Carles Camp. Revoltes catalanes abans de l’any 1000 (2)

Article anterior

Ens explica la historiografia espanyola que, després de l’ensorrament de l’imperi romà en el segle V, tots els territoris d’Hispània i de les Balears van caure en poder dels visigots, que van unificar aquests territoris sota un poder central, tant polític com eclesiàstic: la monarquia visigòtica amb seu a Toledo. El mapa que es mostra més avall és la imatge d’aquest missatge, on l’afegitó de la Septimània francesa seria un mer accident circumstancial. Aquesta visió de la història serviria de base per legitimar històricament un estat espanyol centralitzat a Madrid (més al centre geogràfic peninsular que Toledo) com a hereu del regne unificat visigòtic.

Com passa amb molts altres conceptes que volen justificar la España Eterna, aquesta interpretació dels fets de l’època visigòtica és, com a mínim, esbiaixada  i en molts aspectes, senzillament, falsa.

En efecte, no va ser fins al 585 que els visigots no van aconseguir conquerir el territori que va arribar a ocupar el regne dels sueus i que abastava tot el quadrant nord-oest peninsular. Fins al 625, no van aconseguir expulsar els bizantins, que havien ocupat tot el sud i sud-est de la península Ibèrica, a més de les Balears. Mai van aconseguir dominar els territoris bascos.

Resistència a l’ocupació visigòtica

A les darreries del segle V, la província de la Tarraconense romana, que ocupava bona part de l’antic territori iber, va romandre independent. En desaparèixer l’imperi, el 476, el rei visigot Euric (453-484) va enviar dos exèrcits cap a la península Ibèrica: un comandat per Gauteric, a través de Roncesvalles, per conquerir Saragossa i l’altre, comandat per Heldefred i Vicent, per ocupar Tarragona i altres ciutats. Segons cròniques de l’època (1), Tarragona i Tortosa van oferir una forta resistència.

Tarragona fou tan durament castigada que va perdre tot el seu protagonisme, a Catalunya i a tot el territori iber, de forma irreversible a favor de Barcelona, situació que ha perdurat fins a l’actualitat, en què només l’arquebisbe d’aquesta ciutat manté un cert protagonisme i una certa autoritat a Catalunya. Tortosa encara resistia el 506, amb un alçament liderat per un tal Petrus. L’alçament va ser reprimit i Petrus, derrotat i executat.

Un territori rebel

Fins i tot per a Leovigild, rei que va protagonitzar les conquestes que hem esmentat abans, el territori iber era una cosa a part, ja que allí hi eren enviats els desterrats. L’any 577, per exemple, va desterrar a Barcelona el cronista Iohannes Biclarensis (2) per no voler abraçar l’arrianisme i, el 582, va enviar a València el seu germà Hermenegild, que s’havia rebel·lat i proclamat rei dos anys abans.

Hermenegild va ser alliberat pels catòlics de la ciutat, enemics de la fe arriana, i nomenat rei de la ciutat i territoris adjacents. Leovigild hi va enviar un exèrcit, Hermenegild es va entregar, va ser dut pres a Tarragona i decapitat, el 586.

En morir Atanagild, pare de Leovigild, el 567, el seu altre fill Liuva, duc de Septimània, va ser aclamat rei a Narbona. Després de diverses negociacions, es va acordar que Liuva seria sobirà de la Narbonesa i potser de la Tarraconense, i, Leovigild, de la resta de territoris.

El 630, Sisenand, duc de la Narbonesa, es va rebel·lar contra el rei Suintila (621-631), i amb el suport dels francs, va ocupar la Tarraconense fins a Saragossa. Sisenand va rebre el suport dels nobles, Suintila va abdicar i fugir i Sisenand va ser proclamat rei.

La revolta de Paulus (Pau)[1]

Aquesta va ser, potser, la més sonada de totes. El 672, Hilderic, comte de Nimes, es va revoltar contra el rei Vamba (672-680) amb el suport d’altres nobles de la Narbonesa i de la Tarraconense, entre els quals, Ranosild, duc d’aquesta província.

Vamba hi va enviar un exèrcit comandat pel comte Flavius Paulus, mentre ell mateix combatia a la mai acabada guerra contra els bascons. Quan Paulus es va entrevistar amb Ranosild, aquest va oferir nomenar-lo rex orientalis, és a dir, rei de la Tarraconense i de la Narbonesa. I Paulus va acceptar!

Vamba va enviar, llavors, un segon exèrcit, que va derrotar els rebels (3), però Paulus va ser perdonat. Si Paulus no hagués estat derrotat, s’hauria consolidat (no sabem per quant de temps) un regne independent de Catalunya i Septimània.

Independència efímera

A al mort del rei Vítiza (695-710), la Narbonesa i la Tarraconense van nomenar un nou rei Akhila II (710-714), germà de Roderic (710-711), que va quedar com a rei de la resta de territoris visigòtics. Els partidaris d’Akhila van demanar ajut als musulmans nordafricans, però després de la desfeta de Guadelete el 711, aquests van desfer l’estat visigot (4)

Akhila es va retirar al nord. Mort el 714, els nobles de la Tarraconense i de la Narbonensa van nomenar rei el seu germà Ardobast, que no va poder resistir l’embat dels invasors i, en pocs anys, tots els seus territoris varen caure en mans de l’emir de Còrdova.

Veiem així com, durant uns pocs i convulsos anys, va haver-hi un rei independent en els territoris ibers.

Carles Camp

Notes

(1) Chronica Gallica d’Isidorum Hispalensis. Chronica Cesaraugustana

(2) Iohannes Biclarensis, Chronica.

(3) Iulianus Toletanus, Historia Rebellionis Pauli adversus Wambam.

(4) Ferran Soldevila, Història de Catalunya, Editorial Alpha, Barcelona 1962, Vol. I, p. 34-35

L’autor agraeix a en Joan Cavaller la seva informació sobre aquestes revoltes.