectiu poderós/a referit a un territori. Què fa que un determinat estat sigui considerat poderós: la seva mida? És més poderós un estat amb un gran territori que no pas un amb un territori petit? És més poderosa Ucraïna que Suïssa? És la demografia l’element clau per determinar el poder d’un estat? És, per tant, més poderosa la Xina que el Vaticà? O, potser el poder rau en la seva capacitat militar? Va ser més poderosa l’antiga URSS que l’Afganistan? O el poder d’una nació rau en la seva influència cultural o econòmica. És més poderosa la Unió Europea o els EUA?

Cap de les preguntes té una resposta simple. Potser perquè el poder mai és absolut i depèn de les circumstàncies o perquè el poder depèn de la suma de tots els factors esmentats i les circumstàncies? Com que no podem escollir en exclusiva cap d’aquests factors com a definitori del grau de poder d’un territori respecte d’un altre, només ens queda una opció raonable: la d’una anàlisi comparativa de tots els factors.

Comencem per la influència. Com podem mesurar el grau d’influència política de Castella a nivell internacional? Un dels criteris que podríem establir podria ser la influència sobre la institució més important del món cristià: el papat.

Dels 265 papes que hi ha hagut, des de sant Pere fins a l’actual Benet XVI, la major part han estat italians, exactament, 212. El poder terrenal que més va influir sobre l’elecció dels papes durant l’edat mitjana va ser, sens dubte, el Sacre Imperi Romà i Germànic. L’altre gran poder va ser el regne de França. Té una certa lògica, ja que totes dues entitats polítiques són les successores de l’imperi de Carlemany i, com a tals i pel poder polític que van anar atresorant, el seu ascendent sobre la cristiandat va ser decisiu durant molts segles. Bé doncs, el nombre de papes “francesos” és 17. Aquesta xifra caldria garbellar-la amb cura perquè pot incloure papes com Gerbert d’Orlhac que era occità i va néixer quan encara faltaven més de 200 anys perquè la seva terra passés a formar part del regne de França. A més, cal tenir en compte que 7 d’aquests papes francesos van ser escollits en el període en què el papat era a Avinyó i en què la influència francesa sobre la seu de sant Pere era inqüestionable. Veiem que el poder terrenal sovint tenia més força que l’esperit sant en l’elecció papal.

Per tant, sembla que la influència per intervenir en l’elecció d’un papa podria ser un bon indicador per mesurar el poder d’un estat europeu medieval. Va tenir la monarquia catalana prou poder per influir en l’elecció d’un papa? És evident que sí, com ho demostra el fet que Calixt III i Alexandre VI de la família valenciana dels Borja, dos papes “estrangers”, s’imposessin a desgrat de la noblesa romana. Caldria afegir, encara, un tercer papa o “antipapa” com alguns el denominen. Es tracta de Benet XIII, de la família aragonesa dels Luna, segon papa d’Avinyó durant el cisma d’occident que va dividir l’església i els estats catòlics entre els partidaris del papa resident a Roma (Sacre Imperi, Polònia, Hongria, Portugal, Anglaterra, Flandes i molts estats italians) i el papa resident a Avinyó (França, Nàpols, Navarra, Castella, Savoia, alguns prínceps de l’imperi enfrontats a l’emperador i Escòcia). En un primer moment –el cisma va començar el 1378-, el monarca català Pere III és va mostrar neutral. Els seus successors Joan I i Martí l’Humà, però, es decantaren per Avinyó i, “curiosament”, Benet XIII va ser elegit papa en morir el seu predecessor Climent VII. Quan els francesos van decidir deixar de donar suport al papa d’Avinyó, Benet XIII es va refugiar a Catalunya (1408). La monarquia catalana va ser, doncs, un altre dels poders terrenals que va poder jugar un paper de primera divisió en la resolució del Cisma d’Occident en el gairebé sempre inaccessible joc de la cadira de Sant Pere.

I Castella? Doncs, ni rastre de cap papa castellà. L’intent de certa historiografia espanyola d’apropiar-se del papa Petrus Hispanus que va regnar amb el nom de Joan XXI, va ser corregit per la història, gràcies al fet que Portugal va recuperar la seva independència el 1640. Ni tan sols en el moment del cisma d’occident, Castella va jugar un paper important, i aventuraria a dir que, com en moltes altres ocasions, Castella és una mera comparsa de França (i, potser d’aquí li ve el seu “gran poder”).

Armand Sanmamed

23 de setembre de 2010