GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?

Articles

Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
92: Benet de Sala, bisbe de Barcelona durant la Guerra de Successió

92: Benet de Sala, bisbe de Barcelona durant la Guerra de Successió


Segons el virrei felipista Velasco, gairebé tots els eclesiàstics catalans eren partidaris de l’arxiduc Carles. Segurament per això, acabada la Guerra de Successió, molts d’ells van patir les conseqüències de la victòria francocastellana i de l’esperit revengista de Felip IV (V de Castella). Així, l’any 1715, 300 eclesiàstics van ser expulsats de Barcelona i, des de l’arribada del bisbe Diego de Astorga, el 1716, fins al nomenament de Josep Domènec Costa i Borràs el 1850, només van ocupar el bisbat de Barcelona tres eclesiàstics de llengua catalana: Josep de Sitjar, Ascensi Sales i Josep Climent. I, encara, aquest darrer, va ser obligat a dimitir pel seu enfrontament amb les autoritats militars.

En la història, encara per fer, de la repressió borbònica contra l’església catalana, destaca el cas del bisbe de Barcelona, Benet de Sala i Caramany. Nascut a Girona el 1646, als dotze anys va ingressar al monestir de Montserrat. Va cursar estudis superiors al col·legi benedictí de San Vicente de Salamanca, on es va llicenciar, el 1675. Tres anys mes tard, es va doctorar en teologia i dret canònic. El 1682, va ser elegit abat de Montserrat, càrrec que va ocupar fugaçment ja que, el 1684, Carles II el va presentar per abat de Sant Pau del Camp de Barcelona, d’on va passar a Gerri per, finalment, prendre possessió del bisbat de Barcelona, el 1699.

Tot i haver reconegut, en un primer moment, Felip IV (V de Castella), aviat va abraçar la causa austriacista. L’any 1705, per tal d’allunyar-lo de la seva diòcesi, Felip li va ordenar que es traslladés a Madrid, on va començar un exili que pràcticament duraria fins a la seva mort. Quan el rei Carles III va entrar a Madrid, el juliol de 1706, Sala va afanyar-se a jurar-li fidelitat. En una visita a Alcalà, l’agost d’aquell mateix any, va ser capturat per una patrulla felipista i desterrat primer a Baiona i, posteriorment, a Bordeus. Gràcies a la intercessió directa del papa Climent XI, l’any 1707, va ser traslladat a Avinyó, ciutat pontifícia envoltada de territori francès, on va restar reclòs durant gairebé sis anys.

L’any 1712 el rei Carles III el va presentar per arquebisbe de Tarragona al papa, el qual accepta encantat la demanda, ja que sentia per Sala una gran estima personal. Sala, però, va declinar l’oferta amb aquestes paraules:

“Si el meu cor fos dominat per l’ambició, abans preferiria ser bisbe de Barcelona a la presó, que arquebisbe de Tarragona en llibertat”.

El papa, llavors, el va crear cardenal in pectore [1] i, gràcies a les gestions de la cort austríaca, va ser alliberat i va poder retornar a Barcelona. El gener de 1713, a Barcelona va ser nomenat cardenal en consistori públic, fet que va enfurismar enormement Felip V, que va publicar un edicte per tal que ningú el reconegués com a cardenal enlloc d’Espanya. Finalitzada la guerra, es va traslladar a Roma on va morir, l’any 1715. El seu cos va ser enterrat a la basílica benedictina de Sant Pau Extramurs.

Ni tan sols la mort de Sala va commoure l’ànima venjativa de Felip V, que va prohibir, expressament, que li fossin retudes les honres fúnebres que li pertocaven a la catedral de Barcelona.

 

Armand Sanmamed
2/11/10


[1] Els cardenals reservats in pectore són aquells el nomenament dels quals por causar greus problemes, fins i tot represàlies, a ells mateixos, a llur comunitat o a les relacions internacionals entre la Santa Seu i els respectius països.



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici