Rafel Carril. València: la ciutat-nació?

En el seu blog Terradelfoc, Rafel Carril escriu una interessant reflexió sobre la naturalesa nacional dels valencians que reproduïm a continuació:

 

 

Com que no hi ha moltes altres voluntats de participar al debat i, a més, desfer-nos de la indeleble València és, no sols difícil, sinó agosarat, deixeu-me que insistisca pel camí enfilat per l'article anterior. Per començar, vos propose un cultisme per distingir els habitants de València ciutat dels habitants del regne o el país en aquells contextos en que no quede clar. Anomenarem Valèntia a València ciutat d'acord el seu origen romà i valentins als seus habitants. I utilitzarem València i valencians quan ens referim al país i als seus habitants (No pretenem aconseguir un ús generalitzat, només és una eina alternativa per explicitat el que es diu).
 

És clar que aquesta confusió entre els valentins i els valencians s'ha basat en gran mesura en l'existència del Regne de València. Com que parlàvem del Regne de València, aleshores pareixia que hi havia també una "pàtria" comuna i això s'ha interpretat modernament com una "nació". No és un cas aillat. Com bé assenyala Joan Cavaller al seu llibre Teoria de les Nacions, aquest tipus d'errades naix de la preeminència que atorguem a la política per damunt de la cultura des d'època grega. Pensem que n'hi ha un poble perquè hi ha una organització política. Però això és massa suposar. Abans de desfer-nos de la mentida d'Espanya, hem de desfer-nos de la mentida de Valèntia o no eixirem mai d'aquest grandiós embolic.

El cas de Valèntia, és el de les ciutats estat. D'aquestes en tenim exemples destacats a Grècia, però també al llarg de la història (Venècia). Moltes d'aquestes ciutats-estat han derivat en un imperi convertint-se elles mateix en metròpoli. Atenes i el seu imperi marítim són un exemple. També ho és Cartago. I sobretot ho és Roma, la ciutat-estat imperial per excel·lència. Però el que és insòlit, és aquesta mascarada de ciutat-nació que és dóna en València, a la qual, paradoxalment, sempre acaba renunciant davant Madrid. Valèntia, ni és ciutat-nació, com la seua retòrica pretén inscriure interessadament a les nostres complaents ments, ni vol ser-ho (per Madrid), ni pot ser-ho. En primer lloc, per l'esmentat poder irradiat des de Castellà, però també per què les ciutats són un punt (potser estratègic, però un punt). Mentre que la nació està més vinculada a un territori que li es previ i dins del qual es troba inserida. La ciutat era Roma, però la llengua, la cultura i el territori eren el llatí. En el cas dels atenienses, per exemple, aquestos sabien que eren de la poderosa ciutat d'Atenes, però per damunt d'això, sabien que eren grecs i que parlaven grec. Aquest no és el cas de molts valentins. Però el que és més sorprenent, és que tampoc és el cas de molts valencians (del País) que no sols neguen la llengua que parlen (català) sinó que, confonent els significats, es creuen valentins (és a dir, valencians com els habitants de la ciutat) quan en realitat són valencians (subdits de Valèntia). El cas seria semblant al molts ibers, gals, celtes, jueus, grecs, etc que acaben assimilant-se als romans i sentint-se romans. Però en aquestos casos, es pot explicar, sovint, per l'adquisició de la ciutadania romana. Altrament, en el cas valentià, s'ha de parlar d'una mena de servilisme o síndrome d'Estocolm col·lectiu. Com una part pot haver-se constituit en el tot? En dir-nos valencians (és a dir valentins), sense ser-ho, incorrem en un procediment retòric: la metonímia. Anomenem a una part del territori, Valèntia, com si fora el conjunt. I si recurrim al procediment retòric, que, com a tal, està dirigit a convencer i dominar, és perquè nosaltres, com a dominats, ja el tenim dins, interioritzat.