Editorial novembre-desembre 2010. Carta de Carles Camp a la revista Sapiens

Granollers, a 3 de novembre de 2010

Benvolguts senyors:

Sóc subscriptor de Sàpiens des de fa temps i valoro molt positivament la seva tasca de difusió de la història del nostre país. Sàpiens aconsegueix apropar al gran públic una disciplina per a molts inintel·ligible i llunyana, mitjançant una combinació de rigor historiogràfic i d’agilitat periodística que es fa palesa en la presentació dels continguts i en una atrevida aposta per la feina de recerca.

Permetin-me felicitar-los, també, per la seva oferta cosmopolita gràcies a la qual cada mes els lectors tenim accés a la història d’altres pobles en català i amb una perspectiva catalana. Oferta que es troba a faltar en altres productes editorials del nostre país, per als quals la llengua catalana només sembla apta per parlar de temes nostrats. Actitud de vol gallinaci que no afavoreix la normalització ni lingüística ni cultural dels catalans.

Sàpiens demostra amb xifres de vendes i de difusió que, quan un producte sap trobar el punt just entre innovació i arrelament desacomplexat amb el país i la seva llengua, troba una resposta inequívoca del públic català.

El reconeixement dels aspectes positius de la seva revista no treu que, en determinades ocasions, discrepi d’alguns dels seus continguts. És el cas de dos articles apareguts en el número 97 de novembre, que crec que val la pena comentar públicament perquè fan referència a dos problemes recurrents a la historiografia catalana.

En primer lloc, el fet que en un interessant article de la sra. Cristina Massanés sobre el Sant Grial i València s’anomeni als reis catalans aragonesos i es faci servir la numerologia aragonesa en comptes de la catalana al parlar d’Alfons el Magnànim, em sembla impropi d’una revista com Sàpiens, amb una clara consciència de país. Els nostres reis van ser catalans, parlaven català (fins als Tratàmara), en català feien les seves cròniques, Barcelona era la seva casa familiar i, sobretot, sempre van usar la numerologia catalana. Crec, sincerament, que haurien de tenir cura de la forma en què es presenta la informació per tal d’evitar un servilisme - malauradament encara massa present en el nostre subconscient col·lectiu- i no fer el joc a una historiografia espanyola que utilitza aquesta mena de recursos per tal de negar als catalans una tradició política i històrica.

Per altra banda, el catedràtic d’història medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona Ruíz Domènec fa una valoració extremadament positiva del Compromís de Casp i, sobretot, del paper de la dinastia vencedora dels Trastàmara en la història de Catalunya. Ruíz Domènec qualifica els Trastàmara com una “nova dinastia amb polítiques innovadores”i detentora dels “valors del pactisme”. Uns judicis gens originals i que, des del meu punt de vista, fonamenten un relat històric amb unes clares connotacions polítiques.

El Compromís de Casp va ser un procés il·legal i il·legítim, ple d’irregularitats com, entre d’altres, la de donar prioritat a una línia femenina davant d’una masculina. La farsa de Casp va ser orquestrada per facilitar l’accés al tron a una dinastia forana, els Trastàmara, que mai van acceptar de bon grat el seu sistema constitucional i institucional català. Quan ho van fer, va ser per força, de mala gana i a contracor. Mai no van comprendre -ni ho van intentar- el règim de llibertats de Catalunya, ni que un sobirà pogués ser altra cosa que un rei absolut. Una de les innovacions que van introduir va ser que el rei no respectés les lleis del país i que se l’hagués de pressionar perquè ho fes. Ni a Ferran I, ni a Alfons IV, ni a Joan II mai de la vida se’ls va sentir parlar en català, si més no en públic. Ferran II tampoc va ser un gran partidari del nostre idioma. Amb els Trastàmara el castellà va passar a ser llengua de la cort, una altra innovació d’aquesta innovadora dinastia.

