Carles Camp. Revoltes catalanes abans de l’any 1000 (1)

Introducció

Des de la unió dinàstica de les famílies reials catalana i castellana el segle XV, i molt especialment des de l’inici de les polítiques centralistes castellanes al final del segle XVI durant el regnat de Felip I (II de Castella), han sovintejat les revoltes catalanes contra aquest domini estranger del nostre país. Els catalans mai hem suportat de grat el jou d’una fiscalitat i d’una imposició cultural forana que vol assimilar-nos i fer-nos desaparèixer com a nació.

En efecte, la llista d’enfrontaments és molt llarga: des dels protagonitazats per la Generalitat contra els monarques de la casa Trastamara, contra els successius virreis o contra la Inquisició des del 1487; pels nobles rebels (anomenats i considerats simples ‘bandolers’ per la historiografia oficial) contra els exèrcits reials; fins a la Guerra de Separació del 1640.

Després del Tractat dels Pirineus, el 1659 que va posar fi a la Guerra de Separació i va suposar la divisió de Catalunya, al Rosselló, Conflent i Vallespir es va produir la revolta dels Angelets de la Terra contra els francesos que va ser reprimida brutalment.

Després va venir la guerra de Successió, que no va acabar el 1714, sinó que es va prolongar amb les confrontacions liderades per en Pere Joan Barceló (a) Carrasclet contra castellans i botiflers.

Pel que fa al segle XIX, cal dir que, dels 81 anys que van des de la fi de la Guerra del Francès el 1814, fins al 1900, Catalunya en va viure 60 en estat de setge. Les agitacions i guerres van ser gairebé ininterrompudes. Cal recordar que una de les reivindicacions bàsiques dels carlins era la recuperació dels Furs, les lleis catalanes usurpades per la força de les armes. De fet, del carlisme va néixer, en bona part, el catalanisme polític.

Durant el segle XX, comptabilitzem diversos intents catalans d’independitzar-se d’Espanya: l’intent militar de Francesc Macià de 1926, la proclamació de la República Catalana, el 1931 i de l’Estat Català, el 1934. Des de llavors, els catalans no hem deixat de lluitar, gairebé sempre per vies pacífiques, contra l’ocupació forastera que ofega la nostra economia i persegueix el nostre idioma i la nostra cultura.

Aquesta voluntat dels catalans, o si voleu, dels habitants de les terres que més tard coneixerem com a Catalunya, de preservar un sentit d’identitat propi no és cosa dels darrers segles. El sentiment que els feia de molt mal suportar el fet de saber-se governats per gent i lleis estrangeres el trobem ja molt abans que Catalunya assolís la seva independència, el 987, com veurem tot seguit.

Les revoltes en temps dels romans

Els nostres avantpassats ibers van resistir-se molt al domini de cartaginesos, primer, i dels romans, després. El tracte poc diplomàtic, arrogant i abusiu que els cartaginesos van donar als ibers, especialment el segrest de familiars dels germans d’Indíbil i Mandoni i d’altres cabdills ibers, ilergets principalment, va fer que aquests canviessin de bàndol i decantessin la balança a favor dels romans en contra dels cartaginesos. Immediatament, però, els ibers es van adonar que els romans pretenien una invasió militar i una annexió de les nostres terres a l’imperi romà, i no hi van estar d’acord.

Així va començar la Primera Guerra Ibera, el 206 a.C., en què Indíbil va ser derrotat pels romans[1]. Hi va tornar a la Segona Guerra Ibera, el 205 a.C., sense èxit on, a més, Indíbil va trobar-hi la mort[2]. Poc després, el 200 a.C., va haver-hi la Tercera Guerra Ibera, amb rebel·lions generalitzades, durament reprimides pels romans[3]. Però els ibers no es van rendir i, el 197 a.C., van iniciar una forta revolta, la Quarta Guerra Ibera. Davant d’això, Roma va enviar Marcus Porcius Cato al capdavant d’un poderós exèrcit que va desembarcar a Emporion el 195 a.C. i va sotmetre el país a una duríssima repressió, amb ciutats destruïdes, muralles enrunades, crucifixions i execucions massives, esclavatge dels resistents, saquejos i altres mostres de “civilització” romana[4]. Malgrat el fortíssim càstig rebut el 193 a.C. comença la Cinquena Guerra en una rebel·lió contra la forta pressió fiscal i les apropiacions de terres per part dels romans va desembocar en la Cinquena Guerra Ibera[5].

És segur que en dècades posteriors hi van haver més revoltes. Hi ha molts indicis que així ho fan entendre, el que passa, però, és que cap d’elles va ser recollida per cap historiador ni cronista d’aquells temps.

No cal dir que totes aquestes guerres van acabar amb victòria romana. Però per als romans no va ser, en absolut, una victòria fàcil i ràpida malgrat la seva superioritat militar i el fàcil accés cap al nostre país. Hi van haver d’esmerçar molts esforços i  molts anys de guerres per aconseguir-ho.

Fora de Catalunya, però en territori iber, a Tolosa de Llenguadoc va haver-hi, el 109 a.C., una nova guerra amb la revolta dels ibers tolosans, que va acabar amb la seva derrota i el saqueig de la ciutat pels romans, incloent-hi els grans tresors que hi havia al temple d’Apol·lo[6].

La Pax Romana fou imposada en tot el territori iber i va començar l’aculturació del nostre territori i l’abandó de la llengua ibera, la romanització. Però això ja és un altre tema.

Carles Camp

L’autor agraeix a Joan Cavaller la seva informació sobre les revoltes iberes: Teoria de les Nacions, llibre 1, pp. 363-ss.