Daniel Ibànyez. L’emperador Carles I, cristià i de gran observança

En aquests ben bé 4 anys que estudio la vida i fets de l’Emperador Carles I he fixat la meva atenció en dos tipus de comportament del famós personatge i la seva relació amb la Fe Catòlica. Els cronistes posen un especial èmfasi en donar-nos una imatge de Carles I d’home de gran devoció cristiana, gran creient i de gran observança.

El primer dels comportaments a què em refereixo és el derivat dels assalts a territoris o poblacions musulmanes que l’emperador, dirigint el seu exèrcit, fomentava i executava amb gran violència. Aquests assalts, això si, eren amb la santa intenció d’expandir els dominis de la religió cristiana per territoris heretges. La primera part consistia a matar una gran quantitat de gent, la majoria innocents. Després s’ocupava el territori i es creaven uns assentaments. Una vegada establers al lloc, se celebraven unes festes per gaudir de l’honor de la victòria i, més tard, Carles I oferia unes misses per l’ànima dels heretges que el seu exèrcit  havia assassinat per demanar perdó per la barbàrie que ell mateix havia propiciat.

El comportament de Carles I en aquestes afers, podríem perfectament inquirir-lo dintre de les normes ISO-9000 de l’observança cristiana de aquells temps.

Tanmateix, coneixem uns altres comportaments del nostre personatge que ens costarà molt més considerar-los dintre d’un bon comportament cristià. Em refereixo als vinculats amb els pecats de la carn. Els pecats de la carn, sobretot la carn cenyida i suau, són els més comesos per ambdós sexes des del principi de la història de la humanitat  i ho seran fins al final.

Els pecats de la carn són els més emfatitzats en els sermons dels mossens en totes les ocasions que es presenta l’oportunitat de dirigir-se als pacients fidels. Aquests pecats són molt perillosos perquè comporten grans perills per la salut i la convivència social, tant als pecadors com de vegades a terceres o quartes persones.

Arribat a aquest punt, fixem la nostra atenció en la descendència matrimonial i extra matrimonial del nostre admirat i mai prou ponderat Carles I.

Un xic abans de morir i sentint-se molt malat,  Ferran II, en la seva darrera carta al seu net Carles, li diu que no abandoni a seva vídua, Germana de Foix, “dons no li queda desprès de Deu, d’altra remei, tret de vos….”. Li encomana que li fossin satisfetes les rendes del regne de Nàpols que li havien assignat.

Després de la mort de Ferran, esdevinguda l’any 1556, el net polític de Germana de Foix va proporcionar tantes atencions a l’àvia que l’any 1518 la va deixar embarassada d’una nena que es va dir Isabel de Castella (1518-?).

El nostre estimat Carles va repetir per dues vagades en el mateix any 1522 la seva col·laboració a la conservació de l’espècie amb dues dones diferents, és clar. Degut a la seva relació amb una dama de Dassau, va tenir a Joana d’Àustria (1522–1530) i amb Margarita de Parma va tenir a Margarita d’Àustria (1522–1586).

L’any 1523 es va embolicar amb Orsolina della Penna i, de la pena que li va fer, la va deixar embarassada de Tadea d’Àustria (1523–1562).

La historiografia no ens parla dels pecats de la carn de Carles en el període de l’any 1523 fins al 1526. Aquest any de 1526 l’emperador es va casar a Sevilla amb Isabel d’Aviz, coneguda com a Isabel de Portugal.

L’any 1527 va néixer el que seria Felip II de Castella.

L’any 1528 va néixer Maria d’Habsburg.

L’any 1530 va néixer Ferran. 

L’any 1537 va néixer Joana d’Àustria. 

L’any 1539 va néixer Manel de Portugal, però el mateix dia 20 d’abril van morir mare i fill.

D’aquest període  de matrimoni no hem de criticar res perquè és perfectament legal.

L’any 1547, després d’una època en guaret, va tenir amb Barbara Blomberg el famós Joan d’Àustria, àlies Jeromín.

Fins aquí tenim un total de cinc fills en matrimoni i cinc d’extra matrimonials.

Conversant un bon dia amb Miquel Manubens em va comentar que hi ha indicis que Lluís de Requesens fos també fill de Carles I.  Aquest comentari d’en Miquel no és gens agosarat, hem de tenir en compte que, en aquells temps, Estefania de Requesens, mare de Lluís, era una noia rossa, d’ulls blaus, preciosa, i estava a la cort com a dama de l’emperadriu Isabel. Les vinculacions de Lluís de Requesens i els Àustries va ser de gran abast, com tots coneixem.

No vull pecar de malt pensat, però tenim un altre fet, si més no curiós. Em refereixo a l’arribada per primera vegada de Carles I a Catalunya. Analitzem somerament el recorregut i les estades del rei Carles a Catalunya.

El 5 de febrer de 1519 arriba a Montserrat i s’hi està fins al dia 7 quan, llavors, va a Molins de Rei. Aquí s’està fins al dia 14, després passa una sola nit al Monestir de Valldonzella.[i] El dia 15 fa cap a Barcelona fins el 19 d’abril que s’hostatja  a Sant Jeroni de la Murtra i torna a Barcelona el dia 28.

El recorregut descrit es repeteix en sentit contrari l’any 1520 amb la diferència que aquesta vegada, és a dir, del 8 al 12 de gener, va al Monestir de Valldonzella i després, finalment, ben relaxat i recuperat de forces, s’acomiada de Catalunya.

L’any 1529 i 1535, Carles I va venir a Barcelona. En aquestes dues ocasions va fer el mateix recorregut que he descrit,  acompanyat per la seva estimada esposa, però en aquesta ocasió no va visitar el Monestir de Valldonzella. Potser no li era menester? No resulta una mica estrany?

No disposo d’informació sobre les misses que organitzava l’emperador per redimir aquets comportaments procreadors desmesurats.

Tanmateix, el nostre personatge era molt afí al pecat de la gula. El pecat de la gula era molt habitual en reis, nobles i gent adinerada en general en aquells temps. La ingesta excessiva d’aliments amb gran contingut de proteïnes, ajudada pel consum desmesurat de cervesa, augmenta el nivell d’àcid úric a la sang, provocant així una malaltia denominada gota. Quan els cristalls d’aquest àcid es fixen a les articulacions, produeixen uns dolors insuportables. Aquests dolors són la penitència automàtica d’aquest pecat, menys greu que els altres, però més mortal.

És molt conegut el fet que Carles I patia d’uns atacs de gota que, a causa dels dolors que li provocava, afectaven en gran manera la seva mobilitat. Tot i patir durant molts anys la penitència provocada per la gota, Carles I no va morir d’aquesta malaltia sinó de paludisme. A les dues de la matinada del 21 de setembre de 1558 moria Carles I en un Monestir de l’Orde Jerònima. El 99 % diuen que va morir a Yuste, Extremadura, però nosaltres creiem que ho va fer a Sant Jeroni de la Murtra, Badalona.

Carles I, en el moment de la seva mort, tenia en una mà un crucifix que havia pertangut a Isabel, la seva dona, i en l’altra unes candeles beneïdes que va demanar que li portessin del Monestir de Montserrat. Aquestes candeles portaven gravades una imatge de la Mare de Déu catalana.

Mort Carles, el darrer confessor de l’Emperador i que el va acompanyar fins al final, Joan Reglà, va instaurar 30.000 misses per l’ànima de l’egregi difunt. La quantitat de misses ens dona una idea del que Joan Reglà considerava necessari com a credencials a presentar a Sant Pere per tal que el nostre personatge pogués entrar al cel.

Conclusió: Recapitulant el que he dit en aquest escrit, veiem uns petits exemples del comportament d’una persona que és considerada històricament com gran devota i de gran observança.

Daniel Ibànyez.

Dissabte 30 d’octubre de 2010.