Joan Ramon Resina. Que l'estupidesa no ens faci traïdors

No té sentit esgrimir el federalisme si no hi ha res a federar

Joan Ramon Resina

En el curs dels seus viatges a Portugal, Josep Pla solia recordar la Unió Ibèrica, que havia estat un ideal del catalanisme en la seva vessant federal. Don Joan Maragall, gran poeta i gran idealitzador, n'era un fervent partidari. Però tenia al davant una realitat inexpugnable: Portugal no volia entrar en el joc. Durant el viatge que hi féu l'estiu de 1953, Pla tornà a reflexionar sobre la Unió Ibèrica: “No gosaria pas tractar aquest corrent d'insensatesa, entre altres raons perquè en aquests països el nombre d'insensats és sempre i permanentment considerable. No fou un moviment d'insensatesa perquè es limità a una fraseologia i la fraseologia no és res”.

Tanmateix, el 1953 això no era exacte. La Federació de Repúbliques Ibèriques fou decretada per Macià el 14 d'abril de 1931 i ràpidament derogada per manca d'inversors a l'altra banda de l'Ebre. En aquest moment estel·lar de la Catalunya moderna, el corrent iberista ja no era simple fraseologia sinó una errada descomunal que, passant pels Fets d'Octubre, contribuí a la catàstrofe quan el president Companys embarcà la Generalitat en una aventura sense suc ni bruc. Ara, Pla l'encertava quan deia que el patriotisme espanyol “és un patriotisme molt dominat per les guerres civils”.

Aquesta observació l'ha feta també l'exministre Corbacho, cosa que ha provocat l'escàndol d'un grapat d'esperits angèlics que se senten moralment obligats a creure en l'enraonament dels espanyols. És cert que a Espanya no li convé fer ostentació de violència, però ¿quan és que Espanya ha obrat de forma enraonada en les qüestions territorials? Tocant aquesta qüestió, mai no l'ha aturada ni el sentit del ridícul. Si allò de la honra sin barcos ja queda lluny de la memòria, fins i tot els més joves recordaran la presa de Perejil. Ara, un cop li hem donat la raó, cal afegir que el Sr. Corbacho ha estat incapaç de passar la seva baqueta per l'il·lusionisme que practica el seu partit, el PSC, amb la coartada del federalisme. Aquesta doctrina, liquidada el 1931 amb la instauració de la Generalitat i rematada per la Constitució de 1978, no és que no sigui creïble per raons conjunturals; és que no té fonament jurídic, històric o territorial. A Espanya, el federalisme, que arrenca de la teoria de les nacionalitats de Pi i Margall, pressuposa un complex de nacions encaixables a través d'una mena de contracte social batejat amb l'enfarfegosa denominació de pacto sinalagmático. Aquest pacte suposava la plena sobirania de les parts contraents (Rubert de Ventós ho ha expressat amb la imatge de que per tal que dos s'abracin, cal que primer se separin). Suposava, a més a més, el canemàs ibèric, sense el qual no tenia sentit la teoria sinalagmàtica. Però si Portugal no juga, i és evident que no juga, ¿sobre quin equilibri de poder s'aguantaria la federació que proposa el PSC? Aquí ve a tomb la rèplica de l'interlocutor portuguès de Maragall: “¡Ah, la federació! Molt bé. Comencin vostès per dividir-se, per fer-se petits, i aleshores nosaltres també entrarem en el joc....” Dit d'una altra manera: quina entitat tindria Catalunya dins una Espanya federal? ¿En què canviaria la seva actual dissolució en el cafè autonòmic? Que comenci Espanya per fer-se petita, que toleri una Catalunya grossa, uns Països Catalans federalitzats, i aleshores Catalunya podria entrar en el joc. Però mentrestant no hi ha res a federar, si per federar s'entén el repartiment equilibrat del poder en aquesta península.

A vegades costa garbellar si els polítics són tan toixos com sembla o tenen un concepte miserable de la intel·ligència dels altres. Potser la cosa s'explica per una complicitat tàcita entre engalipadors i engalipats, una mena de pacte sinalagmàtic de l'estupidesa que satisfà una mica tothom. Els uns perquè el truc, bé o malament, els funciona, i els altres perquè, adonant-se de la vacuïtat, se senten superiors a les caricatures retòriques dels polítics.

Concretem amb una breu actualització: Esquerra ha acabat acceptant que la divisió perjudica l'independentisme, però no troba cap altre remei que demanar la concentració del vot a favor seu. Quanta originalitat! Si el Sr. Puigcercós tingués cintura política, pactaria la reintegració de Reagrupament i llistes conjuntes al preu que fos. Potser encara podria convèncer el personal decebut que ha enterrat el tripartit i copsat la urgència de renovar una cúpula que amenaça d'arrossegar les sigles en la seva caiguda. Artur Mas sap que la part nacionalment determinant del país ja ha passat el Rubicó. Però el cèsar dubta. Cert, encara s'han de travessar molts ponts, i alguns caldrà construir-los. Tanmateix, ¿calia proposar el miratge del concert econòmic –un autèntic red herring– com a gran fita en la travessia del desert? Solidaritat ha fet públic un sondeig segons el qual obtindria de 6 a 8 escons el 28-N, just per sobre de Ciutadans, mentre que Esquerra en perdria la meitat i Reagrupament no entraria al Parlament. Deuen haver posat el xampany a refredar. I el Partit Popular? Ah, el Partit Popular! De tan llestos com són es perden de vista. La defensora del poble, que estima entranyablement Catalunya, vol impedir que els immigrats s'hi integrin. Alícia Sánchez-Camacho nega que el PP sigui l'enemic de Catalunya. És que ells tenen, diu, la seva manera de defensar-la. Com a insult a la intel·ligència és difícilment superable. Per entendre d'on vénen, és utilíssim el llibre d'Ernesto Giménez Caballero, Amor a Cataluña. S'hi explica de manera castissa el fonament psicològic de tant de carinyo.