Jaume Argerich. Trilerisme fiscal

El governador del Banc d'Espanya fa temps que s'ha aficionat a parlar de qualsevol tema sempre que no tingui res a veure amb les seves responsabilitats. Amb gran desvergonyiment, s'ha presentat al Congrés i sense dir ni piu dels forats del sector financer, els ha clavat als diputats un discurs de 10 pàgines on deixa verds treballadors, pensionistes i govern i reclama sacrificis per fer front a la crisi que ha creat el sector que ell havia de vigilar. La millor defensa és un bon atac.

Una de les propostes del governador és limitar el dèficit de les autonomies, ja que, segons diu, algunes no han retallat la seva despesa com l'Estat ho ha fet. No és una idea nova, però obvia una variable clau: és l'Estat el que reparteix els diners a les autonomies i decideix unilateralment quina part del dèficit “ventila” a les autonomies, amb un rol de jutge i part. En aquesta descentralització administrativa, les autonomies són financerament irresponsables en no controlar els seus ingressos.

La divisió de competències fa que quedin en mans de les autonomies les despeses més susceptibles de disparar-se en crisi (sanitat, educació i assistència social) i que l'Estat es reservi les partides més estables (defensa, exteriors) i la despesa discrecional que dóna vots o poder (foment). A més, l'Estat reparteix els diners de forma desigual, amb la paradoxa que hi ha comunitats que s'han d'endeutar perquè no en tenen i d'altres que els en sobren. Si l'Estat i les comunitats sobrefinançades han retallat més la despesa no vol dir que siguin bons alumnes, més aviat al contrari.

Catalunya té 20.000 milions de dèficit fiscal, un 10% del PIB. Com que l'Estat s'emporta aquests diners, el sector públic és el més reduït, amb la ràtio més baixa de funcionaris per habitant. En canvi, el que malbarata i té un 30% de funcionaris i fa AVEs de Madrid al no-res ho té fàcil per reduir el dèficit; només cal parar de fer bestieses un parell d'anys mentre segueixi entrant la solidaridad dels catalans. El que proposen ara és una nova variant d'allò tan català de cornut i pagar el beure. No només se'ns emporten els nostres diners com fins ara, sinó que els utilitzen per sanejar els seus números i dir-nos insolvents.

Al cap i a la fi, tot casa bé amb els principis del mateix Fernández Ordóñez: premiar el culpable i castigar qui treballa. Qui millor que un home que ha drenat els recursos públics per tapar els errors dels seus serveis de supervisió per erigir-se en portaveu d'aquest moviment per la “consolidació fiscal”? Gloriós eufemisme.

Què pot fer-hi la Generalitat? Tornar les competències deficitàries a l'Estat, quedant-nos la facultat legislativa. Que es quedin ells sanitat i educació, junt amb els diners que diuen que haurien de gastar, i ja veuran com es saneja la Generalitat al mateix ritme que s'endeuta l'Estat. Amb els tramposos com Fernández s'ha de fer servir els seus mètodes. I és que un triler és un triler, o fiscal o financer.