Josep Maria Solé i Sabaté. Industrials i burgesos sense por

L'historiador Vicens Vives era un intel·lectual compromès que, per por a la repressió, al totalitarisme franquista i perquè no va voler ser un derrotat en un exili més que incert que no li hagués deixat desplegar la seva ambició, es va veure obligat a suportar aspectes miserables –elogis al nazisme i llagoteries academicofranquistes–, que humanitzen la seva extraordinària biografia. Alguns dels seus deixebles amaguen fets del mestre, els provoquen vergonya aliena. Sense ells no es pot valorar, malgrat tot, la tasca bàsica d'en Vicens, que des del món català projectava la idea del tracte d'igual a igual amb Espanya.

La immediata postguerra civil és un període de passions desbordades, de revenges i botí de guerra, de càtedres que s'han d'ocupar i de centenars de milers de catalans a l'exili. En l'horitzó, uns nazis invencibles i una Generalitat desacreditada. Només la digna i exemplar mort de Companys és un far en un món sòrdid de denúncies, dolor, presons i execucions. Gent que havia guanyat la guerra volia, amb el suport de l'exèrcit i el silenci majoritari de l'Església, igualar –“fer les paus”– el nombre d'assassinats del període revolucionari.

‘Industrials i polítics', obra pòstuma de Vicens, era una crida als burgesos lliurats al franquisme per posar seny en una explotació forassenyada als treballadors, a uns guanys tutelats per una dictadura sanguinària. Una dimitida classe dirigent esmaperduda de por per la revolució havia renunciat a tot, llengua i cultura pròpies; fins i tot canviava d'equip de futbol i es feia del més contrari al Barça, que havia esdevingut el refugi ampli, difús, vague, de la catalanitat de l'home del carrer.

No va ser fàcil recuperar l'autoestima per la llengua. Els seus cadells, educats en castellà, el franquisme filonazi i l'odi a la catalanitat, es van fer gurus marxistes líders d'unes suposades masses obreres immigrades. A poc a poc el riu tornà a mare. Els obrers sabien perfectament on eren, en cultura i classe social; els immigrants vivien els problemes existents en el lloc on havien anat a viure i els líders de casa bona enganyarien quatre psicobolxevics enlluernats per la Xina, Algèria, l'Havana o Moscou.

Vicens impulsà el lúcid Círculo de Economia, ara Cercle, i féu converses i relacions en totes direccions, des dels sindicats clandestins fins als partits polítics i l'antifranquisme més conseqüent. Però calia incidir en la gent de la Cambra de Comerç, en el Foment del Treball o en el Círculo Ecuestre i el Polo, als llocs on hi havia els industrials i els burgesos. Fins que no va arribar la democràcia, fou picar ferro fred. Només quatre burgesos van apostar pel país. Els seus els miraven malament, els marxistes progres els desdenyaven i els de l'autoodi, Boadella, botiflers i cia., encara avui els odien en no entendre la seva concloent derrota.

30 anys de Democràcia i espoli econòmic de Catalunya als nostres industrials els fan baixar de la figuera i caure de quatre potes davant l'evidència. Ells també són víctimes dels interessos espanyols. És igual que creguessin que eren els representants de l'economia d'Espanya a Catalunya, Círculo/Cercle d'Economia, Polo o Círculo Ecuestre. L'Estat espanyol els ploma fiscalment i alhora posa en dubte la seva supervivència.

Finalment s'han tret la son de les orelles, altre cop parlen com a grup social. Reclamen un aeroport de nivell internacional, un tracte fiscal correcte, inversions d'acord amb el que aporta Catalunya. Un tu a tu amb Espanya. Veuen que votant o pactant amb el PSOE o el PP la violació econòmica segueix. S'albira un període nou. A Catalunya tothom vol decidir el seu futur. Pel que fa als nostres burgesos podem dir que, perduda la por, a principis del segle XXI, i després de 70 anys de silenci, han tornat els industrials i polítics dels quals parlava en Vicens Vives.