D. Ibànyez & Carles Camp. La bandera d'Aragó

Aquest és el famós retrat de la reina Peronella d’Aragó i el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona. L’original fou obra de Filippo Ariosto, pintat el 1586 per al Saló Reial del Palau de la Generalidad del Reino de Aragón i va ser destruït el 1809 durant la Guerra del Francès en els setges de Saragossa. El que ara es pot contemplar és una còpia barroca.

Seria més correcte dir que "es podria contemplar", ja que del Palau del Buen Retiro de Madrid va passar al Museu del Prado, on el tenen convenientment amagat en els sòtans de la institució, lluny de mirades que podrien col·locar Catalunya i Aragó en el lloc que a cadascú els correspon a la Història.

Aquí veiem d’una banda Ramon Berenguer IV amb els seus atributs de Comte de Barcelona sota les armes del seu llinatge, és a dir, quatre pals de gules (vermells) sobre fons d’or (daurats), i d’una altra banda la Reina Peronella amb els seus atributs reials i sota el que, almenys des del segle XIII es consideraven les armes del llinatge reial aragonès: fons d’argent (gris), amb la creu de Sant Jordi amb quatre caps de moro (així s’anomenen aquests caps en heràldica) en cadacun dels quarters, conjunt anomenat Creu d’Alcoraz. Es troba documentada per primer cop el 1281 com a divisa personal de Pere II, i considerat, des de Pere III, formalment com a armes d’Aragó en un moment en el que l’extensió de l’imperi català, format per diversos regnes, demanava clarificar quines eren les armes de cadascú. Des del segle XIV aquest signe va quedar lligat al llinatge del Casal de Barcelona. I en el segle XVI, com veiem, els mateixos aragonesos sabien quines eren les armes del seu Regne, diferents de les de Catalunya.

És sabut que sempre els reis de Catalunya (amb el títol de comte de Barcelona) i reis d’Aragó alhora varen sempre lluir la seva ensenya catalana per sempre més.

No s’ha de caure en estèrils jocs de paraules ni embolics semàntics que duen a la falsa conclusió que, pel fet de no tenir el títol, Ramon Berenguer IV no podia ser rei ni de Catalunya ni d’Aragó, i que els seus descendents només podien ser reis d’Aragó i no de Catalunya, quan tots ells varen ser monarques efectius d’ambdós regnes. A la cancelleria catalana el sobirà de Catalunya firmava "lo Rei" i els documents deien "plau al senyor rei" en afers que només afectaven Catalunya.

Són molt nombrosos els exemples, des de l’Edat Mitjana fins ara, de múltiples regnes on el rei no en tenia el títol, malgrat ser-ho, i tenir en canvi els títols de Comte, Duc, Príncep, Gran Duc, entre d’altres. Avui en dia, per exemple, el rei de Mònaco té el títol de Príncep, el rei de Luxemburg té el títol de Gran Duc, i no per no tenir el títol específicament de Rei ningú els discuteix que siguin els monarques dels seus respectius Regnes.

Un altre exemple gràfic del que aquí s’explica és la següent pintura, del segle XVII. En ella s’hi distingeixen clarament, entre les altres que formaven part de la Confederació, la bandera de Catalunya i la bandera d’Aragó, totalment diferents.

Fent un petit parèntesi diré que cal destacar-hi que, entre els diferents Regnes, s’hi compta el de Navarra, conquerit militarment per Ferran II el 1512, i que la historiografia oficial sempre ens ha dit que després d’aquesta conquesta fou incorporada a Castella, fet impossible perquè a partir de 1512 varen haver-hi virreis a Navarra, figura inexistent al Regne de Castella, i aquí tenim un document gràfic que contradiu la versió oficial. Sobre aquesta qüestió parlarem en un altre article.

Apotesoi heràldica del comtat de Barcelona (1681)

Apoteosi heràldica del comtat de Barcelona (1681). Pintura conservada al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona que reprodueix amb detall les armes dels territoris que en diverses èpoques han format part d’aquest comtat. D’esquerra a dreta, Principat de Catalunya i regnes de València, Mallorca i Menorca, Eivissa, Nàpols, Barcelona, Sicília, Jerusalem, Sardenya, Navarra i Aragó. [© MHCB-447]

Aragó es representa a dalt a la dreta, en petit, com un territori mes, representat per la "Cruz de Alcoraz”, tal i com he explicat més amunt.

Aquestes dues proves gràfiques, si és que en calien, documenten que Aragó tenia i té la seva pròpia bandera, diferent de la catalana, segons reconeixien els mateixos aragonesos quan lluïen el primer dels retrats en el seu propi Palau del Consejo General de Aragón en el segle XVI, i que, per tant, l’actual ús de les quatre barres catalanes com a bandera de la Comunitat Autònoma d’Aragó és una aberració.

Per acabar-ho d’arrodonir aquí tenim on varen néixer els descendents de Ramon Berenguer IV i Peronella:

Alfons el Cast (Sant Pere de Vilamajor, 1154 - Perpinyà, 1196)

Pere El Catòlic (Barcelona, 1174 – Muret, 1213)

Jaume el Conqueridor (Montpeller, 1208 – València, 1276)

Pere el Gran (València, 1240 – Vilafranca del Penedès, 1285)

Alfons el Franc (València, 1267 – Barcelona, 1291)

Jaume el Just (València, 1267 – Barcelona, 1327)

Alfons el Benigne (València, 1299 – Barcelona, 1336)

Pere el Cerimoniós (Balaguer, 1267 – Barcelona, 1387)

Joan el Caçador (Perpinyà, 1350 – Foixà, 1396)

Martí l’Humà (Girona, 1356 – Barcelona, 1410)

No hi ha ni un aragonès en els reis d’Aragó: cap d’ells va néixer a l’Aragó !

Si a tot plegat hi afegim que tots ells tenien com a casa familiar el Palau del Tinell a Barcelona, que en català s’escrivien els documents de la Cort, excepte els que feien referència al Regne d’Aragó que s’escrivien en aragonès (quan no s’usava el llatí, és clar), que Jaume I i Pere III varen escriure, o fer escriure, les seves respectives cròniques en català, es pot donar per tancada la falsa polèmica oberta pel nacionalisme espanyol i altres elements reaccionaris.

Daniel Ibànyez & Carles Camp