Joan-Lluís Lluís. Revolució francesa i independència catalana

Al segle XIX, l'historiador Alexis de Tocqueville va explicar que la Revolució francesa havia tingut lloc en un moment paradoxal, ja que, el 1789, el poder efectiu de la noblesa havia declinat molt. I va ser precisament en aquest període de declivi que el rancor de les classes més baixes contra ella va ser més fort. “Els nobles tenien privilegis enutjosos, posseïen drets onerosos; però asseguraven l'ordre públic, distribuïen la justícia, feien executar la llei, socorrien el feble. A mesura que la noblesa deixa de fer aquestes coses, el pes dels seus privilegis sembla més feixuc i la seva existència mateixa acaba per no ser entesa”, va escriure Tocqueville a L'antic règim i la Revolució. Per la confiscació de poders pel rei, per la modernització de les estructures econòmiques, pels progressos morals induïts per la Il·lustració, la noblesa havia passat de ser una classe potent a ser una classe paràsit, que considerava la seva posició “menys com un poder que com una font d'ingressos”...

Em pregunto si aquests paràmetres evidenciats per Tocqueville no expliquen la desafecció creixent que sent avui Catalunya envers Espanya. A Catalunya, durant el franquisme, la dictadura cristal·litzava el sentiment de rebuig però Espanya com a tal era acceptada, si no amb entusiasme, almenys amb resignació. L'Estat era omnipresent i amb això n'hi havia prou, ja que, segons va afirmar la filòsofa Hannah Arendt el 1951 per tal d'eixamplar la reflexió de Tocqueville, “existeix una mena d'instint racional que permet de pressentir que el poder ocupa una certa funció i posseeix una utilitat general”. El poder. Independentment de si és democràtic o no. En les darreres dècades, l'Estat espanyol com a detentor del poder a Catalunya ha estat afeblit d'un cantó per la integració europea i d'un altre per l'Estatut d'Autonomia. I així, cada cop més, aquest Estat és percebut com una vella potència que perd autoritat, que assumeix sempre menys responsabilitats però que reclama encara la seva part d'ingressos i de genuflexions.

Els noms, la natura i la varietat d'impostos han canviat des del segle XVIII, però l'efecte psicològic sobre aquells que els han de pagar és el mateix, quan qui els rep pareix abusar de la seva posició. “La riquesa sense el poder i un capteniment altiu sense influència política són sentits com a privilegis de paràsits, inútils i intolerables” deia Harendt, i afegia que “el capteniment altiu que no va acompanyat d'una política donada suposa que l'opressor no sent ni un mínim d'interès per aquells que oprimeix”. Així, la castració sense anestèsia efectuada sobre l'Estatut pel Tribunal Constitucional s'explica com un intent de part de l'Estat i, doncs, d'Espanya, de fer gala d'autoritat però sense “ni un mínim d'interès”. I des de Catalunya ja no sembla autoritat, sinó autoritarisme. Ja no sembla poder, sinó parasitisme. Ja no sembla voluntat política, sinó narcisisme de qui conserva els mecanismes del poder per obtenir-ne beneficis sense donar res més a canvi que el dret de malviure a la seva ombra.

Avui, per sort, ja no cal prendre cap Bastille ni cal reinventar cap guillotina per fer caure un ordre que es deslegitima ell mateix per la seva peresa i el seu gust per l'opulència pagada per d'altres. La democràcia permet de canviar de rumb per anar cap a una redistribució de l'autoritat, i de la riquesa, que respecti els drets i la dignitat dels ciutadans. Aquest canvi de rumb ha de ser democràtic, pacífic i respectuós de les minories i, esclar, pel que fa a Catalunya, s'anomena independència.