El menyspreu dels Trastàmara per Catalunya i les seves institucions, i les llargues i irresponsables absències d’Alfons IV a Nàpols (que va ser definitiva) i de Joan II, a Aragó i Castella, també molt innovadores, van provocar el desgovern de Catalunya, un país no acostumat a l’absència de l’autoritat reial, circumstància que va provocar la Guerra Civil Catalana del 1462-72, que va deixar el país ensorrat, assolat i arruïnat. Això sí que va ser un autèntica crisi per a Catalunya, i no la crisi esmentada en l’article en temps dels darrers reis del casal de Barcelona. És cert que, amb Alfons IV, Catalunya va consolidar el seu lideratge com a primera potència a Europa, però això va ser malgrat i no gràcies a ell.

El darrer dels Trastàmara, Ferran II, va sentir sempre gran aversió pels catalans i no parlava el nostre idioma. La famosa Sentència de Guadalupe, que va posar fi a les guerres remences, va ser redactada en castellà. Per contrarestar el poder de les institucions catalanes que li feien molta nosa, va obsequiar Catalunya i els altres regnes de la corona amb la introducció de la inquisició Castellana, el 7 de juliol de 1487. I, des del primer moment, amb l’excusa de la puresa religiosa, es van començar a perseguir, empresonar, torturar i executar multitud de persones per raons merament polítiques, amb la finalitat d’afavorir l’actuació absolutista del monarca en contra de les llibertats del país; i, tot això, des de la més absoluta il·legalitat i malgrat la protesta unànime de les institucions de la terra.

Ras i curt, els Trastàmara van ser una autèntica calamitat per a Catalunya i, així, ho van demostrar historiadors catalans com els que el sr. Ruiz Domènec no especifica però que, despectivament, titlla de romàntics per tal de desqualificar-ne les opinions, a l’hora que fa servir el recurs d’oposar-les a les del rigorós, modern i objectiu, ah! i catalaníssim Vicens Vives.

És una autèntica llàstima que en aquestes alçades encara hi hagi historiadors com el sr. Ruíz Domènec que, amb un sol adjectiu, posin en qüestió la feina d’historiadors que van apostar per la reconstrucció d’una història nacional catalana amb gran rigor científic i una metodologia i capacitat de treball sense parió. Aquesta aposta els va convertir en objectiu prioritari de lews represàlies franquistes, mentre d’altres, com el sr. Vicens Vives, fent gala d’un oportunisme sense escrúpols, van saber trobar el seu lloc al sol. Com remarca l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté en un article publicat pel diari AVUI, el 16 d’octubre de 2010: “(Vicens Vives) no va voler ser un destinat en un exili més que incert que no li hagués deixat desplegar la seva ambició, es va veure obligat a suportar aspectes miserables - elogis al nazisme i llagoteries academicofranquistes -” i afegeix: “ Alguns dels seus deixebles amaguen fets del mestre, els provoquen vergonya aliena”.

La coherència i la integritat personals d’aquells historiadors nacionals (romàntics en la terminologia del sr. Ruíz Domènec) va condemnar les seves vides i les seves carreres professionals a l’exili o a l’ostracisme interior, una condemna que, molts, no van poder superar. Bé, perquè van morir abans que se’ls pogués fer justícia, bé perquè encara són víctimes de la llarga ombra de prejudicis que la repressió franquista va projectar sobre la seva feina i que, estranyament (o potser no tant?) historiadors com el sr. Ruíz Domènec, s’entesten a perpetuar.

La contraposició entre la modernitat de Vicens i el romanticisme de Soldevila, fa temps que es va demostrar mancada de fonament. L’actitud del mateix Vicens en els seus darrers anys i la consideració en què sempre va tenir el treball de Soldevila desmenteixen que, malgrat tot, en Vicens jugués a aquest joc.

Tothom -i sobretot els historiadors que més s’omplen la boca d’objectivitat- té les seves opcions polítiques i ideològiques i les reflecteix en la seva feina. Subratllar les opcions polítiques d’uns i oblidar, quan convé, les dels altres és voler fer trampes. Fora bo que el lector sabés clarament d’on ve i cap on vol anar un historiador i, així, tingués tots els elements per valorar la seva feina L’amor propi de l’historiador se’n ressentiria, sens dubte, però guanyaria, i molt, la credibilitat de l’ofici, fins i tot el del sr. Ruíz Domènec.

Carles Camp